dilluns, 23 de febrer del 2009

PUJADA A LA REPLANA DEL CARRASCAR







































































SERRA DE L´ARGUENYA
FOTOS: ABRIL 2005 I GENER 2006.
DIFICULTAT: Mitjana-baixa.
Una de les majors altituds del terme de Castalla, la Replana del Carrascar, amb 1228 metres, és un balcó cap a la Foia de Castalla i cap a les terres àrides del Vinalopó. Però la Replana del Carrascar i tota la seua ombria són una illa extensa de verdor, pinars que pugen cap als cims, i rodals de carrasques per les obagues més enlairades.
EIXIDA: Des del casc urbà de Castalla, hi ha que acostar-se a l´antic escorxador, darrere del Trinquet, i agafar un caminet asfaltat entre ametlers camí de la serra. A uns 300 metres hi ha una bifurcació, on tirarem per la dreta, deixant l´asfalt. El camí puja per bancals i casetes, encarat a la Serratella, l´ultim turó de la qual, i separat de la resta, és on s´alça el castell. Quan el camí arriba a la serra mor en una pedrera al mig del Barranc de Xulla. Fins ací, la vegetació natural és d´espart, romaní, argelaga, i alguns pins aïllats que van colonitzant les llomes. Si veiem fotos de fa 50 anys, aquests indrets estaven totalment pelats, degut a la recollida de llenya, al carboneig i a la pastura.
Des de la pedrera comença a pujar entre bancals erms i pinatells nous una sendeta, que corona un collat, a partir del qual el pinar es fa més dens, però de poca alçada. Estem en solana, i les pluges són escasses i no permeten el desenvolupament excessiu del bosc. Al girar a l´esquerra, la senda es fa camí, però el deixem. Poc abans, amagades entre els pins a la dreta, romanen les restes d´una trinxera oberta durant la guerra de la Independència, doncs aquest fou un dels escenaris de la decisiva Batalla de Castalla. De fet, aquesta lloma és coneguda amb el nom de l´Alt de Guerra, amb 910 metres d´altitud. Podríem seguir el camí que duiem, perquè al remat va a parar al mateix lloc, però la senda carenera que encetarem té millors perspectives, perquè també ens ofereix vistes cap a l´ombria: el Racó de Pellicer. Es tracta d´una finca estrictament privada, on el propietari ha prohibit el pas. La nostra senda puja per terreny rocós, entre pins molt endoblegats pel vent, i especialment abundant en savines, adaptades a condicions desfavorables, molta insolació, vents, pluges al voltant de 400 mm. anuals, i antigament, neu.
Quan arribem al capdamunt s´obri la vista cap al mas del Rebolcador amb la seua alta valleta d´ametlers i oliveres, i al fons, la Replana. A la dreta, el mas del Racó de Pellicer, i immediatament davant, en un replà, una petita casa: la caseta del guàrdia del Rebolcador. Hi baixem, i al poc de passar la caseta eixim a la pista que portàvem, que mena al mas.
Poc abans d´arribar al Rebolcador, el camí fa un revolt, però una sendeta amb regallador puja més seguida, i a més a més, és la que es considera d´ús públic. Fins al Rebolcador portem una hora, més o menys.
Passem per davant la casa, i ens sorprén la balconada de fusta tapada que sobreix, i el colomer, amb gran nombre de petites finestretes. Davant, dos rastres de vells pins i una bassa, que rega una horteta ben cuidada, i al final del casalici, una ermiteta senzilla.
Seguim camí avall, i passarem per un alcavó sec. La pista recorre l´ombria, i veiem a la dreta la Penya de l´Àguila, amb cingles i covetes, rodals de carrasca i pinar dens. El cim es troba just darrere del mas del Rebolcador.
Més avall, altra coma cultivada, i un maset més senzill. És la casa de la Font de la Carrasca. El camí passa sota la casa, i té una porta de ferro, que barra el pas, tot i que el camí no és privat. Si la porta és tancada, baixem per un curt senderol a la bassa, visible des de dalt. A uns 100 metres està la font, cada vegada més fluixa d´aigua. També alimenta a una bassa de xapa metàl.lica per a l´extinció d´incendis. Si ens fixem, entre mig del bosc, al fons del barranquet hi ha un petit aqüeducte de pedra. A la vora de la font s´ha construït una riba de pedra i un banquet, i s´ha plantat una carrasca per a ombrejar-la i fer-li honor al nom de la font.
Fins a la font portem una hora i 20 minuts. Ara pujarem per una senda empinada que ix quasi pel mig del barranquet. A la dreta tenim el Cabeço Paella, que és rematat per un cim rocós, piramidal. Després de passar per la fita dels bancals de la Font de la Carrasca, l´assegador s´embosca en un bon rodal de pinar, tot i que s´ha talat una faixa per on passa una línia elèctrica, que si bé pot servir com a tallafocs, ha restat encant a la pujada.
Al capdamunt hi ha altre replà cultivat, ben a prop del cim del Cabeço Paella. Al passar el planet està el mas del Carrascar, on eixim a una pista més ampla. Jo recorde el mas a principis dels 90, abandonat, envoltat de rebrotins bords d´ametler, bancals erms, i una fonteta esgotada, amagada entre joncs, que només gotejava de quan en quan i es perdia l´aigua. L´any 1994, el nou propietari va netejar l´entorn, arreglà l´alcavó, va construïr una nova bassa, i va ajardinar amb espècies autòctones l´esplanada del mas: carrasques, pins, aurons, roures, arborcers, savines, freixos... I a l´estiu, els bancals de darrere llueixen les lluminoses flors del mira-sol. Però des de dalt del mas, tan prompte ens ix un camí a l´esquerra pel mig del bosc, l´agafarem.
Després d´un revolt a l´esquerra trobem un cartell indicador d´una micro-reserva de flora, des d´on ix un camí molt emboscat a la dreta. De seguida, a la vora d´aquest camí, hi ha el pou de neu del Carrascar. Té planta hexagonal, la coberta sencera, de lloses de pedra, i les portes apuntalades per a evitar que s´enderroque i que la gent s´hi acoste, amb el perill que comporta de caure dins.
Tornarem al camí que portàvem, que cada vegada s´enlaira més. Les pluges han obert un regallador profund al mig del camí. Després d´un tram esgotador, coronem un collat: el collat de les Fermoses, amb els penyassegats del Cantal del Llam a l´esquerra (1168 metres). Fins al collat portem una hora i 45 minuts, aproximadament. Però ací acaba el camí, amb un panorama dessolat pel foc a la banda de solana. Les carrasques ja tornen a ocupar el seu lloc, i alguns pins esparsos comencen a fer-se notar, però després de 25 anys, el paisatge encara és de matollar. Des del collat, a mà dreta puja un camí obert per a l´extinció d´incendis, amb fort pendent, i un pronunciat revolt a la dreta. El desnivell del camí i la desprotecció front a les pluges han provocat una erosió profunda. La costera se´ns fa un poc feixuga. Però a l´arribar al capdamunt, com el seu nom indica, és tot una replana. Acaba el terreny cremat, i la vegetació és de carrascar arbustiu amb rodals de pi.
Hem d´adonar-nos que, quan el camí comença a doblar a l´esquerra, fugint-li al cim, ix una sendeta que s´hi dirigeix. Fent algunes zigues-zagues per a esquivar les carrasques, en res arribem al piló del vèrtex geodèsic. Una mica més avançat hi ha un mirador natural, sobre la valleta del Carrascar, amb altres masos: el Carrascaret, o caseta de Tadeo, la Torreta, més immediata, o ja més avall, a l´esquerra, la Font del Llop de Dalt, i la de Baix. Cap al sudest, l´imponent Zit, a ponent, Saix amb el seu castell, la serra Cabrera, esmolada, més enrere, l´allargada serra de Salines, compartida amb Múrcia, el poble i la llacuna seca de Salines, i al fons, ja dins de Múrcia, el Carxe i la Pila. Si el dia és clar, s´arriba a albirar la serra de Moratalla. I cap al sud, la valleta de les Fermoses, la Lloma Llarga, i l´Empenyador darrere. Cap a la Foia de Castalla hi ha bona vista: Castalla, Onil, Ibi i Tibi, les serres que l´encerclen (Reconco, serra d´Onil, Menejador, Carrasqueta, Penya Roja) i sobreixint per darrere, serres més altes: el Montcabrer, a Mariola, la Serrella, l´Aitana i el Puig Campana. I al fons, ben lluny, l´horitzó de la mar. Fins al cim de la Replana, el temps total del recorregut supera en poc les dues hores.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada