RUTA DE LES CAVES DE MARIOLA

SERRA MARIOLA

FOTOS: Maig 2006, Gener 2007, Octubre 2007, Octubre 2008, Març 2009.

DIFICULTAT: Mitjana.

La serra de Mariola, sobretot pels cims de la seua cara nord, eren, antigament, una bona reserva de neu. D´ahí que durant els segles XVI al XIX, el comerç de la neu arribara a ser una activitat econòmica que tingué el seu pes específic, i més encara quan hi hagué un periode en el qual les temperatures eren més baixes, els hiverns més crus, i les precipitacions majors que en l´actualitat. Aquesta ruta recorre mitja dotzena de pous de neu als termes d´Agres i Alfafara.
EIXIDA: Des del mateix casc urbà d´Agres.

Pujarem pels empinats carrers d´Agres camí del Convent. Agres està amenitzat per les nombroses fonts que hi brollen: la font de Barxeta, la font d´Enmig, la Fonteta, la font de Bonell, la font del Raval... Al capdamunt del poble està el refugi Garrido. Per un passeig asfaltat amb un rastre de xiprers arribem al Convent d´Agres. Hi ha un restaurant, i dins del convent, una botigueta de records. També algunes taules amb bancs, tot ben ombrejat, per a poder passar-hi el dia.

Per davall del convent agafem una sendeta cap a l´esquerra, passant per la vora del castell. Primerament la senda segueix barranc amunt, però més endavant el creua i puja forta fins anar per damunt la lloma, sempre sota l´ombra del pinar. Aquesta és la senda que utilitzàvem al baixar en la ruta de l´Ombria i la Teixera d´Agres. Va fent algunes zigues-zagues. És cert que algunes dreceres ens eviten els revolts, però és millor fer ús de la senda principal i evitar l´erosió de la terra. Travessem un camí planer que mena a la Teixera, i continuem senda amunt. Ja tenim el Refugi Montcabrer ben a prop. Però una mica abans d´arribar-hi, si ens fixem, a l´esquerra hi ha un senyal que indica la Cava del Teix. Si no fóra per aquest senyal i per la barana de fusta que l´envolta, passaria desapercebuda. A penes es distingeix ja la cava, perquè està totalment reblida d´espinals i esbarzers. La nota curiosa és que un teix ha nascut al seu interior, i ja mostra la punta per damunt.

Arribem al Refugi Montcabrer, i a la vora seua està la Cava de l´Habitació. Encara conserva quasi completa la coberta. Veiem just al damunt la caseta de vigilància forestal del cim del Comptador o del Teix (1264 metres). Si hi pugem, podrem observar una àmplia vista, tant cap a Mariola, amb l´imponent Montcabrer, o la immediata valleta del mas del Racó Llobet, el barranc de la Quebrantà que vessa a Muro, la Teixera d´Agres, amb alguns panells informatius sobre els teixos, o a l´altra banda, la continuació de la carena cap al Recingle d´Agres, com pels voltants, un nombre interminable de serres i pobles: Agres, Ontinyent, Muro, Bocairent, l´Olleria... I si el dia està clar, les llunyanes serres de Javalambre i Penyagolosa. Fins ací portem uns 50 minuts a bon pas.

Tornem al refugi, i de seguida hem de triar: si anem a l´esquerra, seguiríem cap al Montcabrer, i a la dreta, a uns 200 metres, està la Cava Arquejada, tot un símbol de Mariola. Té una planta hexagonal amb 3 arcs de pedra creuats. També conté un teix a l´interior, i una fonteta que quasi sempre brolla un filet d´aigua a la vora d´una figuera. I sembla increible que puga nàixer aigua de forma gairebé constant a tanta altitud, puix el cim del Recingle d´Agres, des d´on ve l´aigua, està ben a prop.

Continuarem per la pista entre pinars de repoblació, planejant. S´obri, a l´esquerra, la Foia Ampla, i en front veiem tota l´ombria de la Font Roja. Més lluny, el Maigmó i l´Empenyador, a la Foia de Castalla.

Quan arribem a un revolt de la pista, ens fixarem en una sendeta que trenca a la dreta. De seguida, entre mig d´un pinar de pinastres i bardisses d´espinals, a la vora d´un cingle, es conserva intacta la Cava del Buitre. Si volem evitar la pista, que fa més distància, una sendeta va per la carena de la serra. Compte, perquè és fàcil perdre-la. Aquesta senda mena a un collat anomenat el Portell, que el creua un camí, segurament per a tasques de repoblació, puix tota l´ombria està plantada de pins. Ara agafarem aquest camí. Un poc més avall gira de sobte a l´esquerra. Anirem fixant-nos, perquè a uns 50 metres hi ha una altra cava, una de les més desconegudes de Mariola. Per a trobar-la mirarem un punt on l´espècie de pi canvia. Fins la cava, els pins plantats són blancs, i a partir d´ella són pinastres. La cava està al bancal de dalt. Només en resta el clot amb el mur de pedra, de la superfície de la terra cap amunt, res més. A més a més, està tota envoltada d´una densa bardissa d´esbarzers. El camí sol estar entollat, i els porcs senglars l´enfanguen tot. I ara veurem els únics rodals de pi negre de tota la Mariola. Com la resta, provenen de repoblació, i sembla que s´hi adapten molt millor que els pins blancs, puix aquests últims no resisteixen bé el pes de les nevades, i sovint es trenquen. Llàstima que aquestes repoblacions s´hagen realitzat únicament a base de pins, i no amb espècies autòctones, no piròfiles, i a més a més, abancalant la serra i plantant-los en fileres, donant-li un aspecte artificial. Durant els anys 80 i 90 els incendis que ha sofert la Mariola ens han demostrat que les repoblacions amb pins han estat contraproduents.

Regirem avall dues vegades, i trobem un ramal de camí que ix a l´esquerra i s´enfila cap amunt. Serà el que agafem. A la dreta hi ha un rodal de xops envoltats d´heura. A uns 200 metres mor el camí en un petit maset totalment enderrocat: la caseta d´Ignacio, amb un clot profund a la vora. Segurament es tractaria d´una pedrera. Ací no només acaba el camí, sinó també els pinars. El paratge s´ha declarat Micro-Reserva de Flora, degut a la presència de plantes escasses: la campaneta de cingle, la val.leriana menor, i les praderíes riques en orquídies. El paisatge canvia. Ara destaquen les cingleres i els runars, mig coberts d´heura, el matollar baix de càdecs, argelagues, estepes i alguna carrasca dispersa, i les plantes aromàtiques. En juny floreixen la camamilla i la sàlvia. També abunden el timó, el timó mascle i l´espígol.

Al passar un remat rocós accedim a la carena, des d´on venia una senda que seguía la carena des del Portell. Aquesta té un recorregut difícil de seguir. Sempre va per la cresta, i abunden les rascleres i les formacions erosives que fan el pas lent i perdedor. Des d´ací ja divisem més avall, en un collat, la cava d´En Miquel, i al darrere el cim del Portí (veure ruta Pujada al Portí). En uns 10 minuts arribem a la cava. Pareix un castell. El seu mur exterior està fortificant amb contraforts. És tot un monument. Haurem esmerçat unes 2 hores fins ací. Des de la cava seguirem una senda marcada cap al Molí Mató, i que en uns 100 metres esdevé camí i es torna a endinsar per pinars de repoblació. De seguida dobla a l´esquerra, deixant un ramal que connectava amb el camí que portàvem abans de la caseta d´Ignacio. Ja no deixarem aquesta pista, que ens durà al refugi Zamorano, una construcció de fusta ja a la vora de camí asfaltat. Si volem des d´ací podem accedir fàcilment per un camí a la font del Molí Mató. Ens agradarà el racó, i més si venim en temps de pluja, puix el rierol es precipita en diverses cascades artificials. La font ve des d´una penya de tosca, tota coberta de molsa i falzies. I si volem trobar el naixement, per una sendeta pujarem a la cova del Mont Blanc. Pel seu fons discorre el corrent que brollarà a la tosca, i si ha plogut molt s´arriba a embossar, s´ompli d´aigua i vessa per la superfície.

Tornem al refugi Zamorano, i ja davallem per la pista asfaltada. Quan eixim del bosc, sobre un petit turó veiem la torre de l´Alcúdia, tota enrunada. Des d´ací mou un camí asfaltat cap a Agres, i a la vora de les primeres cases naix la copiosa font de Bonell. El recorregut total es pot fer en unes 3 hores.