dilluns, 10 de gener del 2011

VALL DE LAGUAR. EL CAVALL VERD I ELS 3 POBLES










































































































































































































































































































































































































































































VALL DE LAGUAR.
FOTOS: Febrer 2006, Desembre 2007, Abril 2010, Gener 2011.
DIFICULTAT: Mitjana.
L´excursió més clàssica de la Vall de Laguar és el Barranc de l´Infern, però en aquest cas us mostraré altra ruta més muntanyenca, un excel·lent mirador sobre la major part de la Marina Alta, deixant el Barranc de l´Infern per a més endavant.
Arribarem a la Vall de Laguar des d´Orba per una carretera serpentejant que guanya alçada, passant per la vora del sanatori de Fontilles. El primer poble que ens trobarem és Campell. Ací deixarem el cotxe. Des d´aquest llogaret de carrers més o menys plans i allargats, com fets a posta per a jugar a pilota, agafarem un camí asfaltat per l´esquerra, que passarà per un càmping i pel llavador del poble, i ens portarà a la font del Gel, que naix a l´ombria del Cavall Verd, entre un bosquetó de xops negres. De Campell a la font hi han uns 10 minuts, o poc més. Escoltarem més avall de la font, entre mig d´una selva d´esbarzers, el so d´una cascada, que no podrem veure per estar oculta entre la vegetació.
Poc abans d´arribar a la font hi havia un encreuament de camins asfaltats. El de la dreta va a Fleix, i serà per aquest pel que tornarem. Però en la mateixa cruïlla hi ha una sendeta marcada com a PR que puja per uns escalons, sota grans carrasques i garrofers. Aquesta espècie és una mostra del microclima que encara tenim en aquestes altures, així com els bancals de llimeres i tarongers dels voltants de Campell.
Seguim aquesta senda, i prompte eixim a un camí asfaltat que puja fort per la vora d´un barranc, amb el cim del Cavall Verd al davant. Passem per bancals d´ametlers, oliveres i cirerers. A uns 5 minuts, el camí gira a l´esquerra, i trobem un altre camí més estret que puja de forma més decidida. Sempre seguirem les marques del PR, ara entre carrasques i pins. Una mica més amunt anem a parar a uns bancals fins als quals arriba el camí, que poc més endavant s´acaba. Allí mateix, la senda marcada com a PR s´enfila amunt entre el carrascar, i després d´una forta pujada arribem a un alt des d´on s´albira tota la vall del riu Girona: al fons, la mar, davant de la qual s´alça imponent la Segària, amb els 5 pobles de la Rectoria de Ràfol estesos al seu peu entre tarongers. Ordenats d´esquerra a dreta: Tormos, Sagra, Ràfol d´Almúnia, Sanet i els Negrals i Benimeli. Al mig de la plana, Beniarbeig, quasi tocant Ondara, i al fons, allargada sobre la costa, Dénia amb el castell, i més a l´esquerra, formant una contínua urbanització, Els Poblets: Setla, Mira-Rosa i Miraflor. L´horitzó cap a llevant el tanca l´enèrgica serra del Montgó.
Ara escometrem l´últim tram de pujada, per una senda de pedra solta. Des de baix ja s´endivina la seguida de la senda, cap al collat. En menys de 10 minuts ja estarem dalt.
Fins ací haurem tardat mitja hora, i podrem contemplar l´altra banda de la serra: la vall de Pop, amb Benigembla als nostres peus, Parcent al peu del Coll de Rates, una carretereta estreta i serpentejant que comunica les dues Marines, i la serra del Carrascar de Parcent en front, amb l´allargada cinglera que culmina en la penya de l´Altar. Aquest és un barranc preciós, farcit de pinars, tancat a ponent pel Cocoll (1047 m), i més al fons encara veurem l´Alt dels Parats (1218 m.), sostre de la Xortà. I cap a la dreta, seguint el recorregut de la rambla del riu Xaló en direcció a Castells, veure com a teló de fons l´altiva Mallada del Llop, segona altura de la Serrella i la pelada serra d´Alfaro, de cim arredonit, molt diferent de les crestes de la Serrella i la Xortà. Cap al nord, la Vall de Laguar, amb els pobles de Fleix i Campell, molt a prop l´un de l´altre, les profunditats del barranc de l´Infern. Benimaurell encara no és visible, però un cop més amunt el veurem també.
No trobarem pujada al Cavall Verd, perquè és un altiu penyassegat que, almenys per aquesta banda no presenta cap senda que salve el desnivell, així que seguirem la carena en sentit contrari, pujant pel PR. Anirem caminant per tota la cresta sempre que siga possible. De quan en quan, si algun remat rocós ho impedeix, la senda el volta, unes vegades per l´ombria i d´altres per la solana. Veurem algunes roques de formes capritxoses. En altres casos, la superfície de la carena es veu fortament erosionada per l´acció de l´aigua, donant lloc a formacions de rascleres. Conforme anem avançant trobarem algun pas una mica complicat, la senda esdevindrà una mica perdedora, però sempre buscarem les marques del PR. No té pèrdua.
Al cap d´uns 20 minuts d´anar per la carena caldrà baixar per una superfície relliscosa. Si no ha plogut i la roca està eixuta, no hi ha cap problema. Sembla com si no hi haguera baixada possible cap a l´ombria. Ara ja tenim vistes sobre Benimaurell, però si no fóra per les marques del PR, arribaríem a pensar que no es pot davallar.
Uns 15 minuts més endavant, i després d´haver fet algun pas que exigeix una breu grimpada, trobem unes paletes indicadores: cap al collat de Garga, i cap a Benimaurell. Triarem la segona opció, que ja ens mena cap avall.
Baixem còmodament entre vegetació arbustiva, alguna carrasca, i més avall, espinals, freixos i esbarzers. Hem de parar atenció i no perdre el PR, perquè al cap d´uns 400 metres de baixada, la senda gira bruscament a la dreta. Si seguírem recte, aquest corriol acaba perdent-se per les ribes dels antics bancals abandonats.
Després de portar uns 15 mints de baixada passarem per la soca d´altes cingleres. Es tracta del Penyó de Laguar, d´altes parets verticals, de color blanquinós. Al peu d´una d´elles hi ha una coveta amb aigua, al fons de la qual la roca goteja, i la manté plena. És possible que ens passe desapercebuda, però si ens fixem en un gran marfull que hi ha a la vora de la senda la veurem. De seguida eixim a bancals llaurats, fins on arriba un camí des del poble. El paisatge té molt clara l´empremta dels moriscs. Baixem al poble entre ribes de pedra seca perfectament conservades, i sovint cobertes d´heura, velles oliveres, ametlers amb troncs torts, i el sòl encatifat d´herba i citrons. En 5 minuts més som a Benimaurell. Hi entrarem per un llarg carrer estret, adornat amb plantes, i buscarem l´eixida per carretera cap a Fleix.
A Benimaurell ens cridarà l´atenció algun penyot al mig del poble, que sosté les cases al seu voltant. Quan anirem a eixir ja del llogaret, ens fixarem en un camí enformigonat que baixa fort a l´esquerra, i que passa per la font i el llavador del poble. Eixe camí serà el que agafarem per baixar a Fleix, molt més tranquil i més interessant que la carretera.
Si ha plogut, el so de l´aigua entre les hortetes alegrarà el nostre caminar. Es repeteix la imatge de penyes plantades al mig dels bancals, com posades a posta, com també la de les ribes de pedra seca cobertes d´heura. Fins i tot a les oliveres, els garrofers i els ametlers s´arrapa l´heura, donant un aspecte selvàtic. Cal dir que estem en un dels indrets més plujosos del País Valencià, ací la precipitació mitjana anual arriba a situar-se prop dels 1000 mm.
Arribant a Fleix passem pel seu llavador. Poc abans d´arribar-hi podem veure l´entrador del senderol que baixa al barranc de l´Infern. I al passar-lo, grosses figueres damunt la riba, alguna d´elles ha arribat a fer-la solsir. Pugem una mica i ja som de nou a la carretera, entrant a Fleix.
Passarem el poble de seguida, i en pocs minuts serem a Campell. Si no volem tocar carretera, un camí asfaltat ens portarà en uns 15 minuts a la font del Gel, i tornarem pel càmping i el llavador.
La volta completa la podem fer en poc més de dues hores. Si tornem a Campell per la font del Gel, el temps ve a ser el mateix, puix la carretera entre Fleix i Campell fa un gran revolt.

2 comentaris:

  1. Gràcies. Hem fer servir aquesta ruta teua i ha estat una caminata grata i interessant. Nosaltres acabàrem dinant a l'hotel de Benimaurell.

    ResponElimina
  2. Tenim que cuidar la nostra toponimia. El Cavall Verd, és una denominació moderna, pot ser comença a utilitzarse a mitat del degle XX, influenciat per una novela que reb el el nom de Cavall Verd, així com la legenda que corre pel poble. Pero ningú de la gent major que vivuen alli ara o han vixcut, ho ha anomen d'eixa manera. En tot Cas el seu nom, es la Serra del Pop, El Penyons o Penyó de Laguar. Vosaltres també ho digeu en la descripció de la marxa. Gràcies, pel demés tot molt be.

    ResponElimina