dimecres, 4 de març del 2009

RACÓ DE LA FONT I COVA BOLUMINI
















































































































































































































SERRA DE MARIOLA
FOTOS: Juliol 2005, Juny 2008 i Agost 2008.
DIFICULTAT: Mitjana-alta.
Ruta que recorre els racons més deliciosos de l´ombria de la serra de Mariola, coberta d´espessos boscos, i que en temps de bones pluges, derrama aigua per totes bandes. Però a l´igual que els valors naturals dels indrets que recorrerem són excepcionals, també ens topetarem amb dos punts on la protagonista és la prehistòria: la cova Bolumini i el cim del Cabeço de Mariola.
EIXIDA: Alfafara.
Un bon lloc per aparcar el cotxe pot ser la font de l´Assut, situada sota una ermita, al final del poble. La font naix en un barranc ben ombrejat per pinars, plàtans, nogueres..., i corre barranc avall entre xops i nogueres, llepant les ribes a la vora d´Alfafara. Disposa de taules per a poder passar-hi el dia. Si ha plogut molt, el barranc arriba a portar un rierol d´aigües saltarines. Passem per davant l´ermita, des d´on agafem un carrer ample, que puja cap a Mariola passant per alguns xalets i bancals. Ja des de la pujada ens cridarà l´atenció un cingle el mig de l´ombria, ennegrit per l´humitat, i potser, amb una cascada de cua de cavall. És la penya del Xorro. A uns 400 metres arribem a l´alberg Font del Tarragó. Per darrere l´alberg, a uns 100 metres més, està la font, amb la bassa, els paellers, i bona ombra d´un espés pinar. El so de l´aigua amenitza l´indret, i ens convida a passar una estona recorrent l´àrea recreativa. Avancem per una sendeta que passa de terrassa en terrassa fins a un camí, que també ve des de l´alberg. en un replanell s´han instal.lat engronsadors.
El camí planeja sempre sota el dosser del pinar, fins un barranquet que ve des de la penya del Xorro. En temps de tronades, una espectacular xorrera es despenya des del capdamunt. Al mig del barranc hi han unes ruïnes, sembla un molí, però en realitat no fou aquest l´ús de l´edifici.
Ara ve un altre planet en un bancal de nogueres abandonat. Pareix que l´obertura d´aquest bancal no va ser massa respectuós amb l´entorn, veient el talús que s´ha quedat a la muntanya.
Al final del bancal se´ns travessa un camí que ve des de baix, però que en eixa direcció no té eixida. Nosaltres seguim en el sentit que portàvem, primer pujant suaument, i després planejant fins el següent barranc. Si les pluges han sigut quantioses, abans d´arribar al barranc ja sentirem la música de l´aigua despenyant-s´hi. En aquest cas, veurem un salt d´aigua que es desparrama entre la vegetació: baladres, esbarzers, carrasques, pins, oms... El camí salta el rierol, puja, i canvia repentinament de sentit buscant la part superior de la cascada. Al capdamunt hi ha una cova: la cova del Racó de la Font, des del sostre de la qual, en époques plujoses l´aigua plou, i al fons una balma, per la que cau ara el salt. Abans ho feia per una toba a la voreta de la cova, però veurem quan pugem més amunt per què l´aigua ha canviat de camí. El Racó de la Font no pot ser més verd: freixos, oms, baladres, esparregueres, aritjols... Fins ací portem uns 20 minuts.
Retrocedim una mica fins trobar una sendeta que puja, en un principi, en sentit contrari, a l´esquerra del camí. Fa un revolt, a la vora del qual hi ha un avenc, i continua igual que ho feia el camí que ens portà al Racó de la Font, però més amunt. Abunden el cepell i la pebrella. Prompte veiem una canaleta per a la conducció d´aigua, però està embossada per la vegetació i pels sediments calcaris que l´aigua porta dissolts. És per això que ara el rierol cau per la balma, i no per la toba. La senda es fa perdedora, passa a la banda dreta, i puja forta fins l´alcavó on naix el rierol. Sol vindre més quantitat d´aigua des de més amunt. La gran humitat del barranc afavoreix la vegetació de fulla caduca, on predomina el freix. Seria interessant fer aquesta excursió en una tardor plujosa, per veure la policromia del bosc.
A partir de l´alcavó seguim pujant per un viarany que al principi pareix una mica confús, però va pujant fort per eixir-se´n del barranc, sempre entre pinar i carrascar. Trobarem molts pins tombats o trencats. Això fou degut a una nevada en desembre de 1997, seguida de forts vents, que trencaren gran quantitat de pins. Aquest fet prova que la natura té els seus mecanismes per a esmenar els errors humans. Antigament s´eliminaren els boscos autòctons, i una part d´aquestes muntanyes restaren deforestades. El pi blanc, més minoritari que ara, envaí els espais buids en alguns casos, i en altres, fou l´home qui els repoblà. Aquest pi és més propi de terres baixes, a prop de la mar, i no està avesat a les neus. La carrasca, el gal.ler, el freix, en definitiva, les espècies del bosc primigeni, les resisteixen millor.
Pujant ja pel llom arribem a un replà, al mig del qual romanen les ruïnes del mas del Fontanaret. Ja som a prop del Portí (veure ruta del Portí i la Cava d´en Miquel). Portem uns tres quarts d´hora de camí.
Des del mas davallem un caminet que mena al Fontanaret. És un naixement, a uns 100 metres més avall del mas, que forma un aiguamoll. Els xops dels voltants delaten la proximitat de l´aigua. Podem observar algunes plantes d´orenga, molt escàs a les comarques del sud. A l´altra banda, la sendeta s´embosca i puja prou confusa, és fàcil perdre-la. Però ens hem de dirigir a la base d´un penyassegat que veiem en front: el Cabeço de Mariola, que veiem des d´Alfafara. Una vegada arribem a la soca del cingle, se´ns apareix la Cova Bolumini, una enorme balma rogenca, amb una columna de roca. És un perfecte mirador sobre la valleta d´Agres i Bocairent. A la cova es trobaren restes prehistòriques. Seguim senda amunt i coronem el Cabeço. També la replana verdejant del cim del Cabeço de Mariola té la seua història: fou un poblat ibèric, del qual encara podem distingir restes.
A l´altre extrem, si l´encertem, un senderol baixa entre pins i carraques, ja a la vessant de solana, amb vistes cap al càmping Fonts de Mariola. Aquesta senda fa zigues-zagues, i desemboca al mas del Collet (ruta Portí - Cava d´en Miquel), per on passa el GR-7. Fins al mas portem una hora i quart. Només el seguirem cap a la dreta fins poc després del mas, perquè en el moment en que trobem una paleta indicadora cap a Alfafara, deixarem el camí i davallarem per eixa sendeta. Al principi baixa molt emboscada, entre pins blancs i alguns pinastres, fins el fons d´un barranc. Aquest barranc pot portar un rierolet d´aigües clares, que no només mulla els esbarzers i els joncs, sinó que també dóna a beure als ocells i ens alegra amb el seu so. De seguida passem prop del mas de Serrelles, a l´altra banda del llit de la torrentera. A partir d´ací, la baixada es pronuncia, i hem d´anar amb compte amb la pedra solta. Quan ja tenim Alfafara a tir de pedra, rebem per la dreta el barranc del Fontanaret (baixa vertiginosament des del mas que hem visitat durant l´ascensió). La vegetació del barranc és tan espessa, que seria impossible endinsar-nos-hi massa. Però si ho fem, per una sendeta plena d´esbarzers i argelagues que fan el pas molt dificultós, al bell mig del barranc hi ha una cascada amagada entre la malesa. No veurem l´aigua, però sí que la podrem escoltar si ens hi acostem.
I de seguida, després de passar pel petit poliesportiu, acabem en l´alberg, i d´allí a Alfafara només és un passeig pel camí asfaltat pel qual havíem començat. No arriba a les dues hores el recorregut total.

3 comentaris:

  1. Hola, Lluís,

    M'encanten estos itineraris! La veritat és que els desconec! Em sembla que ens hauràs de fer de guia més d'una vegada; què et sembla?

    Salut!

    ResponElimina
  2. Hola, Lluís,

    M'encanten estos itineraris! La veritat és que els desconec! Em sembla que ens hauràs de fer de guia més d'una vegada; què et sembla?

    Salut!

    vicent pellicer

    ResponElimina
  3. Hola, Vicent! Gràcies pels comentaris... Per a mi, les serres de Mariola, l´Aitana, la Serrella, la Font Roja, el Maigmó... són les més properes que tinc, i m´és un plaer, no sols recórrer-les, sinó també donar-les a conéixer, i quina millor forma que a través d´internet. Si he de fer de guia, encantat!!! He entrat en "L´aprenent de natura", i m´he meravellat de les imatges del teixos del Marturi, de les Gúbies del Parrissal...
    Salutacions!

    ResponElimina