divendres, 1 de maig de 2009

ELS AVENCS DEL PARTAGAT







































































AITANA
FOTOS: Maig 2007 i Maig 2009.
DIFICULTAT: Mitjana-alta.
La serra d´Aitana és la més alta de les comarques del sud del País Valencià, i una de les més extenses, amb unes 20.000 hectàrees. Presenta una morfologia esquerpa, caòtica, tota de penyassegats, runars, barrancs impossibles, però també alberga valletes delicioses, altiplans desèrtics i alguns bosquets interessants, tot i que el foc, una vegada darrere l´altra ha anat eliminant la major part de la vegetació que tenia. En aquesta ruta visitarem un dels indrets més corprenents de tota l´Aitana: els avencs del Partagat.
EIXIDA: Des de Benifato hi ha una enlairaida carretera que puja a la font del Partagat, que ix des del mateix entrador del poble. Podem deixar el cotxe en les immediacions de la font, però a mitjan pujada no podem deixar de visitar la font dels Xorrets. És la que abasteix el poble de Benifato. Quan pujarem per la carretera i ens trobem ja davant els primers penyassegats (una gran paret vermellosa plena de cavitats), a la dreta ix un camí asfaltat, més estret. A l´arribar a un pontet sota el qual salta un alegre rierol, agafem el caminet riu amunt, i després de doblar a l´esquerra, sota el tallat rocós, un joc de xorros i filets d´aigua brollen des de les fenedures de la paret, entre falzies i heures. Llàstima que la caseta de captació d´aigua trenque l´harmonia bucòlica del racó.
Llavors ja ens situem a la font de Partagat, des d´on començarem a caminar. Tres grossos dolls com el braç formen un rierol canalitzat per una escalonada séquia. L´aigua ve de més amunt, i alimenta un preciós bosquet d´àlbers blancs. Allí tenim àrea recreativa, casa forestal i paellers, a hores d´ara precintats. Al fons, la grandiositat de la Penya Alta, a la que pujarem, i una succesió de pedreres i runars. Encetem el recorregut pel camí que ix a l´esquerra de la font, i que puja per bancals d´ametlers, pomeres, i algunes nogueres, i un teix en una vessant. Prompte es desdobla, i, ben senyalitzat com a PR, tirem per la dreta, buscant el suggeridor Sender Botànic del Passet de la Rabosa. Tan prompte s´acaben els bancals, per la vora del camí corre un bon doll d´aigua, que s´amaga entre els espinals i els rosers bords. S´acaba el camí, i pujant senda amunt trobem el naixement, enmig dels bardissars. La vegetació no passa de ser arbustiva, abunden aquestes dues espécies esmentades, algun freix o auró aïllats, argelagues, coscolles, lligaboscs, i algun que altre pi. La senda puja progressivament, i de sobte apareix a l´esquerra un gran runar d´enormes roques solsides des del més alt de la muntanya. Passem a un collat, des del qual ix una senda avall que menaria al mas dels Clavillons (en un futur posaré la ruta Fonts de l´Arbre i de la Forata). Però seguim pujant fort. Entre mig d´un joncar corre altra font. En alguns trams salta pel mig de la senda, enfangnat-la. Ens serà difícil trobar el naixement, perquè està totalment reblit de malesa. Continuem avançant sempre a la dreta, guanyant alçària. Més amunt eixim a un barranquet amb bancals, amb algun petit hortet, i un mas a l´altra banda. Tornem a sentir el soroll de l´aigua, i al pujar una petita costera, això sí, empinada, trobem el bassó i la font de l´Anouer, arbre que ombreja aquest agradable replanell. Però ara torna a enlairar-se la senda, fins eixir, poc mes d´un centenar de metres més amunt, a un camí més ample. Fins a la font podem portar poc més de mitja hora.
El camí segueix costera amunt, i ens portaria a la font de la Forata. Però al passar una fillola que ix a la dreta i mena al mas que veiem, un mas que fa uns anys estava enderrocat, però ha estat reconstruït, seguim una mica més, i ara trencarem a l´esquerra per altre camí. La vegetació està dominada per praderies de sàlvia, camamilla, coixí de monja, alguns exemplars de matapoll de muntanya, i molts espinals, o arços blancs. Cal veure còm per aquestes altituds -ja anirem per sobre dels 1.300 metres- la primavera està molt endarrerida. La major part d´arbres de fulla caduca (aurons, corners, moixeres, freixos...) encara resten nus, o estan començant a despertar, els espinals no han començat a florir, quan durant la pujada per carretera els veiem totalment engal.lanats amb les seues delicades flors blanques. A l´arribar a unes roques que formen uns petits avencs, i uns bancals de sembrat, el camí acaba, i seguim per una senda que puja per una vessant pedregosa. Des d´ací es veu tot el perfil de les descomunals cingleres de l´Aitana, avuí envoltades de boira. I endevinem per on hem de pujar: el Pas de la Rabosa. La senda ens porta seguits allí, i s´ajunta amb altra que ve des de la font de la Forata. Ja som al mateix peu dels cingles, i alguns panells ens expliquen les espécies vegetals que ací viuen: la moixera, l´auró, el corner, el púdol... i un preciós teix penjat entre els runars. Anem ascendint camí del teix, per un fort pendent entre roques. No ens costarà pujar, d´una banda per ser una senda molt usada, i d´altra per estar senyalitzada com a PR. Veiem per les escletxes de les parets còm arrelen les moixeres, i en les parts més llises, alguns exemplars de la rara corona de rei (saxifraga longifolia). Si venim entre el 10 i el 15 de juny, algunes d´elles les podrem observar florides. Des del teix ens endinsarem per un estret entre les roques, i ens tocarà grimpar una mica. Si mirem enrere veurem la penya de la Forata, un contrafort de les cingleres amb un forat redó, el qual dóna nom a la font que hi ha a l´altra banda, la més alta de la província. Però eixirem al capdamunt del Pas de la Rabosa. Serà ací quan ens trobem la major sorpesa. Només passar l´últim estret, se´ns apareix al davant el primer dels avencs del Partagat. Una allargada i ampla escletxa a la dreta, a la qual podrem davallar a peu pla. Ja allí es veuen algunes cavitats més profundes. Però no és aquesta la principal. Seguim pel PR marcat, i una mica més endavant, i a l´esquerra, estan les altres dues, comunicades per un estret. La de dalt és tan fonda, que no només no veurem el fons, sinó que si tirem una pedra no arribarem a sentir el soroll de la caiguda. També ací creixen algunes corones de rei. La de baix és més ampla i menys profunda, i està farcida de vegetació: heures, moixeres, espinals... Ens passaríem una bona estona recorrent l´indret, atansant-nos a les vores, sempre amb molt de compte, això sí, i farem un munt de fotos. Fins ací portem una hora i quart. Si volem pujar al cim de l´Aitana, ens quedarem amb les ganes, puix des de baix ja veiem que la part més alta de la cresta estava ocupada (en tots els sentits de la paraula) per unes instal.lacions militars (radars, antenes...) destinades al control de l´aviació civil. El piló del vèrtex geodèsic es troba dins la base militar. De totes formes hi ha un segon cim amb uns pocs metres menys fora de la base. Des del replanell que hi ha al fons del collat ix una senda que hi puja per la carena, i podrem tardar-ne uns 20 minuts.
Per a continuar el recorregut, si el volem fer circular, la senda és clara. Puja gairebé per la carena, i en uns pocs centenars de metres coronarem la Penya Alta (1.505 metres d´altitud), el segon cim de l´Aitana. Forma un penyassegat totalment vertical, amb més de 200 metres de caiguda, ja la veiem des de la font del Partagat. Avuí no impressionava la vista, al estar totalment coberta de boira. I a partir d´ací, ja tot és baixar, sempre entre motades de carrasca arbustiva, savines, molt de coixí de monja, i bàlec, molt escàs al sud del País Valencià. En maig es cobreix de petites flors grogues, a hores d´ara la majoria d´ells no havien florit. Aquest coixí és molt més comú a Sierra Nevada, Gredos, el Pirineu o la Serralada Cantàbrica. També veurem florida la porrassa, molt abundant per aquesta carena. De quan en quant, la senda ens oferirà alguna vista sobre les pedreres i els estimballs de l´ombria, la vall de Guadalest, el seu pantà ple a vessar, i la barrera muntanyosa de la Serrella i la Xortà, amb el collat que deixa pas entre Beniardà i Castells de Serrella, a l´altra banda. Més lluny, altres serres: l´esmolada Bèrnia amb el Penyal d´Ifac al final, el Montgó, el Carrascar de Parcent, i a ponent, Mariola. I cap a la solana, les vistes cap a l´imponent Puig Campana, el Sanxet, el Ponoig, i més lluny el Cabeçó de l´Or i la serra d´Orxeta. Al fons, la mar i els edificis de la Vila Joiosa, i a terres baixes, el pantà d´Amadòrio, totalment ple. I davallant, eixim a una pista que ve des del barranc de Tagarina, transpon el collat, i s´aboca ja cap a Benifato. Seguim aquesta direcció, i ens sorprendrà un bosc quasi totalment pur de vegetació caducifolia, on predominen l´auró i el freix. De quan en quan l´ennegreixen les carrasques i algun teix aïllat. Els espinals, les moixeres i els corners, també caducifolis, completen aquest ecosistema. És considerat com el bosc d´aurons més extens del País Valencià, i ocupa sempre pedreres i runars. Un d´ells, el més vell del bosc, està acompanyat per un panell descriptiu: l´auró del Partagat.
Ja més avall ix una senda a l´esquerra que en uns 200 metres ens condueix a un pou de neu, sense coberta. Els voltants han estat repoblats, majoritàriament per moixeres i aurons. D´ací a la font del Partagat ens resten poc més de 10 minuts, tot costera avall.
El total del recorregut es pot completar en poc menys de 3 hores, però sempre paga la pena invertir una mica més de temps i contemplar les meravelles florístiques, naturals, geològiques o etnològiques de l´Aitana, així com l´ampli ventall de panoràmiques cap a totes bandes, i si els núvols ho permeten, cas que no s´ha donat avuí, emportar-nos a casa un grapat de bones fotos.

1 comentari:

  1. ¿Se sabe la profundidad del Avenc de Partagat, de las simas más profundas? gracias y saludos.

    ResponSuprimeix