dimarts, 24 de febrer del 2009

PUJADA AL MONTCABRER PER LA FONT DE L´HEURA

























































SERRA DE MARIOLA
FOTOS: JUNY 2008, MAIG 2005 I FEBRER 2003.
DIFICULTAT: Alta.
EIXIDA: Ermita de Sant Cristòfol (Cocentaina). S´hi arriba per una carretereta costerosa que mou des de l´eixida de Cocentaina cap a Muro, enmig d´un polígon industrial, i ben senyalitzada. L´ermita es situa al peu del turó del castell, i és ben visible des de la plana. Disposa d´una àmplia àrea recreativa, distribuïda en terrasses, amb grans arbres (pins, acàcies, xops...). Té una font de pedra, barbacoes, taules amb bancs, bon aparcament i miradors. A més a més, també hi han panells informatius sobre les sendes de Mariola.
Eixim des de davall mateix de l´ermita per un camí asfaltat, que mena a diverses casetes. Al passar l´àrea recreativa comença a pujar amb fort pendent, i prompte s´acaba l´asfalt. Continua com a una senda, amb un croquis de manises al principi, que indica el recorregut de la senda de la font de les Vuit Piletes. Però no serà aquesta la que anem a fer, només la seguirem durant un tram.
La senda gira per una ombria amb vegetació frondosa arrapada al vessant quasi vertical del Pic Negre, buscant el fons del barranc de les Fontanelles. Una vegada allí, si anem en maig o juny, l´alegre color rosat dels baladres ens ofereix un regal a la vista. Però compte, que el baladre és una planta fortament tòxica.
Al passar la torrentera, després de pujar una mica passem per la vora de la font de Borràs. Si no és temporada de pluges la trobarem quasi esgotada. Uns pocs metres més amunt (com a molt, 50 o 60), cal que ens acostem al fons del barranc. Allí naix la font del Xorrador, i si ha plogut molt, des de dalt es despenya una cascadeta que humiteja molses i falzies. L´indret és d´allò més atractiu. I quan pugem un pendent escalonat, fugint cap a la dreta del fons del barranquet, la tercera font consecutiva, que naix dins d´una cova: la font de la Penya Banyada. Dins la cova es repeteixen les falzies, i fora, alguns joncs, i arbrets plantats en les terrassetes de la senda, com des del principi. Fins a la Penya Banyada portem uns vint minuts.
Hem de prestar atenció, perquè tan prompte com passem la Penya Banyada, per darrere de la coveta s´escapa una sendeta molt emboscada, que, com que no està molt transitada pot ser confusa. Ací abandonem el PR, i ens endinsem per aquest viarany. Des de baix, sembla que per on anem a pujar siga impossible. Distingirem el rodal on naix la font de l´Heura, que és on anem a pujar, si no és hivern, per un rodal de xops perdut quasi al capdamunt, a recer d´un racó encinglerat, damunt d´una série d´estrats inclinats, paralels. I no només que no és impossible pujar-hi, sinó que la mà de l´home ha fet que la senda siga el menys penosa possible, tenint el compte el gran desnivell i l´escassa distància horitzontal.
Des del principi, aquest corriol ja puja fort, entre el pinar, i després de passar per la vora d´una roca que es va desprendre, caldrà trepar un pas, ja fora del bosc. Allí veurem tota la raconada, i si ens fixem, també una cascada oculta entre la vegetació, que cau des d´una paret vertical. Almenys, escoltarem la música dels filets d´aigua que vessen. Al passar el petit escaló que trepem, molt amagada entre el joncar, hi ha una fonteta. És possible que només vegem l´aigua que regalima, perquè la teula on naix està molt reblida per la vegetació. Ara pugem per un tram mig escalonat, molt envoltat d´esbarzers i de fenàs. Una vegada superat aquest desnivell, el pendent segueix pujant fort, però la senda va fent zigues-zagues, entre pins dispersos que es van lliurar del foc.
Després d´una esgotadora ascensió, ja en contacte amb les cingleres, apareix travessada una senda, que seguim a la dreta. Si aniguérem a l´esquerra, podríem fer una baixada a Cocentaina passant a la banda de solana, on, sobre un espoló rocós es conserven les restes d´un poblat ibèric, i arribaríem a les immediacions del castell. Però anem a la dreta i en un parell de minuts ja serem a la font de l´Heura, ombrejada per la balma on naix, i el rodal característic de xops. Pot ser el lloc ideal per a esmorzar, a més d´un esplèndid balcó sobre la plana de Muro. Fins ací portarem una hora de camí.
Encara pujarem una mica més, sobre la capçalera d´una torrentera. Però ja planejarem, en un paisatge escarpat, cingles, pedreres, amb rodals de carrasca i heures que s´enfilen per les penyes, les herbes aromàtiques que fan honor a Mariola, l´olor del timó o la sàlvia quan les xafem, i en primavera, multitud de flors: la lila del coixí de pastor, blava moradenca del romaní, groga de l´argelaga, morada de la sàlvia, i la bonior de les abelles polinitzant-les. Ara estarem sempre amb vistes al Comtat. Més endavant, al baixar una altra capçalera de barranquet, si fa poc que ha plogut, passem per un correntet d´aigua que naix entre les pedres.
Seguim la senda, que puja y baixa suau, fins arribar a altra font, també amb grans xops a la vora: la font de Sanxo. Prop hi ha un pou de neu. Fins ací portem una hora i tres quarts. La senda ens portaria al mas de Llopis en menys de 10 minuts. Però en aquest cas pujarem per una altra que s´encamina més directa cap al cim, amb molta pedra solta i pendent molt fort. Abans de mitjan pujada, en un replà, a penes es distingeix la cava de les Monteses. Porta el nom de les penyes que tenim just al damunt. A la cinglera de les Penyes Monteses i del cim de l´Alberri, les escletxes de les roques són increïblement aprofitades per carrasques, freixos, espinals, aurons... que formen espessors verticals. Si venim a la tardor, aquestes motades selvàtiques mostren una policromia característica. Després d´uns últims esforços, a uns 20 minuts de la font de Sanxo, coronem un collat, i ja tenim just damunt el cim del Montcabrer. Arribar a aquest replà d´herba tendra ens proporciona ja vistes a ponent. Dóna la sensació d´haver conquerit un indret màgic, com si ningú no hagués tocat encara aquest paradís muntanyenc. A dos minuts a la dreta està la font del Pouet, o del Montcabrer, sota una cinglera, també amb un rodalet de xops. I clarament distingim la que es dirigeix al cim. Només resten uns deu minuts. Al cim, el vèrtex geodèsic, i les restes de la planta d´un petit refugi que va ser desmantellat.
El Montcabrer, amb 1389 metres d´altitud, no només és el cim més alt de Mariola. Aquest solitari penyassegat és el millor balcó del Comtat. Té un desnivell sobre Muro de 1000 metres, i vistes a totes les serres diàniques i la mar. Immediatament davall, sota la cinglera, veiem, ja ben avall els xops i el rodal de verdor de la font del Pouet, més avall, l´altre balcó: el del mas de Llopis. Les ruïnes del mas apareixen com abandonades enmig d´aquest desert humà. La llista dels cims que s´hi albiren seria llarguíssima (Aitana, Serrella, serra d´Almudaina, la Safor, el Benicadell, l´Empenyador, el Menejador... També la llista de pobles (Muro, Gaianes, Beniarrés, Planes, Benimarfull, L´Orxa, Benillup...)Quasi tota la Mariola és visible des d´ell, cims com el Comptador, el Portí, la Blasca, el Somo, la Replana... Fins ací, el total de la ruta suma 2 hores i 15 minuts. I al cim és recomanable oblidar-se del rellotge i gaudir d´aquest privilegiat mirador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada