RIU FRAILE

MASSÍS DEL CAROIG

FOTOS: Agost 2004 i Juny 2005.

DIFICULTAT: Alta (només a partir d´entrar al riu, fins ací, baixa).

Un dels rius més ben conservats de la nostra geografia, quasi al mateix centre del País Valencià. Una aventura només a l´abast d´aquells que gosen endinsar-se per territoris verges, barrancs aparentment inaccesibles, tolls d´aigües cristal.lines i boscos inacabables.

EIXIDA: Zona d´acampada de Benefetal, a 12 kms per camí quasi totalment asfaltat des de Bicorp (comarca de la Canal de Navarrés).

Si hem encertat l´accés a la zona d´acampada -no és difícil, només cal posar atenció, arribant a Bicorp des de Quesa, un quilòmetre abans del poble, quan la carretera ja s´aboca a la vall on roman Bicorp, un camí asfaltat a l´esquerra que des del principi ja ens augura el que anem a trobar-nos-. No deixem mai la pista asfaltada. Sols un quilòmetre o poc més resten sense asfaltar, i ja al final, al mig d´una foieta, està la zona d´acampada i el bar.

Des del mateix bar cal continuar camí avall, ja a peu, i de seguida travessarem la rambla Molinera, origen més avall del riu Fraile. Aquest pas és freqüentat per les cabres salvatges, que baixen a beure al riu, o que grimpen penyes amunt fins desaparéixer en un tres-i-no-res.

El camí s´acobla a la rambla, i la creuarà algunes vegades, sempre entre tallats rogencs i pins que desafien la gravetat, algun rodal de carrasques, i dens sotabosc.

Unes revoltes més avall, a la dreta, un ullal verdós, sempre amb llimacs per damunt, és el naixement del riu Fraile, tot i que en temps de pluges pot náixer una mica més amunt. El racó és especialment frondós, ben farcit de pi blanc i pinastre, baladres al riu i freixos a l´ombria. Si és estiu i abellix banyar-se, millor fer-ho més avall, doncs aquesta aigua està molt freda, tot i que és un plaer remullar-se i nadar entre mig dels peixos i les granotes.

Seguim camí avall, i de seguida passem per una balma amb unes tauletes de pedra. Abans era una barbacoa, però s´ha prohibit fer-hi foc. Travessem el riu per un gual de formigó, i a la vora de la pista hi ha un toll més ample, on ja l´aigua està més atemperada. A la part més fonda hi ha una roca que s´enlaira sobre el toll i fa de trampolí. No tinguem por, el toll és més profund del que pareix, i no l´arribarem a tocar si ens hi tirem.

Al passar el toll hi ha un grup de pinastres de gran alçària (uns 25 metres). Davall d´ells hi ha una font que naix en una teula. Sol brollar sempre, tot i que durant la sequera del 1999 - 2000 es va arribar a assecar. Des d´allí a la part alta de l´ombria veiem una formació rocosa aguda: és el Pico Fraile, el qui dóna nom al riu. Fins ací portem al voltant de 20 minuts. Baixem una mica més, i tornem a travessar el riu. De moment, en dos revolts consecutius, la pista s´enlaira, i s´aparta del riu. Però ho agraïrem, perquè ara tenim vistes del riu en profunditat, i distingim una succesió de tolls d´aigües turqueses, alguns petits salts, i caminets i sendes que, o bé arriben a baixar al riu, o bé ens condueixen a alguns balcons naturals des d´on l´albirarem en tota la seua esplendor, així com els espessos boscos de l´ombria, salvats del devastador foc de 1979, el més gran que es recorda al País Valencià (unes 44.000 hectàrees, i 5 dies seguits en actiu).

Passem per la vora d´una casa. Des d´aquest punt hi ha un baixador que ens duu al riu en uns 200 metres. El toll on desemboca és especialment atractiu per al bany. Continuem per la pista que portàvem, i prompte tornem a baixar al llit del riu. Allí ja la deixarem definitivament, i començarà l´aventura. Fins ací ja portarem gairebé una hora.

Prestem atenció a l´entrador: tan prompte acaba el gual de formigó, a l´esquerra, entre canyars, esbarzers i joncs, hi trobem una sendeta. Seguim-la tot el que puguem, perquè quan s´acabe, ens tindrem que descalçar i ficar-nos per dins del riu. Al principi anirem de toll en toll, amb compte de no relliscar, i acabarem en un tram ample, amb el fons de grava fina o arenós, però l´aigua no ens cobrirà més enllà dels turmells. A poc a poc, el riu s´encanyona, fins passar entre altes penyes vermelloses. Una vegada les hem passades, eixim a un ample on el riu es precipita per escumoses cascades, entre tolls blaus i baladres. Podem tirar-nos per les cascades, deixant-nos arrastrar per la força de l´aigua, o bé baixar amb compte destrepant per les roques, sempre buscant la part eixuta. Siga com siga, acabarem en un estret on ja sembla que ja no es pot continuar. Però si ens fixem, a la penya de l´estret hi ha una corda penjada. Algú amb molt bon criteri ha pensat en nosaltres, i ens ha facilitat la nostra aventura. Descendim ajudant-nos de la corda, i ens deixarem caure en el toll. Quin plaer, formar part d´aquest espectacle natural! A partir d´ací la curiositat ens mourà a continuar riu avall. Pareixerà que arribarà un moment on ens toque tornar-nos-en, perquè ja serà impossible, però d´avançat ja us dic jo que no serà així, ja que he tingut el gust de seguir-lo, i és més fàcil del que pareix. Només cal anar de toll en toll, nadant, saltant, deixant-nos dur per l´aigua. Això sí, no us puc mostrar fotos perquè la meua càmera no és submergible... Quan l´estret comença a eixamplar-se, el fons canvia, i es fa fangós, d´un fang ennegrit per l´humus que arrastra l´aigua i diposita en els tolls més tranquils. Ja una mica més avant, amb el paisatge molt més obert, arriba el punt culminant: una cascada d´onze metres de caiguda, on l´aigua es desparrama a plaer i acaba en un gran toll, de molt poca profunditat. Ara també disposarem de dues cordes, i amb molta precaució anirem rapel.lant fins aconseguir davallar al toll. A partir d´ací, la continuïtat pel riu es fa més complicada, perquè ja no té profunditat i està envaït per la vegetació. Però una sendeta ens ajuda, i en molt poca distància ens deixa en altre paratge deliciós del riu, on es precipita per altra cascada més compacta, d´uns 4 o 5 metres de caiguda (penúltima foto). No es pot valorar ja el temps que hem tardat, perquè ja depén de la gosadia o la por de cadascú a l´hora d´enfrontar-se a un salt, del temps que necessitem per a contemplar els tolls, les parets i les cascades, i de la forma física que hom tinga. Des d´ací, per un caminet podem pujar a la pista, que ja s´enlairava camí de Cubillas i la font de l´Arenal. En uns 300 o 400 metres topetarem amb ella. Només cal seguir-la en sentit contrari per a tornar per on hem vingut. Altra opció és remuntar el riu, opció molt més atractiva, perquè una vegada ens hi hem endinsat, desitjaríem que no acabara mai el canyó. Altre desig que compartiré amb vosaltres és que aquest racó de natura verge romanga tan ben conservat per sempre, sense que la mà de l´home, de vegades avariciosa i destructiva, faça malbé aquest tresor natural. Tant de bo seria que nosaltres el deixàrem a les futures generacions, si més no, en el mateix estat que l´hem rebut.