PUJADA AL CIM DEL PENYAGOLOSA

PENYAGOLOSA

FOTOS: Març 2002 i Maig 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

No és el Penyagolosa la major altitud del País Valencià, com encara cada vegada menys gent pensa. El supera el Calderón, al Racó d´Ademús, en 25 metres, però sí que és el símbol per excel.lència. Una pujada que tot excursionista valencià hauria de fer, no només per allò que té de simbòl.lic, sinó també pels alts valors naturals i culturals de tota la ruta. Tan bona experiència pot ser la pujada i tocar el piló del cim, com les amplíssimes vistes que des d´ell tenim, la contemplació de la varietat botànica i forestal de tot el recorregut, de la història de l´ermita de Sant Joan de Penyagolosa, passar la nit a l´alberg, o tal vegada vetlar a la fora de la foguera, tastar la bona cuina del seu menjador, o donar una curta volta (com no pot ser d´altra manera) per Vistabella del Maestrat, el poble més alt del País Valencià, d´estius frescs, hiverns llargs i crus i freqüents pluges i neus.

EIXIDA: Sant Joan de Penyagolosa. S´arriba a l´ermita des de Vistabella. Passant el poble per la carretera de Puertomingalvo, ix una pista asfaltada a l´esquerra que, després de recórrer una mica el Pla de Vistabella, s´endinsa en una valleta boscosa. Passa per diverses zones d´acampada, i al final està el gran casalici de l´ermita, l´alberg, un altre edifici separat del principal, que també fa d´alberg, i un acollidor cobert de pedra amb dues foraques i taules a sota.

Des del peiró que hi ha quan ja tenim l´ermitori al davant, ix una pista en direcció al cim, recorrent l´ombria. Qui puge amb el cotxe per la pista fins la Banyadora, es perdrà un dels tresors botànics del nostre País: el barranc de la Pegunta. Per això és recomanable fer tota la ruta a peu per la senda.

Quan ve la primera revolta de la pista, just al fons del barranc, ix la senda del barranc de la Pegunta. És la primera micro-reserva de flora declarada al País Valencià, així com, si més no, un dels primers senders botànics senyalitzats. Al principi predomina el pi negre, amb algun pi roig entreverat, molts d´ells afectats per una plaga de vesc que n´està matant gran quantitat d´ells. Conforme pugem, segons les pluges i les neus, apareix un curt rierol, a la vora del qual naixen espinals, rosers bords, cirerers de Santa Llúcia, pomeres bordes, corners i aranyoners. Prompte sabrem l´origen d´aquest reguerol: la font Nova, a la qual se li ha afegit un gamelló de fusta. Per la rodalia hi ha un rodal de xops, que ens delata la presència de la font. Segons anem pujant, la proporció de pi roig va en augment, i comencem a veure més i més aurons. De seguida hi ha la font més coneguda del Penyagolosa: la font de la Pegunta. L´ús que es fa de la seua aigua per abastir Sant Joan i les zones d´acampada fa que ens la poguem trobar seca, però encara sentirem el discórrer de l´aigua per dins la construcció que s´ha fet per desviar el naixement. I ja passada la font de la Pegunta, ens sorprendrà un bosquet de teixos de diferents grandàries, i alguns exemplars aïllats de grèvol. És un dels comptats indrets valencians on el podem veure, ja que el clima fresc i humit l´afavoreix. Segons el llibre "Penyagolosa. Paisatges del sostre d´un País", d´Enric Roncero i Ventura, les precipitacions mitjanes anuals a Sant Joan de Penyagolosa arriben a superar els 800 mm. No és el punt més plujós, el superen la Safor i part de la Marina Alta, però en aquests casos, les mitjanes s´unflen per pluges torrencials molt puntuals, mentre que al Penyagolosa ho fa per un major nombre de dies de pluja i neu.

Més amunt, domina ja més clarament el pi roig, i si no perdem la senda eixirem a la pista forestal que havíem deixat al capdavall. Allí es bifurca, i un ramal a l´esquerra tira cap a Llucena. Des d´aquest coll veiem la vall que s´obri cap a la solana. Poc més endavant, com a uns 200 metres hi ha un ample on els qui pugen en cotxe l´aparquen. És d´on ix la continuació de la senda cap al cim. Si volem, ens podem atansar al mas de la Cambreta, a uns 400 metres seguint la pista, i al regirar a l´esquerra, poc més avant, hi ha un curiós pou de neu soterrat, amb la seua coberta completa. Té unes proporcions molt xicotetes si el comparem amb les caves més conegudes de les serres de Castalla, de Mariola o de la Font Roja, i una forma totalment diferent: la seua planta és quadrada, i només té un forat al sostre per on es tirava la neu. S´hi entra per una porteta a nivell més baix, i ens podrem ficar dins.

Tornem a l´eixample de la pista des d´on movia la senda de pujada. Comença a fer-se un poc feixuga, i el pinar es fa més dispers, abunant ara el ginebre, la savina rastrera, i sobretot una punxosa superfície de coixí de monja per tota l´ombria. Quan anem portant més o menys un terç de senda recorreguda passem per un petit refugi que sempre està obert. A partir d´ací, la pujada va fent giragonses fins al capdamunt, va deixant enrere el pinar, i les vistes van eixamplant-se. Si és diumenge o festiu, hi haurà una llarga processó d´excursionistes vinguts de tots els llocs recorrent la senda. Cal recodar que no ens hi devem d´eixir de la senda principal, rebutjant les dreceres que erosionen la vessant, i menys encara obrir-ne de noves.

I quan sembla que tenim el cim a tocar, però que mai no hi arribarem, tinguem paciència, ja quasi som al capdamunt.

Al cim hi ha un xicotet refugi de vigilància, una torreta de pedra, i al capdamunt, el vèrtex geodèsic. En una penya bessona hi ha un altre refugiet amb antenes. Som a 1814 metres d´altitud, i si el dia està clar, la geografia abastable des d´ací és immensa, fins i tot les Columbretes es veuen a tir de pedra. Molts pobles i masos són ben visibles: Xodos, Vistabella, Puertomingalvo, Mosqueruela, Atzeneta... I una llarguíssima llista de serres: Espadà, el Javalambre, la Calderona, las Cruces, el Desert de les Palmes, Andilla, Gúdar, Espaneguera, la Moleta de Vilafranca, la Mola d´Ares, el massís del Port, Irta... I molt hi hauria que afinar la vista i tindre sort amb l´oratge, perquè el Penyagolosa és visible des de moltes serres del sud del País Valencià: Mariola, el Menejador, la Blasca, el Benicadell i la Serrella.

La pujada, comptant el tram de la nevera de la Cambreta, pot durar dues hores i mitja, però és recomanable invertir el temps necessari per a contemplar tota la bellesa d´aquesta ruta. És possible que, tot i la distància que hi ha per als habitants de les comarques del sud, vulguem tornar més vegades a conéixer altres indrets del massís del Penyagolosa, o fer la mateixa pujada en altra estació de l´any.