divendres, 6 de març del 2009

PUJADA AL MENEJADOR PEL BARRANC DELS MOLINS






















































PARC NATURAL DE LA FONT ROJA
FOTOS: Juny 2007.
DIFICULTAT: Mitjana-baixa.
Ben bé podríem anomenar aquesta ruta com la dels pous de neu, tot i que a la Font Roja n´hi han tres més que els que anem a veure avuí. Hi ha una variant que és la senda dels Geladors, que puja directament al mas del Canyo, però recorrent el barranc dels Molins quedaría molt més atractiva, a més de poder gaudir de la presència de l´aigua.
EIXIDA: Ibi. Riu de les Caixes. Podem deixar els cotxes als afores d´Ibi, darrere del parc de les Hortes. A ponent del turó de l´ermita de Santa Llúcia, des de les últimes cases d´Ibi, ix un caminet asfaltat entre els xops del rierol. Destaca un vell exemplar d´àlber blanc encara en un petit parquet. Pugem per allí en fort pendent, passant per algunes casetes i hortes. El riu, de vegades arriba a portar aigua. A 10 minuts arribem a dos llavadors i un gran edifici de pedra: el molí de Paper. Encara és possible trobar alguna dona que puja a llavar-hi la roba. De seguida eixim a la carretera de Banyeres de Mariola, però només la travessarem, endinsant-nos pel barranc. A la vora del pont hi ha un petit aqüeducte de pedra, reblit d´heura.
L´entrada del barranc és quasi de roca nua, amb molt poca vegetació: espart, romaní, timó... però aquesta imatge és enganyosa, només cal que caminem una mica pel barranc. Al fons, esbarzers, joncs, i l´alegre discórrer de l´aigua per una séquia. Prompte passem pel primer molí, emblanquinat i reformat, i seguim per darrere d´ell, entre nogueres i xops. La senda passa a la banda dreta. Davall mateix, a la part d´en front, hi ha com un alcavó. En realitat no ho és, es tracta de l´eixida de l´aigua d´un altre molí del que ja no queda res més. I entre mig d´un bosquet d´oms, rebrotins d´altres més vells tombats per la grafiosi, el molí de la Tia Roseta, per dins del qual encara passa l´aigua. També està emblanquinat, en perfecte estat de conservació, perquè encara està habitat. Travessem per un pontet de fusta i seguim per l´esquerra. Ara la senda puja un poc més forta, per la vora d´una cova de sòl arenós. Més amunt, una casa en ruïnes, tornem a creuar el barranc i topetem de nou amb la séquia, que ens ha anat acompanyant durant la pujada, de vegades oculta sota un túnel que forada la roca. Allí mateix ens sorprén una formació calcària, anomenada a Ibi "Trompa de l´elefant", per la seua forma i color grisenc. La roca està totalment llisa. Al seu peu hi ha una caseta de pedra, on naix el rierol que es canalitza per la séquia. El naixement és un dels més cabdalosos de tota la Foia de Castalla. Continuem per la senda, adornada amb alguns freixos sota una balma, i eixim a l´àrea recreativa del Barranc dels Molins, sota unes formacions d´estrats rocosos de color rogenc. Hi ha un petit refugi, taules amb bancs i engronsadors.
Ara continua un camí, que prompte deixarem per una sendeta orlada d´herba tendra. Encara passarem per les restes d´altre molí, i més amunt, alguns xalets entre pins i xops.
Després dels xalets eixim a una pista més ampla. A la dreta hi ha un preciós mas amb grans pins: el mas de Santa Maria. A la pista, quan comença a pujar, uns senyals informatius ens diuen que estem entrant al Parc Natural de la Font Roja. Seguim pujant entre erms i bancals d´ametlers, i en una casa antiga blanca, ja més amunt, hi ha una bassa amb una fonteta, però com que està vallada, no hi podrem beure, tot i que està a la vora del camí. Ara comença a fer revolts, i quan ja ens anem a emboscar, una drecera ens lliura d´unes zigues-zagues. A la dreta hi ha un sector d´ombria afectat per un incendi pel juliol de 2001, en un estat de recuperació prou acceptable. Sort que va ser aturat a temps i la superfície cremada no superà les 20 ha., perquè, d´haver-se estés, podria haver suposat un desastre ecològic, donada la fragilitat dels ecosistemes dels boscs mediterranis de solana i ombria.
Quan el camí ja planeja, des de l´últim revolt tenim unes estupendes vistes de tota la Foia de Castalla, i a uns 300 metres, envoltat de carrasques, el mas de Foiaderetes, en ruïnes. Fins al mas haurem tardat una hora aproximadament.
Hi ha un camí que ix, costera amunt, des del mas. Ens portaria al mas de Tetuan en poc més d´un quart d´hora, i connectaríem amb les rutes de l´ombria del Parc Natural. Però avuí recorrerem la plàcida valleta de Foiaderetes, així que seguim el camí que portàvem. Ara la pista comença a baixar de forma suau, i la valleta ens mostra una coma amb sembrats. Si venim per juny, és possible que encara estiguen verds, la qual cosa ens dóna a entendre que el clima d´aquestes altituds és força fresc, a primers de juny, els sembrats de la Foia ja estan engroguits.
A uns 20 minuts més avall està el mas de Foiaderes, emblanquinat, i amb uns grans pins. Al bell mig del barranc s´alça un enorme àlber blanc, mort, però està rodejat de rebrotins, que constitueixen la continuïtat i la multiplicació per a l´arbre en aquest indret. Al passar per la vora de la vaguada hi ha una fonteta, que probablement estiga seca o amb un doll molt prim.
Ara la pista puja, entre mig de pinar i carrasques. A la tardor podem veure la nota de color en els espinals o en algun freix.
Uns 20 minuts més amunt hi ha altre mas, al capdamunt de la carena: el mas del Canyo. És un balcó privilegiat sobre Ibi i tota la Foia.
Seguim, i una mica més amunt està el primer pou de neu, la cava del Canyo. Encara conserva part de la seua teulada, i la coberta encara sencera. El camí esdevé senda. Transponem un petit caire, i a l´altra banda, no més de 200 metres de la primera, està la cava Simarro, més gran i enderrocada. Una de les dues portes té el llindar de pedra, recte, i el de l´altra porta, en forma d´arc de mig punt. Al fons ha nascut un freix, i les parets interiors van cobrint-se d´heura.
I ara prestem atenció: baixem un barranquet, però abans d´arribar al fons, hi ha un corriolet un poc confús entre les carrasques xaparres, que en 5 minuts ens portaria a l´avenc de Simarro. Aquest avenc es féu famós perquè als anys 60 es va gravar en ell un programa anomenat "500 horas bajo tierra". Un membre del Centre Excursionista d´Alcoi va romandre 500 hores dins l´avenc.
Tornem de nou a la senda principal, eixint per la solana del barranc. Damunt ja tenim el cim del Menejador, amb les seues antenes i repetidors, i una gran casa de fusta per a vigilància forestal. Prompte passem per la cava Noguera, també en ruïnes, i es repeteix la figura del freix al seu interior. El paisatge és de carrascar dispers, amb molt de romaní, coscolles, ginebres, savines i prats de gramínies.
Ens fiquem per un barranquet que ens condueix ja a la carena de la serra, passant pel pouet de Noguera, encara amb una mica d´aigua. Aquest tram de pujada és més fort, però breu, perquè en uns 300 metres ja som al capdamunt del collat, i se´ns obri la panoràmica cap als densos boscos de l´ombria, que ja recorrerem en altres rutes. D´ací al cim queda un no-res. El tenim a tir de pedra. Però en comptes de pujar-hi per la pista carenera, millor fer-ho per la senda que ens estalvia un gran revolt. Ens meravellarem amb el Carrascar de la Font Roja, amb les vistes a Mariola, l´Aitana, el Benicadell, la Serrella, la Blasca, i cap a la Foia de Castalla, el Maigmó, la Replana, la Penya Roja, el Reconco o l´Alt de Biscoi. I si el dia està molt clar, en la llunyania de l´horitzó podrem arribar a distingir el Penyagolosa, Javalambre, i més a prop, Espadà, la Calderona o el Caroig.

1 comentari:

  1. Es felicite pel bloc tan interesant que has fet i tanime a que continues fen rutes tan boniques de la nostra terra, un salut desde la vila d'IBI

    ResponElimina