dimecres, 20 de maig de 2009

NAIXEMENT DEL VINALOPÓ








































SERRA MARIOLA
FOTOS: Gener 2005, Juny 2005, Juliol 2007, Novembre 2007, Maig 2009.
DIFICULTAT: Mitjana-baixa.
La serra de Mariola ens pot oerir cares molt diferents: des de les altes cingleres del Montcabrer i les Penyes Monteses, les rases pelades de l´Alberri, els pinars d´Alfafara, barrancs com el del Cim o la Quebrantà, prop d´un centenar de fonts, com la de Mariola, el Racó de la Font, l´Alboret, el Tarragó, les Vuit Piletes, l´Heura o Serelles, valletes interiors com la de la font del Pla, el mas dels Arbres o la del Vinalopó. Aquesta última serà la que anem a recórrer, on el riu Vinalopó dóna les primeres passes entre llomes suaus assolades per l´incendi de 1994.
EIXIDA: Tot i que la pràctica totalitat de la ruta es desenvolupa al terme de Bocairent, la localitat de referència és Banyeres de Mariola. Per la carretera que mena a Alcoi passarem el riu Vinalopó, i al principi de la pujada del port, a l´esquerra, hi ha un gran mas: l´Ull de Canals. Aquest mas funciona com a alberg i centre d´interpretació del Parc Natural. Des d´ací eixim ja caminant, per una pista senyalitzada com a Font de la Coveta.
Al cap d´uns 200 metres passem el barranc de la Penya Roja, i un rodal de pins cremat fa 2 anys i una casa de pedra reconstruïda. Seguim ara per bancals i el límit del bosc, amb alguns xalets a una i altra banda del camí.
Quan ja portarem mitja hora caminada, a la dreta hi ha un antic xalet, i a l´esquerra, unes fàbriques abandonades de borra, tot envoltat d´ailants. Baixem buscant el riu per la vora de les fàbriques, que ja el tenim a la vora, i passem un pont de ciment. A l´altra banda pugem fins arribar a uns bancals, i allí ens arriba per la dreta un camí que hi accedeix, però continuem davallant de nou cap al riu. Deixem una bassa a mà dreta, tota envoltada de malesa. Segurament hi haurà alguna fonteta amagada que l´ompli, però la gran quantitat d´esbarzers i canyes no ens la deixa veure. Allò, antigament serien bancals d´horta, però ara van reblint-se de joncs, esbarzers, xops i espinals. I quan arribem a vora riu, un bosquet d´avellaners asilvestrats ens ombreja la senda. Saltem un rierol, reblit de cua de cavall, i a l´altre costat hi ha una bassa plena. Damunt està la font de la Burrà, en un dels racons més humits i boscosos de Mariola, tot envoltat d´avellaners, carrasques, i alguns xops de grans dimensions. Al costat de la font hi ha el llavador, amb una contrabasseta. Per davant d´ella baixa un rierolet des de més amunt. Desfem camí fins tornar a les fàbriques de borra, i continuem el camí que portàvem. Ha pagat la pena la visita a la font de la Burrà. En menys de 10 minuts tornem a vora riu. Sota l´ombra del xopar hi ha altre grup de fàbriques enderrocades: la més coneguda és la fàbrica de Blanes, amb un gran fumeral. Passem a l´altra banda del riu per un pontet, i agafem el camí que puja per darrere les fàbriques. Compte, perquè el pati d´una d´elles conté una gran quantitat d´arnes, i si en eixe moment s´està extraient la mel, se´ns pot tirar al damunt un núvol d´abelles. A uns 100 metres, un altre mas solitari amb una carrasca monumental davant. És el mas de Galbis. Comptant el temps d´anada i tornada a la font de la Burrà, ací portarem una hora. També podem veure la seua font. Per a això, passem darrere el mas. Tots els bancals estan erms, la casa va enfonsant-se, i la senda cap a la font, al mig del barranquet, va quedant esborrada per l´herba. A l´arribar a ella, veurem la bassa buida, i la pèrgola de parres que l´ombrejava, mig assolada. La font només goteja, i sols arriba a omplir la pila, però no la bassa. La visita al mas i la font ens omplirà de melancolia, la sensació de l´abandonament, d´un temps que es va extingint com l´aigua de la font. Seguim des del mas pel camí principal. Ens haurem adonat que dalt del mas hi ha un llidoner d´unes proporcions gegants. Ara caminem a l´ombra d´un retall de bosc que es va salvar del foc: pins blancs, alguns pinastres i carrasques. El pinar ara està aclarit i netejat. En aquesta zona s´han realitzat recentment alguns treballs forestals. Girem a l´esquerra rodejant la lloma, i deixem a la dreta bancals que eren erms i s´han desbrossat. Si ens fixem, ara estan replantats amb espècies forestals i regats per degoteig: teixos, roures, carrasques, moixeres... Conforme pugem anem mirant enrere les vistes sobre la vall i l´alt de l´Eixarc, amb el mas homònim quasi al capdamunt, o més a l´esquerra, el de l´Escorial, molt a prop de la Font Freda. També, en una valleta, els masos de Guilella i els Combregants, el primer d´ells caracteritzat per una torreta amb remat afilat. Una finca senyorial. I més a prop la torreta del Vinalopó, que vigila tota la valleta. Arribem a un collat, i si ens atansem a l´esquerra veurem la valleta del mas de Galbis. Continuem el camí principal, i ara ja anem per una zona forestal en regeneració. El 4 de juliol de 1994, tot allò que abasta la vista i molt més va quedar arrasat pel foc. Un dels incendis de majors proporcions que ha patit el País Valencià, va cremar la pràctica totalitat de les serres de la Vall d´Albaida, i la de Mariola no es va escapar. Es calcula que la superficie total fou de 21.000 hectàrees. Ara, els pins arriben a superar els 4 metres d´alçada, i les carrasques rebrotades comencen a ocultar els troncs i branques carbonitzats. De seguida veurem a la part de baix una basseta reconstruïda i plena d´aigua. S´ompli de la font de la Malladeta, que la tenim a uns 100 metres més endavant, però ens haurem d´apartar del camí per una sendeta a l´esquerra. La tenim molt a prop, sota una gran carrasca que no s´arribà a cremar. Si la veiem des d´en front, destaca sobre la resta de la vegetació. La font té dos canonets de canya i una pila. Podríem seguir uns metres més pel camí que portàvem, ara desbrossat, i ens creuaríem amb una canaleta reconstruïda també recentment. Si volem buscar la font, no cal més que seguir-la aigües amunt, i a pocs metres trobarem la coveta amb el naixement enmig d´una espessor de malesa.
Retrocedim pel camí fins els bancals repoblats. Baixant, el primer camí que entre a l´esquerra l´hem de prendre. Com a referència tenim una petita caseta de pedra reconstruïda, per la que haurem de passar. Poc més avant seguim per una senda, ara ja per bancals erms, buscant el riu. Just en front hi ha el turó amb la torreta del Vinalopó, i en la seua base, el mas de les Torretes. Seguim la senda fins gairebé arribar al riu, però no el creuarem. En l´últim bancal se´ns travessa una sendeta més marcada, que seguirem a l´esquerra, i travessarem el riu una mica més amunt. Al passar-lo hi ha un replà amb tres fileres de pins pinyers. Eixim a un camí, que seguirem buscant el naixement del riu. De seguida veurem unes grans carrasques, algunes d´elles cremades totalment, i d´altres rebrotades, i dos roures també rebrotats. Aquests roures no són els típics del País Valencià (quercus faginea valentina), els distingirem per les seues fulles més grans i més verdes. Davall mateix hi ha un ullal: és la font dels Brulls, l´altre naixement del Vinalopó. Fins ací duem una hora i tres quarts. El més probable és trobar-lo sense aigua. No ha estat així el dia que vaig recórrer aquest itineraris, l´he pogut veure, no només ple, sinó a més a més, venint un bon doll d´aigua des de més amunt, tot i que la primavera ha estat poc generosa en pluja.
Per a la tornada seguirem el camí, passant sota el mas de les Torretes. Es tracta d´un grup de cases, algunes d´elles en ruïnes. Si volem pujar a la torreta del Vinalopó, una senda enlairada ix desde la vora dels masos, i en uns 10 minuts ens porta al capdamunt. En la foto es veu perfectament per on puja, a l´estar tot el turó cremat. A Mariola hi ha una xarxa de castells i talaies: el castell de Mariola, la torreta del Vinalopó, els castells de Banyeres i Cocentaina, les ruïnes del Castellar d´Alcoi, la torre de l´Alcúdia, a Agres... Per la vora del mas baixa un barranc, on creix un rodal de llidoners. Al final dels bancals de les Torretes ens hem de fixar en una senda que baixa a la dreta entre mig d´un bosquet de carrasques, també lliurades del foc, i de seguida desemboca en una esplanada. Aquest indret és un dels més coneguts de Mariola: la Font de la Coveta, el naixement oficial del Vinalopó. És l´únic que, ploga o seque, sempre porta aigua. I cal veure còm ha estat d´intens l´aprofitament del riu, perquè tan prompte naix, està represat per un antic assut, ara enderrocat. Fins fa poc, aquest assut estava totalment ocult sota la malesa, però el bosquet de salzes que l´ombreja s´ha aclarit i netejat, de tal manera que ara l´assut és ben visible.
Passem a altra esplanada farcida d´herba tendra. La senda continua fins a l´altra banda, i quan anem a entropessar amb una moleta rocosa, una senda esglaonada baixa i creua el riu per un pontet de pedres i barana de pedra. El bosquet és força interessant, es barreja la vegetació de ribera (xops, salzes, vimeteres, àlbers blancs, oms, esbarzers, joncs, rosers bords...), vegetació mediterrània (carrasques, freixos, aranyoners, lligaboscs, espinals...), i vegetació rupícola, amb alguns rodals de polipodis.
I arribem per la vora del riu a la fàbrica de Blanes de nou. Portem dues hores i quart. Però ens queda la darrera sorpresa de la ruta. El colofó a aquest recorregut sempre amb les envistes al riu. Una vegada eixim del bosc, a la dreta hi ha una baixada per un tos de roca. Accedim al riu passant per una passarel.la de ciment sobre una séquia. El riu es desploma per una série de ràpids i s´entolla a la vora d´un estret rocós. Travessem el riu per damunt d´unes pedres. Si baixa crescut, és fàcil que acabem ficant-hi els peus. A l´altra banda continua la senda, i a uns 100 metres, amb el soroll de l´aigua, endevinem que anem a veure un racó secret: el Toll Blau. Baixem per la vessant escalonada, i contemplem l´espectacle d´aquesta cascada escumosa que ompli el toll. Ens quedaríem hores i hores a la vora del Toll Blau, escoltant el so relaxant de l´aigua. Desfem camí, i tornem fins la passarel.la de ciment. Ara buscarem una sendeta que s´endinsa pel mig d´un xopar cremat, on cada vegada és més difícil prosseguir, perquè després de cremar-se han reviscolat els rebrotins i els esbarzers, mig tapant-la. Sempre anirem a la vora de la séquia. I en un punt on tornarem a sentir l´estèpit de la cascada del Toll Blau, ens acostarem a l´abisme, protegit per una carrasca. Des de dalt contemplarem de nou el Toll Blau i la seua cascada. Si alguna vegada hem tingut la sort de visitar el riu Cuervo, a la serrania de Conca, ens el recordarà força, només que amb dimensions molt més reduïdes. Els rajos d´aigua que es despenyen es divideixen en nombrosos filets i dolls entre verdes molses. Tornem de nou al camí, i encara des de dalt, entre els bancals d´avellaners i oliveres escoltarem cada vegada més llunyà el soroll del riu, amagat entre els densos xopars, i tornarem cap a l´Ull de Canals pensant quina serà la pròxima vegada que tornem al Vinalopó, on un bocí del nostre cor s´hi haurà quedat. El recorregut total es pot fer en unes tres hores i mitja, però sempre serà millor detindre´s a contemplar els diferents paisatges del riu i voltants, i esmerçar més temps.

Cap comentari:

Publica un comentari