PUJADA A LA FONT ROJA PELS CANALONS

FONT ROJA

FOTOS: Maig 2005, Juny 2007, Juliol 2007, Novembre 2007 i Febrer 2009.

DIFICULTAT: Mitjana.

Des d´Alcoi, la millor pujada que hom pot fer a la Font Roja a peu, i la més completa, seria pel Paratge Natural Municipal dels Canalons i Racó de Sant Bonaventura. Si no és en temps de sequera, aquest barranc sempre porta aigua, i a l´estiu podem gaudir del bany en algun dels seus tolls. Aquest riu, fins fa relativament pocs anys, encara conservava poblacions de cranc de riu autòcton. I si les pluges han estat generoses, podem contemplar la bella cascada del Salt.

EIXIDA: Des del barri alcoià de Batoi. A l´extrem oest, per la vora d´una antiga font situada junt al bar "El Moreral", ix un camí que de seguida passa sota el pont de la via Alcoi - Alacant per la que mai no arribà a circular cap tren, només hi ha la plataforma. Al pont podem incorporar-nos a la via. Hi ha altre camí que va més acostat al riu, que passa sobre el Barxell, i molt a prop de la font del Quinzet, però les vistes des de la via són més gratificants. De seguida ens endinsem en el primer túnel, i després un viaducte des del qual tenim les millors vistes sobre el Salt, a la dreta, i sobre el fondal del riu Polop farcit de xops. En front, tota la boscosa ombria de la Font Roja, el bosc mediterrani millor conservat i estructurat de les comarques del sud. A l´altra banda, altre túnel més llarg, en el qual no veurem la llum del final fins ben endins, perquè va girant cap a l´esquerra. Després d´eixir d´ell, ve l´impressionant pont de les Set Llunes, molt freqüentat pels practicants del puenting, més de 50 metres d´alçada sobre el riu. Abans de travessar-lo deixem la via i ja prenem el camí que passa sota el pont, paralel al riu. Ja en el camí deixem un mas a la dreta i altre més gran a l´esquerra: el dels Perellons, i ja en zona més forestal, un altre a l´esquerra, mentre anem acostant-nos al riu. Una vegada anem a topetar amb ell, i la vall va estretint-se fins formar un embut, un molí emblanquinat, amb una fonteta sota un cobert. Ja som al Racó de Sant Bonaventura. Al xopar s´han instal.lat alguns bancs amb taules i panells informatius. A la part de dalt, altre molí en ruïnes, envoltat de rebrotins d´om. I al fons, les cascades i els tolls. Un joc d´aigua deliciós per als banyistes i per als aficionats a la fotografia. Fins ací haurem invertit uns 40 minuts. Per a continuar, perquè l´estret, al capdamunt ja queda totalment cobert d´aigua, cal buscar la senda des del xopar que per l´esquerra supera aquest pas, i descendeix de nou al riu més endavant. Ens endinsem en un congost ombrívol, tot de tolls, i ben provist de cobertura vegetal: predomina el pinar amb carrasques, però a vora riu abunda el salze, el xop, els canyars, el carritx, la boga... i a l´ombria, freixos, marfulls i espinals. Amb l´humitat del riu, els bardissars d´esbarzers i rosers bords completen bàsicament la vegetació. Passarem per un toll en el qual hi haurà que agafar-se d´un cable obrat en la roca, i de seguida, la font del Ranxeret o de la Canal. I uns centenars de metres més endavant, tornarem a creuar el riu i ens enlairarem per una paret de roca relliscosa on també uns cables ens ajudaran a passar. Els alcoians el coneixen amb el nom de "Pas de la mort". I veurem que si ens caem al toll, seria molt complicat eixir d´ell. Si ens fixem, probablement ataüllarem alguna tortuga. Una vegada superat l´obstacle, la vista sobre els tolls és magnífica, i a la part de baix escoltarem el so d´una cascada. Amb molt de compte ens hi podem acostar. A partir d´allí ja ve senda bona, i travessarem el riu de nou. Ara ja ens el deixem a la dreta, i anem pujant entre una vegetació selvàtica, on s´afigen les heures, i alguns cireres i nogueres asilvestrats. En un racó secret hi ha una fontiua amagada, i més amunt una balma fumada. Quan ja deixem definitivament el riu avall, una altra balma a la mateixa vora de la senda, des de la qual en baixa una altra en perpendicular al riu, marcada com a GR7, i que el travessa fins pujar al castell de Barxell. Nosaltres seguim el GR7 en sentit contrari, çò es, costera amunt. I arribem, després d´una pujada una mica feixuga, a la carretera de Llacunes, que uneix la pujada a la Font Roja amb la carretera Alcoi - Banyeres. Fins ací portem una hora i vint minuts. A la dreta deixem el mas del Gelat, prop del qual hi ha la font amb un enorme àlber blanc i alguns avellaners.

Creuem la carretera i seguim pujant, sempre entre pinar i carrasques. En un replà trobem primer el senyorial mas de Parrancà, ombrejat per enormes pins, i amb preciós jardí i pista de tennis. Seguim ascendint, i una mica més amunt, el mas de la Cardadora, amb una gran carrasca, un gros om sec i una fonteta que no sempre raja. I pujant per la vora d´uns bancals, eixim a la carretera de la Font Roja. Comencen a abundar els freixos i els aurons a la vora. La seguim ja fins al santuari, tot i que en alguns revolts, una sendeta escalonada ens lliura de rodar. Encara passarem per la font del Rossinyol, envoltada d´una selva de marfulls. Anys abans sempre seca, i ara, amb freqüència ens podem trobar que raja un filet d´aigua, o goteja. En febrer de 2009 sorprenia un bon doll. Més amunt, entre un bon rodal d´àlbers blancs i més marfulls està amagada la font dels Xops. Els bassals que forma l´aigua que es perd sempre estan enfangats pels senglars. I ja de seguida arribem a la zona d´acampada de la Font Roja, sota els cingles entre els quals les carrasques s´agafen a la terra. Dalt, l´antiga casa forestal, ara convertida en restaurant. Un ampli aparcament amb bon mirador, i al final, la glorieta de la font i el santuari. El gran edifici que abans fou hotel, ara és un magnífic centre d´informació del Parc Natural, amb sala d´audiovisuals, maquetes, panells explicatius... I a la part de dalt, els antics xalets, ara en ruïnes, on l´Ajuntament d´Alcoi s´entesta en construïr un hotel de luxe amb balneari per al complir els capritxos d´una èlit de senyorets sense escrúpols. L´indret ens agradarà per la seua variada vegetació, tot i que en gran part plantada: cedres, oms, heures pertot arreu, teixos, castanyers d´índies, arborcers, aurons, carrasques, bardissars de rosers, esbarzers, espinals, corners... i la Glorieta dels Paellers, amb bona cosa de bancs i taules per a poder gaudir d´un bon dinar a l´aire lliure i a l´ombra de carrasques pluricentenàries. Des d´ací podem fer una preciosa pujada al Menejador, o recórrer l´ombria fins al mas de Tetuan, però això ho veurem en una pròxima excursió. El temps total de la ruta pot superar les dues hores i mitja, aproximadament.