EL BARRANC DE LA CARRASCA

SERRA D´ENGUERA

FOTOS: Març 2009.

DIFICULTAT: Mitjana-baixa.

La serra d´Enguera forma part de l´extrem sud de l´extens Massís del Caroig, la superfície muntanyosa més extensa del País Valencià, repartida entre les comarques de la Vall d´Aiora, la Costera i la Canal de Navarrés. Fins i tot, les últimes estribacions entren en el terme manxec d´Almansa. És una de les serralades més castigades pel foc, de fet, l´incendi més devastador que s´ha produït al País Valencià va arrasar, durant 5 dies, unes 44.000 hectàrees entre Enguera i Aiora l´any 1979, i 30 anys després, extensos sectors afectats per aquest incendi no s´acaben de poblar de vegetació. El barranc de la Carrasca, ben al contrari, està farcit d´una vegetació ben variada i frondosa.

EIXIDA: Des de la població d´Enguera agafarem la carretera en direcció a la pedania de Benali, passant per diverses rambles, entre tarongers, hortes, ametlers i oliveres. Conforme anem ascendint, el bosc va guanyant terreny als cultius, i a partir del quilòmetre 10 ja és un pinar continuat. Al passar el quilòmetre 16, ja arribant a Benali, abans d´un revolt ix un camí a l´esquerra, un un replà agrícola. A l´entrador hi ha un panell de fusta amb una petita teuladeta. Des d´ací ix el camí que anem a recórrer. El grup ecologista local ADENE ha recuperat i senyalitzat aquesta senda com a Sender Local. Només caldrà seguir les marques blanques i verdes. Gràcies al treball d´aquest grup sempre anirem segurs de no extraviar-nos.

Entrem pel camí, que fa de fita entre el bosc i els bancals de sembrats i ametlers erms. Passem per la vora d´una conillera, una construcció massisa de pedra seca en forma cilíndrica. Als 5 minuts tenim a la dreta una bassa, que deixa brollar un correntet que entolla el bancal i el mateix camí. Dalt de la bassa hi ha una font en mig d´un rodal de xops. Una vegada passada la bassa seguirem una sendeta a l´esquerra que davalla al barranc envoltat d´un espès matollar de llentiscles, coscolles i romanins impenetrable, i pins dispersos. Quan ens acostem al barranc i ja el tenim a la vista, una paleta de fusta ens indica la davallada per un pas estret entre parets de roca, anomenat el "Pasadizo". Entre mig de les roques abunden les esparregueres i el rusc.

A l´eixir del Pasadizo caminarem per una cornisa de roca sobre el mateix barranc, i si les pluges acompanyen, saltarem un petit rierol que des d´aquest pas es despenya cingle avall. La senda dóna una volta de 180 graus a la dreta i s´enfila entre margallons, esparregueres i ruscs per a passar per davall d´una preciosa balma. Si el rierol que hem saltat abans porta aigua, ara veurem la cascada que forma per davant d´aquesta cavitat. La humitat del rierol afavoreix una espessa bardissa d´esbarzers que reblix una gran figuera. Fins a la balma portarem un quart d´hora. Encara baixarem un poc més, fins a un replà rocós, i passarem al barranc principal, que ve de la dreta. Aquest també pot portar aigua. La podem escoltar despenyar-se entre mig d´una selvàtica vegetació entre la que també està present el marfull, de preciosos raïms de flors blanques i brillants fulles de verd fosc, molt abundant a serres com la de la Font Roja. Ara destreparem un saltet, amb molt de compte de no lliscar, perquè tot i que el rierol no porte aigua, sempre hi sol sumar un degotall. Una vegada baixat aquest tram trobarem una sendeta per l´ombria, que anirà planejant, enlairant-se sobre la llera del barranc. Al fons es forma una cascada més gran, de la que sentirem el soroll de l´aigua, però no la podrem veure, al estar oculta darrere la cornisa per la que anem a seguir. Tota l´ombria presenta una vegetació frondosa, un dens pinar amb carrasques on abunden les esparregures. Al mes de març és garantia de poder emportar-nos a casa un bon manoll de saborosos esparrecs boscans ben tendres. El rusc també és força abundant, i encara apareixeran alguns exemplars aïllats de roures gal.lers i d´arborcers. A aquest barranc penyascós, les cabres salvatges li tenen gran afecció. El Massís del Caroig és una de les millors poblacions de cabra salvatge de tota la península. La zona nord -la Mola de Cortes- està declarada com a Reserva Nacional de Caça. Davall la senda veurem un enorme pi pinastre, de llargues i brillants acícules.

Al cap d´uns 10 minuts per aquesta cornisa, ja amb el barranc ben avall, passem per la vora d´una penya separada per una escletxa de la resta del cingle. A partir d´ací, el sender puja de forma decidida i corona un altet, des d´on ja s´albira una ampla vall, i passem a la solana. Aquesta és la vall del barranc de las Higuerazas. L´ombria d´aquesta vall es recupera del foc, i la capçalera i la solana són un continuat pinar. Una superfície totalment despoblada, més freqüentada pels porcs senglars i les perdius que per l´home. Avançarem sempre per damunt d´altra cornisa, entre pins dispersos i bona cosa de margallons, coscolles, romanins i llentiscles. La naturalesa estratificada de la serra afavoreix aquest tipus de cingleres, amb balmes i cornises per tots els barrancs.

Al cap d´un quart d´hora per la solana arribem a un punt el el qual veiem, un poc més amunt, un poste amb paletes senyalitzant el Sender Local i la seua coincidència amb el GR-7. Pugem per unes terres molt trepitjades pel ramat. A l´esquerra hi ha altra gran balma, segurament aprofitada per a ús ramader, perquè té un gran gruix de fem en tota la seua superfície. Ens hi podem atansar, però l´olor és prou desagradable. Des d´ací, al fons de la vall, albirem el mas de la Guarañonera, amb una torreta afegida a la part de darrere. Per un pas que es ramifica costera amunt hem d´arribar al capdamunt de la solana. Sempre seguirem les marques del Sender Local, i al final doblem a l´esquerra fins pujar a un mas en ruïnes: la casa de Pepe Rafael. Els voltants del mas presenten un coscollar destrossat pel pas del ramat, amb alguna carrasqueta secallosa. Ara ja ve camí planer, i en un quart d´hora, i després de travessar la part alta del barranc de la Carrasca, ara només un regallador de roca, arribarem al punt on teníem els cotxes. El recorregut total de la ruta es pot fer en poc més d´una hora.