OMBRIA I TEIXERA D´AGRES

SERRA DE MARIOLA

FOTOS: Març 2006, Maig 2006, Octubre 2007 i Octubre 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

Coneixerem un dels sectors forestals més ben conservats de la serra de Mariola, entre Agres i Muro, i el seu tresor botànic més preat: la Teixera d´Agres.

EIXIDA: Llavador d´Agres, situat al final del poble, just davall del convent. Des del mateix llavador naix un camí asfaltat que recorre el peu de la serra, fent de límit, de vegades, entre els bancals d´oliveres, nogueres, cirerers i ametlers, i el bosc. A penes 200 metres després del llavador, si fa pocs dies ha caigut alguna pluja torrencial, veurem un espectacular salt d´aigua, anomenat la Jordana, que es despenya per l´ombria i salta de riba en riba entre una selva d´heures, esbarzers i nogueres. Uns 10 minuts després, al passar sota un mas, si mirem enrere, al capdamunt d´un penyassegat podem veure la cova dels Pilars, d´on es despenja un grapat de lianes enfiladisses. Seguim pel camí, i a la mitja hora des del poble poc amunt o avall, i després de passar per altres barranquets que poden portar també aigua, topetem amb la Mola d´Agres, a partir de la qual el camí asfaltat regira costera avall i torna enrere. D´ací agafem un altre camí que passa pel collat, i de seguida es desdobla. Podem pujar al capdamunt de la Mola, on un cartell ens anuncia la presència d´un poblat de l´edat del Bronze. Està excavat, i des d´ell tindrem les millors vistes sobre la Valleta d´Agres, la Covalta, el Benicadell i l´ombria de Mariola.

Tornem al camí, i prenem el de la dreta, que passa sota un gran despreniment. Poc després està la font de l´Alficosset, amb una petita bassa i una caseta enderrocada. Baixem a la senda principal, que va costera avall i s´endinsa en el bosc, sota la penya Peons. Aquesta senda recorre tota l´ombria, reblida de pinars, carrasques, alguns freixos aïllats, i molta bardissa d´esbarzers, rosers bords, esparregueres, i heures i lligabosc que s´enfilen pels troncs i les roques. Passem diversos barrancs, i al cap d´uns 20 minuts des de la font, la senda comença a pujar, de forma suau. I uns 20 minuts després arriba un moment, ja amb les penyes del Frare de Muro a la vista, més avall, en què comença a desdibuixar-se i es desdobla. En cas de dubte sempre anirem per la més enlairada, puix hem de coronar una roca que veiem a la dreta. Al final ho farem quasi camp a través, però no ens costarà. Al transpondre-la, eixirem a una pista. Si no ens hem desviat massa durant la curta pujada, no caldrà arribar-hi, perquè hi ha una bifurcació en la qual dues rajoletes ens indiquen la direcció: per la que hem vingut, cap a Agres, i a la dreta, cap al Refugi i les Caves. Si acabem eixint a la pista, ja amb vistes a la Plana de Muro, trobarem paletes de fusta que també ens indicaràn l´entrador de la senda. La seguim, al principi per pinar, pujant a poc a poc, però ens trobarem un primer turó que ens farà pensar que ja s´ha acabat el camí planer. És cert que ja ens toca pujar costera, per una solana de coscollar, pinatells joves i carrasques, però passarem a l´ombria i sortejarem el primer obstacle. Ara el bosc es fa més dens, amb més presència de carrasques, i molts pins tombats per la nevada de 1997. Quan ja anem deixant enrere aquest primer alt, veurem que un gros pi caigut barra el pas. Atenció, perquè ací hem de veure una senda empinada que ix immediatament abans del pi, i que puja a un collat, vora un rodal de freixos. Al capdamunt tornem a tindre vistes del barranc de la Quebrantà, i haurem de burlar un segon pujol: el Cerincal. Ara ho farem per la solana, sota la paret rocosa que ens vigila el nostre caminar. Al passar-la, la pujada comença a fer-se feixuga, per una zona cremada que s´ha omplit d´estepar.

Coronem un altre collat, i atanyem, desafiant, l´esmolat Montagut, que ja supera els 1200 metres. Aquest el voregem per l´ombria, i comencem a veure vegetació de fulla caduca: corneres, aurons, moixeres, espinals... que a finals d´abril, alguns d´ells encara no han tret fulla. El clima ací és més fred. Ho evidencia la presència de coixí de monja i sàlvia, espècies adaptades al clima de mitja muntanya, i savines que resisteixen vents, neus, sol i sequera. Passem per uns runars, sota els quals es veu clarament el límit que alcançà el foc, perquè a partir d´ell el pinar torna a ser dens.

Al passar el Montagut tenim dues opcions: si agafem un corriol que puja molt fort a l´esquerra, buscarem un collat que ens mena al cim del Comptador. Si seguim rectes per un tram una mica confús, arribarem a la Teixera. Aquesta segona opció és la que anem a prendre, puix en la propera Ruta de les Caves ja visitarem el Comptador. Ja en els crestalls del Montagut hi ha algun que altre teix. Però serà quan entrem al barranc de la Teixera quan veurem el que ha quedat d´un antic bosc de teixos. Deia Antoni Calero Picó a la Guia Excursionista de Mariola que era un indret màgic, envoltat per boira i silenci. El teix no és un arbre que acostuma a formar boscs, sinó que es presenta solitari, aïllat, i aquest fou un exemple de bosc, en el que vivia barrejat amb aurons, un d´ells considerat el més gran de la província d´Alacant, de corners, moixeres, espinals i rosers bords. Malauradament, un gran incendi que en 1980 arrasà la part alta de Mariola (el Montcabrer, el Comptador, l´Alberri...), amb un total de 950 hectàrees, va delmar la Teixera. Segons els panells informatius de la microrreserva de flora, d´adults n´han sobreviscut 33 exemplars. PREGUE I AGRAÏSC ALS LECTORS D´AQUEST BLOG QUE SI DISPOSEN D´ALGUNA FOTO DE LA TEIXERA ABANS DE 1980, ME LA FACEN ARRIBAR AL MEU CORREU ELECTRÒNIC: josepbloc@yahoo.es.

Des del final de la Teixera comença un camí que puja fins al següent barranc, ja davall la caseta de vigilància forestal del Comptador, i que s´endinsa en un pinar on hi trobem alguns pinastres d´un verd més intens i ramulla més llarga, alguns aranyoners, florits a principis d´abril, i amb el seu fruit morat, de tast dolç i alhora aspre, a finals d´estiu. L´aranyó és usat a Mariola per a l´elaboració de patxaran. Se´ns travessa la senda que baixa des del Refugi Montcabrer, i ací trencarem a la dreta, senda avall sota pinars, que conforme aniguem davallan esdevindran més densos, i en mitja hora ja serem al Convent i castell d´Agres. D´ací al llavador, una breu baixada per un camí escalonat a l´entrar al poble. El temps total esmerçat en tot el recorregut pot arribar a les 3 hores.