PUJADA AL MONTCABRER PER LES VUIT PILETES

MARIOLA
FOTOS: Febrer 1999, Maig 2005, Juliol 2007, Juny 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

Aquesta ruta és una de les primeres sendes ecològiques que es van senyalitzar al País Valencià. És la pujada més clàssica al Montcabrer, i està marcada com a PRV-37. Recorre un gran nombre de fonts i ens permet unes àmplies vistes que abasten la pràctica totalitat de la comarca del Comtat. Tot l´any és recomanable fer-la, i tot i que a l´estiu el principi pot ser un poc asfixiant per la calor, la quantitat de fonts fins i tot ens pot evitar tindre que portar aigua, i a més a més, si matinem una mica, a partir de l´Esquererola o de la font de Sanxo, les calors són molt més suaus.

EIXIDA: Des de l´Ermita de Sant Cristòfol, de Cocentaina, a l´igual que a la ruta de la pujada per la font de l´Heura. Hi arribarem per una carretera que puja fent revolts, a l´eixida del poble cap a Muro. L´entrador de la carretera està ben senyalitzat, en una rotonda.

El primer tram, fins a la font de la Penya Banyada, coincideix totalment amb el de la ruta anterior: eixim per un camí asfaltat, per davall de Sant Cristòfol, quan s´acaba l´asfalt, en l´últim xalet, agafem una senda que s´endinsa pel barranc de Fontanelles, sota l´ombra del pinar, i passem per les fonts de Borràs, el Xorrador i la Penya Banyada, les 3 en un interval de menys de 100 metres. A partir d´ací seguirem per la senda més marcada, pujant suaument, en comptes d´encarar la serra cap a la font de l´Heura. En alguns trams fins i tot arriba a planejar. Aquestes terres van omplint-se de pins, que ja estan bastant crescuts. Fa molts anys es va cremar part de la vessant. Ací abunda especialment el cepell, que a la tardor i primeries de l´hivern el trobarem florit. Un poc més amunt hi ha una mena de mirador, amb un panell de manises on es veuen totes les serres i pobles que abasta la vista. Una mica més endavant es desdobla la senda. Qualsevol dels dos ramals que agafem és vàlid, però seguirem el de la dreta, que va planejant i passa per un pinar un poc més vell, i així visitarem la font de les Vuit Piletes, una de les més emblemàtiques de Cocentaina. Prompte ens n´adonarem de la seua presència, per l´abundància d´espinals i joncs, i pel so de l´aigua. Els voltants de la font s´han adequat amb alguns bancs i taules. Hi ha una caseta enderrocada. La font també es va remodelar. El doll de l´aigua passa de pila en pila. En realitat no en són 8, n´hi ha alguna menys, i solen estar reblides d´herba tendra i d´esbarzers. També abunda la falzia, que creix amb el discórrer de l´aigua. Ací la senda puja de sobte, i de seguida es retroba amb el ramal que deixàvem a l´esquerra al passar el mirador. De front hi ha una cinglera de la que s´han solsit grossos blocs de roca, alguns de formes molt regulars, i d´altres en forma de runars que van cobrint-se d´heura. A poc a poc, la senda s´aproxima als tallats, i puja forta.

Al capdamunt de la costera, en un descans, hi ha altre mirador ombrejat amb un cobert de fusta. A la dreta hi han alguns bancals i una caseta amb piscina, que deixarem prompte davall. I quan la senda frega ja la cinglera, al seu peu naix la font de l´Esquererola o Esquerola. Normalment és un curt doll que a penes arriba a mullar el sòl, però en juny de 2008, la senda estava inundada per un rierol que corria alegre des de més amunt de la font, i es perdia saltant per les coscolles i les argelagues. En aquest racó proliferen les nogueroles, els corners i els espinals, així com les carrasques.

Al passar la font, la senda puja mig trepant endinsant-se pel barranc, i passa a la banda de dalt. No massa lluny queda la cava de la font de Sanxo. Ara tenim al davant tot el panorama de la cresta de l´Alberri i les Penyes Monteses, tot un frontó per on creixen selvàticament els aurons, les carrasques, els freixos i molta quantitat de corners, i en alguns panys de roca s´enfila l´heura.

Per la tardor, tota la serra està esguitada de grocs, ocres, ataronjats, i algunes vermellors. I quan ja arribem a un grupet de xops mig secallosos ens haurem juntat amb la senda que venia de la font de l´Heura. Al passar els xops ens ix al pas la font de Sanxo, quasi sempre de generós doll. A la vora hi han alguns bancals que sembren els caçadors. I ara, en comptes de pujar cap al coll de l´Alberri, seguim una senda que puja una mica i planeja entre un rodal de pins, i que en menys de 10 minuts ens porta al mas de Llopis, passant abans per la seua font recuperada fa un any pel Centre Excursionista Contestà. La font romania seca des de feia anys, i no l´hauríem distingida si no fos per la presència de la bassa i de la contrabasseta enderrocades i reblides d´argelagues. Ara s´han reconstruït, així com una altra basseta davall la senda. La font torna a rajar, tot i que enguany amb molt menys cabdal que l´any passat. I en un replanell està el mas de Llopis. Fius ací portem una hora i mitja. Només resten d´ells alguns trossos de mur. La rasa on romanen les seues restes són com un balcó sobre el Comtat, des del qual, si ens atansem, veurem tota una munió de pobles i poblets, organitzats als peus de les diferents serres: el Benicadell, la Safor, l´Albureca, la Foradada, Cantacuc, Almudaina, la Serrella, l´Aitana, el Rentonar, els Plans i la Serreta. Al fons de tota la vall, el pantà de Beniarrés, des de fa uns anys sol estar ple a vessar, si l´estiu no es fa massa llarg. Recull les aigües del Serpis i dels seus afluents: el riu d´Agres, el Ceta i el Frainos, i esporàdicament, de tots els barrancs. De Mariola veurem, a una punta, ja molt avall, el pujol del castell de Cocentaina, el Pic Negre, que s´enlaira amb força, ben farcit de pinar, i tota la façana de l´Alberri. I just damunt del mas de Llopis, l´imponent Montcabrer, com una muntanya sagrada, com el vigilant de tota la Mariola i de les terres que s´hi albiren. Des del mas ix una senda que puja directament a la font del Pouet, però la deixarem per a altra ocasió. Ara seguirem el camí des del mas de Llopis cap al nord-oest, que prompte esdevé senda. Passem sota unes pedreres on viuen alguns grans aurons, i una no menys gran noguera. La senda puja a poc a poc, esquivant les abruptes torrenteres, i buscant un coll on hi han un grup de pinastres. Des d´aquest coll comprovarem la forma del balcó del mas de Llopis, còm al final de la planissa, de sobte es precipita en cingleres cap al barranc de l´Escurrupènia. Aquest es coneix com el coll de les Saleretes, i desemboca a la senda més ampla que ve des de la cava Arquejada i el refugi Montcabrer, punts on s´arriba des d´Agres o des de la Font de Mariola (Bocairent). Des de Muro eixiríem més endavant, en un coll intermedi entre el refugi i les Saleretes.

Ací ens enfrontem de nou amb els tallats del Montcabrer, però els tornarem a esquivar. La senda puja encara a poc a poc per l´esquerra, molt arrapada a les parets. Impressiona mirar avall, cap al mas de Llopis, pel fort pendent de la vessant. I encara, l´absència de vegetació arbòria, no ens tapa les vistes, i la fa, si cap, més vertiginosa. Si hi afegim les pedreres i torrenteres, el panorama és esgarrifant. Només de quan en quan, alguns exemplars més desenvolupats d´espinals i corners, algun auronet o carrasques arbustives, ni tan sols arriben a fer ombra, però fan verdejar sempre la serra. I quan ja hem passat la cinglera del Montcabrer, en un mínim replanell sota l´ombra d´un pany de roca mig coberta d´heura, naix la font del Pouet, anomenada com el Pouet de l´Herba Sana. Hi ha un clot al peu del tallat, on de vegades suma l´aigua, però la font està situada uns metres més avall, a la vora d´un rodal de xops. Ens pareixerà increïble que puga nàixer aigua a tanta altitud, aquesta és la més alta de tota Mariola, i la més pròxima al cim. I encara ens estranyarà més que ni tan sols en els anys més eixuts s´arribe a esgotar del tot. Passem el cingle, i s´obri davant nosaltres el coll de l´Alberri, on hi arriba la senda que pujava des de la font de Sanxo, i les que arriben des del coll de Sabata, l´una pel capdamunt de la rasa de l´Alberri, i l´altra pel barranc del Carrascalet. Des d´aquesta cruïlla de sendes, una d´elles puja directament al cim. Les vistes des dels 1389 metres del Montcabrer ja estan especificades en la ruta de la Font de l´Heura. La ruta es pot fer en dues hores i mitja, o poc menys, però com en ocasions especials, sempre és recomanable prendre-se-la amb més temps i gaudir bona cosa de la generositat de la Mariola.