dilluns, 9 de març del 2009

SERRA BÈRNIA. EL FORAT, EL FORT I LA PUJADA AL CIM.

















SERRA BÈRNIA.
FOTOS: Març 2009.
DIFICULTAT: Mitjana-alta.
La serra Bèrnia és la que separa la Marina Alta de la Baixa. És una de les serres litorals més enlairades de tot el País Valencià, amb 1129 metres sobre el nivell del mar a escassos 6 quilòmetres de la platja d´Altea. Degut als repetits incendis, la seua cobertura vegetal es veu reduïda a matollar, sobretot d´argelaga, coscolla, llentiscle i margalló, només en rodals concrets encara sobreviu algun pinar, però la seua flora és força interessant. Altra agressió important que ha sofert Bèrnia, sobretot al terme d´Altea, és el de les urbanitzacions. No només xalets, sinó torres d´edificis de dimensions bestials escalen la solana, per la zona del Mascarat, fins a extrems abusius, arribant prop de la cota 400.
La primera impressió que ens donarà la serra Bèrnia quan ens aproximem des d´Altea, veient-la per la solana, és d´una allargada muralla inaccesible. És cert que la pujada al cim és una de les més difícils del País Valencià, però amb compte i paciència, qualsevol persona que estiga avesada a la muntanya la podrà fer. I si no, almenys el recorregut circular que passa pel Forat de Bèrnia i pel Fort, ja paga la pena el viatge.
EIXIDA: Cases de Bèrnia (terme de Xaló). Tant des de Benissa com des de Xaló es pot accedir per sengles carreteres asfaltades, estretes i amb molt revolt. Les dues carreteres s´ajunten a pocs metres dels masos de Bèrnia. En un d´ells hi ha un restaurant on es menja molt bé, qualsevol diumenge estarà de gom a gom. Des d´ell hi ha una esplèndida vista de tota l´ombria de la serra Bèrnia, i de la barrancada que vessa cap a Benissa i Calp. Encara sobreviu un rodal de pinar adult, que ombreja els voltants dels masos.
Des del mateix restaurant encara continua el camí asfaltat en direcció a la font de Bèrnia. Haurem deixat el cotxe al mateix restaurant, i de seguida trobem un indicador que ens mena cap al Forat, i ens diu que hi ha una hora de camí.
Passem pel mas de la Concepció, emblanquinat. Poc després acaba l´asfalt, i el camí encara planeja, aproximant-se a la serra entre bancals d´ametlers. La font està a uns 15 minuts de l´eixida. Raja un bon doll d´aigua fresca al peu d´una penya per la que s´emparra l´heura. Al davant hi ha una esplanada on s´han plantat diversos arbres. A partir de la font ja continua senda, que va pujant entre matollars. A poc que pugem podem comprovar còm conviuen, en aquesta verda ombria, espècies termomediterrànies com el margalló i el llentiscle, amb altres espècies pròpies de boscs subhumits més interiors, com l´auró, i a més, tan a la vora de la mar. Ens situem ja per damunt dels 800 metres, però la serra Bèrnia, amb el seu relleu característic, fa de pantalla que recull les boires i les pluges provinents de la Mediterrània, i priva d´aquest clima més humit a la banda de solana.
Anem acostant-nos a la cinglera que va de punta a punta de la serra, i les vistes cap a les planures de la Marina Alta s´amplien: Benissa, Teulada, el Montgò... i en dies molt clars, l´illa d´Eivissa se´ns mostra en la llunyania de l´horitzó marí.
Quan ja topetem amb les parets verticals de Bèrnia, a la dreta veurem una cova. Si volem, podem entrar-hi. Les heures i els esbarzers formen una selva arbustiva. Però aquest encara no és el Forat de Bèrnia, aquesta cova no té eixida. Anirem distingint alguns aurons, probablement els més pròxims a la costa de tot el País Valencià. Una mica més amunt, continuant la senda, sí que arribem al Forat. Una cavitat que travessa la cresta de Bèrnia. Fins al Forat, probablement podem haver tardat una hora, com indicava la senyalització. En realitat es pot fer amb prou menys temps, però cal anar prestant atenció als detalls de la ruta, les plantes, les formes de la cresta, les vistes... Ens haurem d´ajupir per a passar a l´altra banda, però no té cap complicació, només 20 metres aproximadament separen ambdues vessants. I de sobte, a l´eixida del curt túnel, ens apareix tota la planura d´Altea, a una profunditat vertiginosa! La badia de l´Albir, i la barrera muntanyosa de la serra Gelada, molt avall, com una série de llometes que s´avancen sobre la mar. La gran muralla de formigó de Benidorm, un cúmul de gratacels que competeixen en alçada amb la serra Gelada, i la costa continua... A la dreta, el massís de l´Aitana, serres verticals com el Ponoig i el Sanxet, l´imponent Puig Campana, les cingleres del Comptador, i per damunt de tot, els radars i les antenes del cim de l´Aitana, sostre de les comarques del sud, amb 1558 metres. Un panorama muntanyenc que ens convida a endinsar-nos-hi. I entre mig, tota la planura aluvial del riu Algar, coberta, en part per pinars, en part per urbanitzacions, i també per superfícies plastificades dedicades al conreu d´hortalitzes o de nesprers.
La senda continua ja per la solana, entre alguns blocs de roca. Una mica més avall hi ha algun rodalet de pins. Mentre anem caminant, no deixem d´impressionar-nos amb el gran desnivell de la serra respecte de la plana litoral, ni tampoc amb la immediata cresta, de vegades serrada, de Bèrnia.
La senda va fent pujades i baixades consecutives, per anar solucionant les torrenteres que davallen des dels cims. Fins i tot hi ha algun pas que sembla complicar-se, però és un sender tan trepitjat que no ens podem perdre de cap manera.
I quan ja estem arribant a l´altra punta de la serra, ja havent passat per davall del cim, ens sorprendran unes ruïnes curioses. Dues séries d´arcs de pedra, amb algunes restes de muralla. És el Fort de Bèrnia, construït al segle XVI, destinat a la vigilància de la costa contra els pirates. Però fou utilitzat per poc temps, després fou enderrocat. Fins al Fort portarem 1 hora i 45 minuts. Si volem beure, just davall del Fort hi ha una fonteta.
Des de darrere mateix del Fort mou la senda d´accés al cim, entre espessors d´argelagues sobre antics bancals. Al final dels bancals, ja ho véiem des de baix, ens n´hem de pujar per una pedrera empinada, buscant un racó al mateix peu dels cingles. I és per on superarem aquesta complicació. Al capdamunt de la pedrera ja segueix senda quasi planera, per a rematar l´ascens a la cresta per un tram de roca que haurem de trepar una mica. Ja dalt, de nou vistes al nord. Si mirem just davall, d´immediat, molt per sota, passa el camí per on completarem la volta. Més a la dreta hi han unes pedreres llises, entre les que s´obri un pou de neu, a l´abric de la cinglera, i més resguardats encara, un parell de teixos. Igual que en el cas dels aurons, no crec que hi haja cap altre indret del País Valencià on puguen créixer tan a prop de la mar. Ara seguirem per la cresta, i un poquet més amunt, una roca més alta ens obstaculitza el pas. Sort que algú ha pensat en nosaltres i ens ha col.locat una cadena per a que hom s´ajude per a superar aquest escaló. Després, només cal buscar els passos, en algun cas hem de baixar algun clot i seguir pujant entre les penyes, passar successivament a la banda de solana i d´ombria, i quan ja el piló del cim és a la nostra vista, pujar sense cap complicació per a poder tocar-lo. Des del cim albirem ambdues vessants, i la continuació de la cresta, descendent, fins afonar-se a la mar al morro de Toix. Un poc separat de la línia de cims, a l´esquerra, veiem petit el Penyal d´Ifac. Fins al cim ja dependrà de còm hagem pujat la pedrera, però des del Fort al cim es pot pujar en poc més de mitja hora.
Tornem al Fort per on hem pujat. És un plaer deixar-nos caure per la pedrera, que ens arrastra suaument subjectant-nos els peus per a que no caiguem. Des del Fort trasponem un collat, després del qual s´obri una preciosa barrancada que ja hauríem endevinat des del principi de la cresta que acabem de davallar. Aquesta torrentera, tota feta de cingles i pedreres, vessa cap a la capçalera del riu Algar. Al fons divisem els petits poblets moriscs de Bolulla i Tàrbena, el cim esmolat de la Xortà, i l´allargada carena del Carrascar de Parcent, els precipicis rogencs del Pas Tancat, i el fons del barranc, cobert de pinars, que alimenta l´inigualable naixement del riu Algar. Passem altre collat, des del qual tenim a poc més de 100 metres, quasi sense have de pujar gaire el Penyó de l´Orenga, i a continuació la crestuda serra del Ferrer. I ara, ja per camí -hi ha també una sendeta que fa de drecera-, costera avall entre llentiscles, argelagues, coscolles, algun rodal de carrasca, pinatells i margallons, fins arribar als primers bancals d´ametlers i vinyes, i de seguida als masos de Bèrnia. El temps esmerçat en tota la ruta s´aproxima a les 3 hores.

3 comentaris:

  1. A veure quin dia m'animo a fer algun d'aquests itineraris. Està clar que el món n'és ple, de paisatges meravellosos, i prop de casa nostra encara més!

    Salut!

    ResponElimina
  2. Vicent, gràcies pel comentari. El País Valencià té molt per a triar, però aquesta és de les més espectaculars, de pujada molt dura i bones vistes a la mar... i a Eivissa.

    ResponElimina
  3. Hola,molt bona explicació de les rutes i indrets de la Serra de Bèrnia,jo sóc un enamorat d'eixa serra i al meu blog trobareu més fotos si voleu vore-les.
    També es pot continuar la ruta des del cim per dalt de la cresta fins a prop de la Font,però hi han dos puntes prou complicats.
    www.fentmarxa.blogspot.com

    ResponElimina