SERRA D´ONIL. VISTA BELLA I LA FANDOMA

SERRA D´ONIL

FOTOS: Febrer 2007, Maig 2007, Setembre 2008, Abril 2009.

La serra d´Onil apareix al nord de la Foia de Castalla com una allargada muralla rocosa, aparentment nua. La seua solana està deforestada degut a la intensa explotació que s´ha fet dels seus recursos. Antigament, Onil tenia un bon nombre de forns de terrisseria, i aprofitaven tota la llenya de la serra, fins i tot arrels. El carboneig i la pastura van deixar la serra totalment pelada. Ara comença a reviscolar la vegetació, s´escampen alguns rodals de pi blanc i carrasca arbustiva, i els bancals abandonats que trepaven per les vessants van cobrint-se de bosc.

EIXIDA: Onil. Podem començar la ruta des del monestir de Montserrat, un edifici de pedra abandonat, gairebé al capdamunt del poble.

Des del monestir encara pugem pels últims carrers d´Onil. A la part més alta, acaba el carrer i comença una sendeta per terrenys rocosos, per on han redolat penyes caigudes des de més amunt, i els esbarzers i el malrubí comencen a reblir bancalets erms. La senda puja forta, i passa sota una cinglera rogenca on s´obri un coveta. A partir d´allí s´enfila per un barranquet, i de seguida ix a un replà de bancals d´ametlers, on hi han diversos xalets.

Una vegada arribem a una pista asfaltada, passem a l´altra banda i pugem per un camí més ample, i encara deixarem a la vora alguna caseta més. Aquesta part de solana està abancalada, i cultivada d´ametlers fins on comença el rocam. El camí recorre alguns bancals, i ascendeix per terreny d´espart i calisa. En un revolt hi ha una caseta. Des d´allí podríem agafar una senda que puja a Vistabella, i podria ser una bona opció, però continuem pel camí, que fa algunes zigues-zagues per salvar el pendent.

La pista acaba en una petita casa emblanquinada, amb alguns pins grans a prop. És el refugi del Racó del Sastre, del Centre Excursionista Colivenc. Disposa d´un aljub, 4 lliteres, una foraca i taula i cadires. Fins ací haurem esmerçat uns 40 minuts. Des d´allí encara continua el camí per uns bancals erms, per darrere del refugi, i quan dobla a l´esquerra és ombrejat per un pinar més dens. Al mig del pinar hi ha una caseta més petita encara.

Quan ja som dalt la lloma, el camí que ja és senda, continua gairebé planejant, i arriba a baixar un poc. Més endavant passem per una caseta blanca, amagada en el pinar, i eixim a un camí, a la vora de l´enderrocat mas de Vista Bella. Fins ací portem 1 hora de camí. El nom de Vista Bella no podia ser més encertat, ja que des d´ací les panoràmiques sobre la Foia de Castalla són completes. Davant tenim Castalla amb el seu castell reconstruït, la serra de l´Arguenya, coberta de boscos i esguitada de masos amb les seues comes d´ametlers i oliveres. Darrere, la serra de Castalla, amb les penyes de Litero i la Lloma Llarga, i a l´esquerra, l´allargada i boscosa serra del Maigmó, amb les majors altures: l´imponent Maigmó, amb 1296, l´Alt de Guisop, amb 1249, el Carrascalet, redonejat i frondós, amb 1243, i l´Empenyador, amb un llarg penyassegat, amb 1260.

El camí ens porta en 10 minuts al collat de Fontabres. Ací estan les ruïnes del mas de la Verge de les Neus, i uns bancals repoblats de pins. A Onil li diuen el Bancal del Miracle.

Fixem-nos en una senda que puja forta a la dreta, buscant la carena. És per allí per on anirem. Podríem fer-ho pel camí, i eixiríem a la pista de Fontalbres. Allí veiem l´alberg dels Germans Maristes, i podríem beure en la font del Xorro, apartant-nos 2 minuts de la pista principal. Però les vistes a una i altra banda són excepcionals, i preferim l´aventura de la senda carenera que la comoditat de la pista.

Si seguim la carena, en uns 30 minuts arribem al punt més alt. Som a 1122 metres d´altitud, i portem una hora i 40 minuts de camí. Ací van posar un medidor de vent, tombat diverses vegades. Des d´aquest punt davallem quasi serra a través, fins un collat, on hi ha una cruïlla de camins senyalitzada. La pista principal, cap a l´esquerra, baixaria, passant per Fontalbres i la Fonteta del Soriano, al port de Biar. Si seguirem recte, pujaria a les proximitats de l´Alt de la Creu i davallaria cap a Banyeres de Mariola enllaçant amb la pista de la Cova Negra prop del mas del Cossi.

Però no seguirem cap d´aquestes direccions, sinó un camí més estret de terres fosques a la dreta, marcat com a PR. En menys de 10 minuts arribem a les ruïnes del mas de la Fandoma. L´emplaçament del mas és privilegiat, en la capçalera d´una enlairada valleta d´ametlers. Davant està el pou, recuperat l´any 1991 pel Centre Excursionista Colivenc. Té una font amb aixeta, d´on abans eixia aigua, i la bassa, sempre buida d´aigua i plena de malesa. Duem prop de dues hores de caminada.

Seguim el camí, però de seguida, en arribar a uns sembrats, agafem la senda que baixa per la vora dels bancals, i no la deixem. Quan acaba el bancal encetem el recorregut per un barranquet ombrívol, on abunda la carrasca entre dens pinar. I encara era més dens abans que es realitzara una tallada de pins. Tot i això, la senda està ben ombrejada.

Hauríem de saber cert el punt, perquè l´entrador està molt confús, però a l´esquerra, al fons del barranc, naix la font de la Carrasca. És un mínim correntet, conduït per un tub de plàstic fins un bidó rovellat. Si encertem el lloc, i busquem el naixement, vorem que és un alcavó entollat, d´on millor seria que ens abstinguérem de beure.

Seguint la senda cap avall, endevinem la proximitat d´un mas. Prompte el veurem al bell mig d´una coma d´ametlers i oliveres que s´estén solana amunt, tota abancalada. És el mas de l´Escalera, amb grans pins i horteta ben cuidada. Però no hi podem arribar. La senda voreja la serra i deixa el mas l´esquerra. I en pocs minuts ix a la pista asfaltada que mena al mas. A partir d´ací només resta baixar per la pista, seguint el barranc de l´Escalera. Aquest barranc està emmarcat per alts penyassegats, vessants rocoses alternades amb rodals de pins, i restes d´algun alcavó eixut d´on antigament eixia aigua per regar algun xicotet hort. Quan passem un estret per on la carretera s´enfila per la llera del barranc, ja pressentim el final de la ruta. A l´esquerra deixem un pou d´abastiment urbà, i més avall, el dipòsit de l´aigua i una creu d´obra sobre un alt. Però compte: el primer carrer que trobem a la dreta ens portarà a un pou de neu, ja a l´entrada del poble. Carrerejant arribarem al punt on havíem deixat els cotxes. La ruta completa la podem fer en dues hores i tres quarts.

PUJADA AL MONTCABRER PEL BARRANC DEL CINT

MARIOLA

FOTOS: gener 2005, maig 2006, juny 2008, novembre 2009.

Clàssica pujada al Montcabrer des d´Alcoi, amb possibil.litat de fer una variant a partir del Coll de Sabata. En aquest cas la farem donant la volta a l´Alberri, però també es pot pujar fins al capdamunt. Tenim algunes fonts a la vora de la senda, que no només ens permeten reomplir la cantimplora, sinó que, a més a més, són un ullal de vida al mig de terres solitàries i esquerpes.

EIXIDA: Pujant per la carretera del Preventori, en un revolt hi ha l´entrador al barranc del Cint. Podem deixar els cotxes en un replanell, al costat de la carretera.

A la dreta deixem les ruïnes del teular del Llonganissero, una antiga fàbrica amb un fumeral cònic de rajola. I en front, les parets verticals a una banda i altra del barranc del Cint, un dels símbols d´Alcoi. La senda, al principi, passa sobre una conducció d´aigua camuflada sota un muret de pedra. El fons del barranc està cobert de baladres i esbarzers, i de quan en quan podem sentir les fortes olors de la sempreviva. Prompte vorem els voltors sobrevolant el barranc. Prop de la Penya de l´Àguila, a la solana de Mariola, estan les instal.lacions del Projecte Canyet, pel qual s´ha reintroduït el voltor comú a la comarca de l´Alcoià. El fons del barranc s´estreteix, i la senda passa pel bell mig. Si ha plogut amb intensitat, fins i tot podem gaudir de la presència de l´aigua. Al passar l´estret sí que pot ser freqüent, almenys, escoltar-la, perquè la llera del barranc està reblit de vegetació. I si endevinem l´indret, a uns pocs metres a l´esquerra podrem veure la font del Pastoret. Només cal travessar el barranc. Normalment sols brolla un filet d´aigua, però en períodes eixuts pot arribar a assecar-se. Enmig d´un rodal de xops està el mas del Potro, i a l´arribar al revolt que forma la senda, després d´un tram de senda fangós, naix el poderós doll de la font del Barranc. Aquesta sembre raja generosa. Els freixos aprofiten l´humitat del rierol i l´ombra dels penyassegats. Poc després la senda es desdobla, i agafarem el ramal dret, que puja de forma més decidida i deixa a l´esquerra el llit del barranc. Prompte eixim a una carretera asfaltada, que mena a diversos masos i un pou.

Ara caminarem per la carretera, però no per massa temps. Quan superem el desnivell del barranc arribem a les casetes de Vilaplana, un petit caseriu, en part enrunat. Fins ací portem uns 35 minuts.

Ací deixem la carretera i ens endinsem per una pista de terra a la dreta, que en un principi passa per bancals, i més endavant s´embosca una mica. Allí passarem per una cadena, però no hem de patir, perquè aquest camí està senyalitzat com a GR7. A l´esquerra hi han alguns cultius d´avellaners, i a la dreta, els pinars de la moleta de Serelles.

A uns 15 minuts de les casetes de Vilaplana, en un bellíssim paratge d´ametlers, els masos dels Capellans s´alcen sobre un turó. Passem per aquest grup de masos, i ens desviem per una pista a la dreta, que puja cap al coll de Sabata. Al principi, per bancals d´ametlers, i més amunt pel mig del bosc. Una sendeta que puja per ribes abandonades fa de drecera i ens porta al capdamunt del coll. Ací arribem després d´una hora de camí.

Des d´allí ja s´obrin les vistes cap al Comtat, i les serres de la Marina Alta i la Safor, així com també l´Aitana i els Plans, més al sud. Des del coll de Sabata agafarem una senda que puja per la carena, i conforme pugem, s´amplien les panoràmiques. I als pocs minuts la senda es bifurca. Les dues opcions estan senyalitzades. Deixem el GR7 i agafem la de l´esquerra. Encara pugem un poc, però la senda va rodejant l´Alberri a mitja vessant. En passar un primer barranquet escoltarem el so de l´aigua, si parem l´orella. A la dreta està la font dels Bassiets, tota envoltada de joncs. Des d´ací podem contemplar les terres més solitàries de la Mariola, amb extensos carrascars i algun mas. A la llunyania distingim les siluetes de les serres de Castalla: la Replana del Carrascar, l´Empenyador, el Carrascalet, el Maigmó... i l´allargada ombria selvàtica de la Font Roja. A pocs centenars de metres, una altra font: la de Julià. És possible que en temps de sequeres perllongades arribe a estar eixuta, o de no arribar a córrer l´aigua pel canó, perquè de vegades s´escapa i vessa per terra.

Ara pujarem un collat, i a l´altra banda ja perdem tot contacte amb la civil·lització humana. Tot és bosc, carrasques, pins i dens sotabosc. Aquesta vessant de la serra està en un estat avançat de recuperació després de l´incendi de 1980. A penes es coneixen les petjades que va deixar el foc, perquè els pinatells ja formen una massa molt densa. I més endavant ens enfilem pel barranc del Carrascalet, un dels més bells de tota la Mariola. A dreta i esquerra tot són cingleres per on creixen les carrasques, els corners, els espinals i els freixos, de vegades desafiant la llei de la gravetat. El fons del barranc està format per antics bancals en els que ara proliferen els espinals, les gavarneres i els esbarzers. L´humitat fa que algunes motades de joncs també hi apareguen. En temps de pluges pot arribar a aflorar algun regall d´aigua efímer. I més amunt, si ens fixem en un d´aquests senyals d´humitat, a l´eixida d´un petit barranquet on abunden els joncs, només hem d´apartar-nos uns 10 metres de la senda principal per un entrador que si no coneixem, possiblement no arribem a captar. Perquè si ho fem, podrem tastar les fresques aigües de la font del Carrascalet, una de les més enlairades de tota la Mariola, que recull l´aigua que plou a la vessant sud del mateix cim del Montcabrer. Seguim pujant, i la costera va fent-se feixuga. La vegetació va quedant reduïda a prats de gramínies, timó, coixí de pastor i camamilla, amb alguna carrasca rastrera de quan en quan. Al capdamunt ja tenim les Penyes Monteses.

I quan coronem el collat de l´Alberri ens juntem de nou amb la senda que havíem deixat al coll de Sabata (GR7), però també amb la que ve des de la font de Sanxo (vore ruta de la pujada al Montcabrer per la font de l´Heura). Ara ja veiem el Montcabrer al davant. I no cal explicar massa el tram final de pujada, que ja hem descrit a la ruta adés esmentada. Deixarem el GR7 de nou, que baixaria per la font del Pouet (la podem veure, perquè està a uns 50 metres, sota un cingle), però per pujar al Montcabrer agafarem una senda que es fa evident, perquè des del collat de l´Alberri veiem part del seu recorregut. A poc més de 10 minuts farem cim. El temps total del recorregut és de dues hores i quart.

FONT ROJA I MENEJADOR PEL MAS DE TETUAN

FONT ROJA
FOTOS: Gener 2003, Maig 2005, Juny 2007, Novembre 2007 i Octubre 2008.

Una altra ruta pels millors boscs del sud del País Valencià, i un dels primers parcs naturals protegits, des de 1987. Però ja al segle XIV, una llei protegia aquest tresor forestal, prohibint i sancionant la tala d´arbres. Aleshores no era conegut pel nom de Carrascar, sinó com el de Teixera, la qual cosa ens dóna evidències de la regressió d´aquesta espécie. Encara és un dels reductes on més abunda, trobant exemplars monumentals aïllats com el del mas de Tetuan, o d´altres barrejats entre l´espessor del bosc, sobretot al recer de les cingleres del Menejador i de l´Alt del Ginebrar.

EIXIDA: Venteta dels Cuernos. Al capdamunt del port de la carretera que uneix Ibi amb la d´Alcoi a Banyeres, a uns 400 metres de la confluència amb la que procedeix d´Onil. En front de la Venteta hi entra un camí particular asfaltat, i a l´esquerra d´aquest, un altre sense asfaltar que fa una lleugera costera amunt entre pinars. Aquest darrer és el que agafarem. Està senyalitzat com a GR-7. A cavall entre els termes d´Ibi i Alcoi, el camí guanya altura a poc a poc, i al cap de 15 minuts passa a l´ombria. Ací comença un caminal que esdevé de seguida senda per la carena. Però abans mirarem enrere i distingirem el Pou de Barber, una cava encara amb tot el sostre ben conservat. A la vora del camí hi ha la caseta dels nevaters, el refugi on es quedaven quan havien de treballar. Ara sí, ens fiquem per la senda, que puja forta entre carrasques xaparres, deixant a l´esquerra, més avall, els masos de Bonavista, Pardinetes, i encara més avall, el Racó de Pellicer i el Racó de Santa Anna. A la dreta, la immensa finca de Santa Maria. En un descanset, la senda es bifurca. Hi ha una caseta de caçadors enderrocada, i un rodal de pinar de pi pinastre. Qualsevol de les dues opcions és vàlida: la de la dreta puja per dins del pinar, vorejant el Pilar de Ximo. La de l´esquerra l´afronta per la carena, s´hi encimbella, i ens dóna encara millors vistes de la Mariola, la Valleta de Polop, o a la dreta tota la capçalera del barranc dels Molins.

Ja dalt del tot, en front se´ns apareix la Teixereta i el mas de Tetuan. Davallem fins uns bancals erms que han estat repoblats amb espècies autòctones, i pujant ribes per una sendeta ja som al mas de Tetuan. Haurem tardat tres quarts d´hora, o poc menys. Si haguérem seguit el camí, arribaríem a la font del mas. Però després la visitarem.

El mas està en un estat lamentable, i amenaça amb l´enfonsament total, però encara conserva l´ermita. Davant hi ha un teix monumental, al qual se li calculen uns 350 anys. No té massa alçada, però el perímetre del seu cop és immens. Eixim a una cruïlla de pistes: a la dreta aniríem al mas de Foiaderetes, situat en la solana de la Teixereta. Cap amunt, al cim del Menejador, però serà per ací per on baixem. I a l´esquerra, camí de la Font Roja, és per on hem de tirar. Anem davallant a poc a poc, i a l´altura d´uns bancals erms, a l´esquerra baixa un camí que mena a la font. Aquesta es troba davall d´una riba, i segons l´època de l´any, o la pluviometria, pot arribar a estar seca. Té un xicotet llavador, i una pèrgola de parres. Seguint per la pista, al girar a la dreta ens ombreja un dels sectors forestals millor conservats. Predomina la carrasca, però podem trobar també moixeres, corners, freixos, aurons, espinals, rosers bords, i sempre les heures trepant pels troncs i branques, el lligabosc formant lianes, i a la tardor, quantitat de bolets. Un poc més avant, sota les cingleres de l´Alt de Pilatos, està el mirador homònim, que ens dóna bones vistes de tota la Valleta de Polop, la Mariola, i sobre l´ombria de la Font Roja, els boscs ininterromputs. A uns 10 minuts més endavant, després de passar el Pla dels Gal.lers, apareix un replà de bancals abandonats. Ací podem agafar una senda secreta a la font del Merlanxero, però no ens esperem trobar-la amb aigua, jo sempre l´he coneguda eixuta. A partir d´aquest punt, el camí ja baixa més decididament, fent algunts revolts. És ací on més abundant es fa el roure gal.ler, per això el nom de l´indret. A un quart d´hora d´ací, com a molt, ja som al Pla de la Mina, on hi ha una reproducció d´una carbonera i d´un forn d´Algeps, i altre mirador. També ix d´ací la senda del Menejador, però abans ens aproparem a la Font Roja, que és a 5 minuts d´ací. Baixant, a la dreta, tenim la Cova Gelada. Si anem en estiu la trobarem farcida de mosquits. De seguida passem per la Glorieta dels Paellers, com és coneguda a Alcoi, ben provista d´infraestructures per a passar el dia, sota centenàries carrasques, i davall, les ruïnes dels antics xalets on es pretén, de manera destrellatada, construir un hotel de luxe amb balneari. Baix, el santuari adossat a l´edifici que ara fa de centre d´informació del parc natural, l´ampli aparcament i el restaurant que abans fou casa forestal. Tot plegat, ben ombrejat amb oms que van deteriorant-ser per la grafiosi, teixos, xiprers, pins, carrasques i castanyers d´índies.

Tornem al Pla de la Mina i ens enfilem per la senda del Menejador, arreglada amb esglaons de fusta que ens ajuden a pujar i frenen l´erosió. Fins que arribem a un mirador, el pendent és fort, i a partir d´ací comença a suavitzar-se. Estem passant per un dels millors rodals de bosc, dominat per la carrasca, acompanyada per freixos, aurons, gal.lers, corners, moixeres, i amb un sotabosc de marfulls que li donen un aspecte selvàtic. Quan ens enfrontem al cim del Menejador, s´enlaira de nou la senda i eixim a un camí que ve planejant des de l´alt de Sant Benet. El seguirem a la dreta, i distingirem algun teix, però de seguida coronem un collat aclarit de vegetació amb una bassa anti-incendis.

Des d´ací, mirant enrere, veiem ben a prop la caseta de vigilància forestal de fusta, que substitueix a l´anterior d´obra. Pugem per una drecera entre carrascar aclarit, i després de passar per unes antenes i repetidors, de seguida tenim el vèrtex geodèsic, amb 1352 metres. Si continuem un poquet més, just davall hi ha una penya foradada, i des d´un cert punt contemplarem el santuari de la Font Roja a través del forat. Fins al cim portem una hora i tres quarts.

Tornem al collat, i des de la bassa seguim per la pista que planeja cap a ponent per la carena, un poc decantada a la solana. El paisatge de la cara sud contrasta força amb els boscs ombrívols. Predomina un carrascar arbustiu dispers, amb ginebres, savines, estepes i coscolles, les plantes aromàtiques: camamilla, timó, sàlvia, espígol o romaní, i els punxosos coixins de monja. Quan ens ens aproximem al cim de la Teixereta ja endevinem que ve baixada, i si no ens falla el sentit de l´orientació, sabrem que anirem a parar al mas de Tetuan. Però abans passarem per la Cava Coloma, un pou de neu situat just al peu del remat de la Teixereta, amb la casa dels nevaters camuflada entre les carrasques al pla de davant la cava. Ara la pista comença a davallar entre carrascar d´ombria barrejat amb aurons, freixos i corners. I com ja preveïem, a uns quinze minuts eixim al mas de Tetuan. A partir d´ací, la tornada la farem per on hem vingut, pujant al Pilar de Ximo, passant pel pou de Barber, i acabant a la Venteta dels Cuernos. El total de la ruta l´haurem completat en 3 hores i quart. Qualsevol estació de l´any és apropiada per fer aquesta excursió. Els matins estivals solen ser frescs, en alguns punts de l´ombria podem arribar a passar fred amb roba d´estiu. L´hivern ens pot obsequiar amb la presència de la neu. La primavera ompli la serra de flors, sobretot a la segona meitat. Però recomane que trieu la tardor per a visitar la Font Roja perquè podreu contemplar la policromia del bosc mixt mediterrani, sobretot a la segona meitat d´octubre i els primers dies de novembre. L´espectacle està garantit.

PLA DE LA CASA

LA SERRELLA

FOTOS: Març 2005 i Novembre 2008.

La Serrella és una de les més espectaculars del Sud del País Valencià. Són nombroses les curiositats geològiques, i botàniques que conté: les famoses Agulles, el Glaciar de la Serrella, el Forat de l´Àfrica, les Penyes Bardals, quantitat de pedreres, cingleres, penyassegats, barrancs esquerps... Si hi anem fora de l´estiu, alguns dels seus paratges tenen un cert aspecte pirinenc. El foc, com a quasi totes les serres meridionals, ha deixat la seua petjada, i això fa que no siga una serra en absolut boscosa, però paga la pena endinsar-se per les seues meravelles.

EIXIDA: Quatretondeta. En el mateix poble, al qual haurem arribat per Gorga, al pas de la carretera ix un camí asfaltat amb força pendent, amb un panell indicador, que puja a un dipòsit d´aigua. Allí acaba l´asfalt i continua el camí de terra per bancals d´oliveres. Prompte arribarem a la gran carrasca de la Tia Sofia, i d´allí mateix n´ix un altre a l´esquerra. Si tirarem seguit aniríem en direcció a Benasau, però el nostre objectiu és el Pla de la Casa, així que agafarem el nou camí, que planeja entre oliveres i algun ametler. Prompte comença a pujar, fent algunes giragonses, per accedir a tots els bancals, amb l´omnipresent panorama frontal de les Agulles de la Serrella, grans monòlits de diferents grandàries disposats en línia, a mitjan vessant. El camí no deixa de pujar, i passa per algun rodal de pins que han anat ocupant terres ermes de fa temps. Quan el camí ja deixa una mica enrere les Agulles, acaba en la font de l´Espinal. Aquesta font fa pocs anys ha estat remodelada. Davant té un ametler deformat, apuntalat amb branques. Des de la font tenim una gran vista de la Mariola, d´Alcoi, i més a prop de la vall del riu Ceta i la serra d´Almudaina. Haurem tardat tres quarts d´hora.
A partir de la font el camí esdevé una senda en alguns trams pedregosa. Poc més amunt, quan passem per una pedrera, ix un corriol que recorre la base de les Agulles, sempre per les pedreres. Si la seguírem podríem arribar a la cova Foradada, anomenada així perquè per dalt té una cavitat que comunica amb la cova, i en alguns moments del dia li entra la llum. Molt a prop està l´Hort dels Frares, on es conserva un petit rodal de grèvols, la població més meridional d´aquesta espècie al País Valencià. Encara més al sud en podríem trobar a les serres de Cazorla, Segura y las Villas. També veurem pels voltants de les Agulles quantitat d´aurons i freixos, molts espinals i corners. Continuem la pujada, i ens fa costat una tuberia de conducció d´aigua. Prompte sabrem d´on prové. La senda ens endinsa al barranc del Cirer, d´aspecte salvatge, molta superfície de pedreres, tallats i roques desordenades. Costera amunt arribem a la Font Roja, curiosament amb el mateix nom que la d´Alcoi. La font està canalitzada, perquè és la que abasteix Quatretondeta, però disposem d´una aixeta on podem beure, i algunes taules per poder seure. Si descomptem el temps que tardaríem en anar i tornar a la cova Foradada, haurem esmerçat fins la Font Roja una hora i quart. D´allí cap amunt segueix una pista, que es va obrir per accedir a la font i per a repoblar la serra, ja veiem que a partir d´ací hi han bancals de pins fins al capdamunt de la Serrella.

Entre mig dels pinars, la pista es bifurca. A la dreta aniríem al cim de la Serrella, o al port d´Ares, i a l´esquerra, cap al collat de Borrell. Seguirem per ací i visitarem el Forat de l´Àfrica. Una vegada acaba la zona repoblada, si ens hi fixem, hi ha com una senda de cabres que puja entre el matollar. De seguida passa a la banda de solana, i ens apareix una gran penya foradada. S´anomena el Forat de l´Àfrica perquè la forma del forat ens recorda a la silueta del mapa d´Àfrica. Les vistes cap a l´Aitana i la vall de Guadalest són molt completes, contemplarem els poblets distribuïts al llarg de la vall (Confrides, Benifato, Beniardà, Benimantell i el Castell de Guadalest), tota la superfície de bancals ordenats de baix cap amunt, amb oliveres, ametlers, cirerers, nesprers, i la vista cap a la solana de la Serrella, amb l´immediat Pla de la Casa, i més lluny la Mallada del Llop, poblada de carrascars. La continuació cap a la mar de la Serrella és la Xortà, on s´enlaira de nou fins els 1218 metres, i ja damunt la costa, la increïble verticalitat de la Bèrnia. Tornem avall, i buscarem la senda que puja giragonsant per les pedreres a un collat, en direcció al Pla de la Casa. Una vegada al collat apareix una estreta valleta entre les dues crestes de la carena, tota poblada de praderies de sàlvia, timó, i espinars de coixí de monja. Més endavant a la dreta ja veiem el cim del Pla de la Casa coronat per una senyera. Caminem per la valleta, des d´on es precipita un barranc cap a la vall de Guadalest, amb curioses formacions rocoses. Quan ja ens situem just davall del cim veurem les restes d´un pou de neu. Des d´un poc abans pugen algunes senderes molt deteriorades que ens porten al capdamunt. Cal anar amb compte amb la pedra solta i amb el fort pendent, però de seguida arribem al cim. Estem a 1379 metres, i les vistes que teníem des del Forat de l´Àfrica es completen amb les que d´ací tenim també cap al nord: Alfaro, serres d´Almudaina i Cantacuc, la Foradada de la Vall d´Alcalà, la Safor, el Montdúver, i a la vora de la mar, l´imponent Montgó. La pujada ens haurà portat dues hores, però us recomane visitar la cova Foradada i l´Hort dels Frares, cosa que ens afegiria poc més de mitja hora.

PUJADA AL MONTCABRER PER LES VUIT PILETES

MARIOLA
FOTOS: Febrer 1999, Maig 2005, Juliol 2007, Juny 2008.

Aquesta ruta és una de les primeres sendes ecològiques que es van senyalitzar al País Valencià. És la pujada més clàssica al Montcabrer, i està marcada com a PRV-37. Recorre un gran nombre de fonts i ens permet unes àmplies vistes que abasten la pràctica totalitat de la comarca del Comtat. Tot l´any és recomanable fer-la, i tot i que a l´estiu el principi pot ser un poc asfixiant per la calor, la quantitat de fonts fins i tot ens pot evitar tindre que portar aigua, i a més a més, si matinem una mica, a partir de l´Esquererola o de la font de Sanxo, les calors són molt més suaus.

EIXIDA: Des de l´Ermita de Sant Cristòfol, de Cocentaina, a l´igual que a la ruta de la pujada per la font de l´Heura. Hi arribarem per una carretera que puja fent revolts, a l´eixida del poble cap a Muro. L´entrador de la carretera està ben senyalitzat, en una rotonda.

El primer tram, fins a la font de la Penya Banyada, coincideix totalment amb el de la ruta anterior: eixim per un camí asfaltat, per davall de Sant Cristòfol, quan s´acaba l´asfalt, en l´últim xalet, agafem una senda que s´endinsa pel barranc de Fontanelles, sota l´ombra del pinar, i passem per les fonts de Borràs, el Xorrador i la Penya Banyada, les 3 en un interval de menys de 100 metres. A partir d´ací seguirem per la senda més marcada, pujant suaument, en comptes d´encarar la serra cap a la font de l´Heura. En alguns trams fins i tot arriba a planejar. Aquestes terres van omplint-se de pins, que ja estan bastant crescuts. Fa molts anys es va cremar part de la vessant. Ací abunda especialment el cepell, que a la tardor i primeries de l´hivern el trobarem florit. Un poc més amunt hi ha una mena de mirador, amb un panell de manises on es veuen totes les serres i pobles que abasta la vista. Una mica més endavant es desdobla la senda. Qualsevol dels dos ramals que agafem és vàlid, però seguirem el de la dreta, que va planejant i passa per un pinar un poc més vell, i així visitarem la font de les Vuit Piletes, una de les més emblemàtiques de Cocentaina. Prompte ens n´adonarem de la seua presència, per l´abundància d´espinals i joncs, i pel so de l´aigua. Els voltants de la font s´han adequat amb alguns bancs i taules. Hi ha una caseta enderrocada. La font també es va remodelar. El doll de l´aigua passa de pila en pila. En realitat no en són 8, n´hi ha alguna menys, i solen estar reblides d´herba tendra i d´esbarzers. També abunda la falzia, que creix amb el discórrer de l´aigua. Ací la senda puja de sobte, i de seguida es retroba amb el ramal que deixàvem a l´esquerra al passar el mirador. De front hi ha una cinglera de la que s´han solsit grossos blocs de roca, alguns de formes molt regulars, i d´altres en forma de runars que van cobrint-se d´heura. A poc a poc, la senda s´aproxima als tallats, i puja forta.

Al capdamunt de la costera, en un descans, hi ha altre mirador ombrejat amb un cobert de fusta. A la dreta hi han alguns bancals i una caseta amb piscina, que deixarem prompte davall. I quan la senda frega ja la cinglera, al seu peu naix la font de l´Esquererola o Esquerola. Normalment és un curt doll que a penes arriba a mullar el sòl, però en juny de 2008, la senda estava inundada per un rierol que corria alegre des de més amunt de la font, i es perdia saltant per les coscolles i les argelagues. En aquest racó proliferen les nogueroles, els corners i els espinals, així com les carrasques.

Al passar la font, la senda puja mig trepant endinsant-se pel barranc, i passa a la banda de dalt. No massa lluny queda la cava de la font de Sanxo. Ara tenim al davant tot el panorama de la cresta de l´Alberri i les Penyes Monteses, tot un frontó per on creixen selvàticament els aurons, les carrasques, els freixos i molta quantitat de corners, i en alguns panys de roca s´enfila l´heura.

Per la tardor, tota la serra està esguitada de grocs, ocres, ataronjats, i algunes vermellors. I quan ja arribem a un grupet de xops mig secallosos ens haurem juntat amb la senda que venia de la font de l´Heura. Al passar els xops ens ix al pas la font de Sanxo, quasi sempre de generós doll. A la vora hi han alguns bancals que sembren els caçadors. I ara, en comptes de pujar cap al coll de l´Alberri, seguim una senda que puja una mica i planeja entre un rodal de pins, i que en menys de 10 minuts ens porta al mas de Llopis, passant abans per la seua font recuperada fa un any pel Centre Excursionista Contestà. La font romania seca des de feia anys, i no l´hauríem distingida si no fos per la presència de la bassa i de la contrabasseta enderrocades i reblides d´argelagues. Ara s´han reconstruït, així com una altra basseta davall la senda. La font torna a rajar, tot i que enguany amb molt menys cabdal que l´any passat. I en un replanell està el mas de Llopis. Fius ací portem una hora i mitja. Només resten d´ells alguns trossos de mur. La rasa on romanen les seues restes són com un balcó sobre el Comtat, des del qual, si ens atansem, veurem tota una munió de pobles i poblets, organitzats als peus de les diferents serres: el Benicadell, la Safor, l´Albureca, la Foradada, Cantacuc, Almudaina, la Serrella, l´Aitana, el Rentonar, els Plans i la Serreta. Al fons de tota la vall, el pantà de Beniarrés, des de fa uns anys sol estar ple a vessar, si l´estiu no es fa massa llarg. Recull les aigües del Serpis i dels seus afluents: el riu d´Agres, el Ceta i el Frainos, i esporàdicament, de tots els barrancs. De Mariola veurem, a una punta, ja molt avall, el pujol del castell de Cocentaina, el Pic Negre, que s´enlaira amb força, ben farcit de pinar, i tota la façana de l´Alberri. I just damunt del mas de Llopis, l´imponent Montcabrer, com una muntanya sagrada, com el vigilant de tota la Mariola i de les terres que s´hi albiren. Des del mas ix una senda que puja directament a la font del Pouet, però la deixarem per a altra ocasió. Ara seguirem el camí des del mas de Llopis cap al nord-oest, que prompte esdevé senda. Passem sota unes pedreres on viuen alguns grans aurons, i una no menys gran noguera. La senda puja a poc a poc, esquivant les abruptes torrenteres, i buscant un coll on hi han un grup de pinastres. Des d´aquest coll comprovarem la forma del balcó del mas de Llopis, còm al final de la planissa, de sobte es precipita en cingleres cap al barranc de l´Escurrupènia. Aquest es coneix com el coll de les Saleretes, i desemboca a la senda més ampla que ve des de la cava Arquejada i el refugi Montcabrer, punts on s´arriba des d´Agres o des de la Font de Mariola (Bocairent). Des de Muro eixiríem més endavant, en un coll intermedi entre el refugi i les Saleretes.

Ací ens enfrontem de nou amb els tallats del Montcabrer, però els tornarem a esquivar. La senda puja encara a poc a poc per l´esquerra, molt arrapada a les parets. Impressiona mirar avall, cap al mas de Llopis, pel fort pendent de la vessant. I encara, l´absència de vegetació arbòria, no ens tapa les vistes, i la fa, si cap, més vertiginosa. Si hi afegim les pedreres i torrenteres, el panorama és esgarrifant. Només de quan en quan, alguns exemplars més desenvolupats d´espinals i corners, algun auronet o carrasques arbustives, ni tan sols arriben a fer ombra, però fan verdejar sempre la serra. I quan ja hem passat la cinglera del Montcabrer, en un mínim replanell sota l´ombra d´un pany de roca mig coberta d´heura, naix la font del Pouet, anomenada com el Pouet de l´Herba Sana. Hi ha un clot al peu del tallat, on de vegades suma l´aigua, però la font està situada uns metres més avall, a la vora d´un rodal de xops. Ens pareixerà increïble que puga nàixer aigua a tanta altitud, aquesta és la més alta de tota Mariola, i la més pròxima al cim. I encara ens estranyarà més que ni tan sols en els anys més eixuts s´arribe a esgotar del tot. Passem el cingle, i s´obri davant nosaltres el coll de l´Alberri, on hi arriba la senda que pujava des de la font de Sanxo, i les que arriben des del coll de Sabata, l´una pel capdamunt de la rasa de l´Alberri, i l´altra pel barranc del Carrascalet. Des d´aquesta cruïlla de sendes, una d´elles puja directament al cim. Les vistes des dels 1389 metres del Montcabrer ja estan especificades en la ruta de la Font de l´Heura. La ruta es pot fer en dues hores i mitja, o poc menys, però com en ocasions especials, sempre és recomanable prendre-se-la amb més temps i gaudir bona cosa de la generositat de la Mariola.

PUJADA AL CIM DEL PENYAGOLOSA

PENYAGOLOSA

FOTOS: Març 2002 i Maig 2008.

No és el Penyagolosa la major altitud del País Valencià, com encara cada vegada menys gent pensa. El supera el Calderón, al Racó d´Ademús, en 25 metres, però sí que és el símbol per excel.lència. Una pujada que tot excursionista valencià hauria de fer, no només per allò que té de simbòl.lic, sinó també pels alts valors naturals i culturals de tota la ruta. Tan bona experiència pot ser la pujada i tocar el piló del cim, com les amplíssimes vistes que des d´ell tenim, la contemplació de la varietat botànica i forestal de tot el recorregut, de la història de l´ermita de Sant Joan de Penyagolosa, passar la nit a l´alberg, o tal vegada vetlar a la fora de la foguera, tastar la bona cuina del seu menjador, o donar una curta volta (com no pot ser d´altra manera) per Vistabella del Maestrat, el poble més alt del País Valencià, d´estius frescs, hiverns llargs i crus i freqüents pluges i neus.

EIXIDA: Sant Joan de Penyagolosa. S´arriba a l´ermita des de Vistabella. Passant el poble per la carretera de Puertomingalvo, ix una pista asfaltada a l´esquerra que, després de recórrer una mica el Pla de Vistabella, s´endinsa en una valleta boscosa. Passa per diverses zones d´acampada, i al final està el gran casalici de l´ermita, l´alberg, un altre edifici separat del principal, que també fa d´alberg, i un acollidor cobert de pedra amb dues foraques i taules a sota.

Des del peiró que hi ha quan ja tenim l´ermitori al davant, ix una pista en direcció al cim, recorrent l´ombria. Qui puge amb el cotxe per la pista fins la Banyadora, es perdrà un dels tresors botànics del nostre País: el barranc de la Pegunta. Per això és recomanable fer tota la ruta a peu per la senda.

Quan ve la primera revolta de la pista, just al fons del barranc, ix la senda del barranc de la Pegunta. És la primera micro-reserva de flora declarada al País Valencià, així com, si més no, un dels primers senders botànics senyalitzats. Al principi predomina el pi negre, amb algun pi roig entreverat, molts d´ells afectats per una plaga de vesc que n´està matant gran quantitat d´ells. Conforme pugem, segons les pluges i les neus, apareix un curt rierol, a la vora del qual naixen espinals, rosers bords, cirerers de Santa Llúcia, pomeres bordes, corners i aranyoners. Prompte sabrem l´origen d´aquest reguerol: la font Nova, a la qual se li ha afegit un gamelló de fusta. Per la rodalia hi ha un rodal de xops, que ens delata la presència de la font. Segons anem pujant, la proporció de pi roig va en augment, i comencem a veure més i més aurons. De seguida hi ha la font més coneguda del Penyagolosa: la font de la Pegunta. L´ús que es fa de la seua aigua per abastir Sant Joan i les zones d´acampada fa que ens la poguem trobar seca, però encara sentirem el discórrer de l´aigua per dins la construcció que s´ha fet per desviar el naixement. I ja passada la font de la Pegunta, ens sorprendrà un bosquet de teixos de diferents grandàries, i alguns exemplars aïllats de grèvol. És un dels comptats indrets valencians on el podem veure, ja que el clima fresc i humit l´afavoreix. Segons el llibre "Penyagolosa. Paisatges del sostre d´un País", d´Enric Roncero i Ventura, les precipitacions mitjanes anuals a Sant Joan de Penyagolosa arriben a superar els 800 mm. No és el punt més plujós, el superen la Safor i part de la Marina Alta, però en aquests casos, les mitjanes s´unflen per pluges torrencials molt puntuals, mentre que al Penyagolosa ho fa per un major nombre de dies de pluja i neu.

Més amunt, domina ja més clarament el pi roig, i si no perdem la senda eixirem a la pista forestal que havíem deixat al capdavall. Allí es bifurca, i un ramal a l´esquerra tira cap a Llucena. Des d´aquest coll veiem la vall que s´obri cap a la solana. Poc més endavant, com a uns 200 metres hi ha un ample on els qui pugen en cotxe l´aparquen. És d´on ix la continuació de la senda cap al cim. Si volem, ens podem atansar al mas de la Cambreta, a uns 400 metres seguint la pista, i al regirar a l´esquerra, poc més avant, hi ha un curiós pou de neu soterrat, amb la seua coberta completa. Té unes proporcions molt xicotetes si el comparem amb les caves més conegudes de les serres de Castalla, de Mariola o de la Font Roja, i una forma totalment diferent: la seua planta és quadrada, i només té un forat al sostre per on es tirava la neu. S´hi entra per una porteta a nivell més baix, i ens podrem ficar dins.

Tornem a l´eixample de la pista des d´on movia la senda de pujada. Comença a fer-se un poc feixuga, i el pinar es fa més dispers, abunant ara el ginebre, la savina rastrera, i sobretot una punxosa superfície de coixí de monja per tota l´ombria. Quan anem portant més o menys un terç de senda recorreguda passem per un petit refugi que sempre està obert. A partir d´ací, la pujada va fent giragonses fins al capdamunt, va deixant enrere el pinar, i les vistes van eixamplant-se. Si és diumenge o festiu, hi haurà una llarga processó d´excursionistes vinguts de tots els llocs recorrent la senda. Cal recodar que no ens hi devem d´eixir de la senda principal, rebutjant les dreceres que erosionen la vessant, i menys encara obrir-ne de noves.

I quan sembla que tenim el cim a tocar, però que mai no hi arribarem, tinguem paciència, ja quasi som al capdamunt.

Al cim hi ha un xicotet refugi de vigilància, una torreta de pedra, i al capdamunt, el vèrtex geodèsic. En una penya bessona hi ha un altre refugiet amb antenes. Som a 1814 metres d´altitud, i si el dia està clar, la geografia abastable des d´ací és immensa, fins i tot les Columbretes es veuen a tir de pedra. Molts pobles i masos són ben visibles: Xodos, Vistabella, Puertomingalvo, Mosqueruela, Atzeneta... I una llarguíssima llista de serres: Espadà, el Javalambre, la Calderona, las Cruces, el Desert de les Palmes, Andilla, Gúdar, Espaneguera, la Moleta de Vilafranca, la Mola d´Ares, el massís del Port, Irta... I molt hi hauria que afinar la vista i tindre sort amb l´oratge, perquè el Penyagolosa és visible des de moltes serres del sud del País Valencià: Mariola, el Menejador, la Blasca, el Benicadell i la Serrella.

La pujada, comptant el tram de la nevera de la Cambreta, pot durar dues hores i mitja, però és recomanable invertir el temps necessari per a contemplar tota la bellesa d´aquesta ruta. És possible que, tot i la distància que hi ha per als habitants de les comarques del sud, vulguem tornar més vegades a conéixer altres indrets del massís del Penyagolosa, o fer la mateixa pujada en altra estació de l´any.

PUJADA A L´AITANA PER LA FONT DE L´ARBRE

AITANA

FOTOS: Desembre 2006 i Juny 2008.

L´Aitana, en aquesta ruta, ens mostra la seua gran diversitat botànica, algunes fonts generoses, i els pous de neu, o caves. No podrem arribar al vèrtex geodèsic del cim per estar dins d´una base militar, però sí que podem coronar altre cim d´altitud semblant.

EIXIDA: Font de l´Arbre. Des de Confrides ix una pista forestal asfaltada i ben senyalitzada cap a la Font de l´Arbre, d´uns 7 quilòmetres, amb molt pendent. Quan rebassem un collat abans d´arribar-hi (quan faltarà poc més d´un quilòmetre, i s´obri el panorama de la valleta de la Font de l´Arbre, ens corprendrà contemplar tota la façana de les altures de l´Aitana i el gran tallat del Frontó o pic de l´Aixa, on si ens hi fixem, podrem distingir un gran teix.

La font es situa al final de la pista, sota una bona ombra de xops, plàtans i acàcies. L´aigua naix terrera, i és conduïda per una séquia. Si ha plogut molt, la font es desborda, forma un rierol que recorre el fons de la vall, i acaba precipitant-se per l´espectacular Salt d´Alcoleja, però és un espectacle que només es deixa veure en dies comptats.

Des de la font ixen dos camins: l´un a la dreta, planer, que ens portaria al port dels Tudons en una hora, i l´altre, enlairant-se cap a les cingleres, que és el que agafarem. Tenim l´opció d´acurtar camí per una senda que fa de drecera i salta dues revoltes, passant per bancals abandonats, que ara són praderies envoltades de bardisses d´espinals. En maig podrem recollir les seues flors, medicinals. Les seues propietats fan que servisquen per regular la pressió arterial. I ens endinsem en un pinar de pi pinastre de repoblació. L´Aitana ha patit incendis repetits que han devastat la pràctica totalitat dels seus boscs, però ací s´ha abancalat l´ombria i s´ha tornat a plantar de pins, tot i que les espècies autòctones (auró, teix, espinal, corner, moixera, freix, roser bord...), conserven el seu hàbitat junt als pinars artificials. Quan ja som davall dels penyassegats, la pista dobla a l´esquerra i passa per la vora d´una micro-reserva de flora. I aquest rodal s´ha protegit per la presència d´algun teix així com de la rara corona de rei (saxifraga longifolia), una planta en forma de roseta amb un centenar de fulletes, agafada als cingles més verticals i ombrívols. Només floreix l´últim any de vida, trau una llarga tija ramificada amb centenars de floretes blanques, durant el mes de juny, i quan escampa llavor mor.

Deixem a l´esquerra un pou de neu sense coberta, i seguim ascendint. Si ens n´adonem, més endavant ix un camí tot passar uns bancals. Si el seguim, poc després d´acabar-se, distingim un rodal de vegetació més humida, amb un joncar. Ens aproximem i sentim el so de l´aigua, la veiem brillar sota la malesa. I ens costarà trobar la font, però en un clotet veurem camuflats els dos canons dels quals brolla la minúscula fonteta.

Tornem a la pista, i de nou enmig del pinar, passem per la vora d´un altre pou de neu, sempre amb la inquietant presència dels radars i les antenes del cim. Els pins utilitzats en aquesta zona més enlairada són negres, molt ben adaptats a aquestes altures. Arribem a una cruïlla, des d´on ix una altra pista a l´esquerra, retrocedint. Tinguem-la en compte, perquè la prendrem a la baixada per fer la ruta circular. Però seguim rectes. I un poc més avant, ix un ramal a la dreta, que en pocs metres sota el pinar ens mostra un altre pou de neu.

Continuant per la pista, en un centenar de metres tornem a sentir el soroll de l´aigua. Ací acaba el pinar, i tot l´entorn està poblat per praderies amb bardisses de roser bord i espinal. Just damunt està la font de la Forata. Es caracteritza per una série de gamellons d´obra pels que circula l´aigua, saltant d´un a l´altre. És la més pròxima al cim, com també la més alta de les comarques del sud, puix naix a prop de 1400 metres d´altitud. Davall hi ha un altre pou de neu i una bassa contra incendis. Més a llevant s´alça la penya de la Forata, la que li dóna el nom a la font, que es caracteritza per un forat redó.

Des de la font agafem un corriolet que passa pel límit de les repoblacions, pujant fort, mig desdibuixat, i ens porta a una mena de pas de rabosa, tot i que el pas que porta aquest nom és el que puja als Avencs del Partagat, un poc més a llevant. Superem aquest tram on caldrà trepar un poc, i anar amb compte amb la pedra solta, i arribarem al segon cim de l´Aitana, marcat amb un munt de pedra i una branca de pi. Pot haver una hora i mitja de caminada fins al cim. Des d´ell s´obrin vistes cap a tot arreu, tenint en compte que som a la serra més alta del centre i sud del País Valencià. No hi ha cap major, en direcció nord, fins a la Penya Salada d´Andilla, ni cap al sud-oest fins a Espuña, a l´interior de Múrcia, ni cap a ponent fins al Calar del Mundo, a la serra d´Alcaraz. Les més pròximes que podem ataüllar són: al sud, el Puig Campana i el Cabeçó de l´Or; a l´est, la Xortà i la Bèrnia, i més a prop, encara dins l´Aitana, el Sanxet i el Ponoig; al nord, tota l´allargada cadena de la Serrella i la Xortà, i a l´oest, l´altiva Mariola, el boscós Carrascar de la Font Roja, i més lluny, les serres de la Foia de Castalla: la Carrasqueta, la Penya Roja, el Maigmó, l´Empenyador, la Replana del Carrascar...

Tornem a la font de la Forata, i retrocedim fins a la cruïlla des d´on eixia la pista que davallava. La seguim tot baixant entre pinars de pi negre al principi, de pinastre més avall, i quan ja arribem al mas dels Clavillons, també de pi blanc. El mas dels Clavillons està a la vora del camí quan ja planeja, però ací el que més ens cridarà l´atenció és una gegantesca noguera quasi seca. En juny de 2008 encara brotava per algunes branques, però la major part d´ella restava morta. També hi ha un rodal d´àlbers blancs, a l´humitat d´una petita font que encara ompli una bassa, ja passant el maset.

Ens endinsem encara en un rodal de pinar de pi blanc, però ja el que resta de camí va seguint uns bancals de cirerers. Si venim a finals d´abril els trobarem en plena florida, i en juny, farcits de fruit. Acabem a la font de l´Arbre, havent trigat en tot el recorregut dues hores i tres quarts.

RUTA DE LES CAVES DE MARIOLA

SERRA MARIOLA

FOTOS: Maig 2006, Gener 2007, Octubre 2007, Octubre 2008, Març 2009.

La serra de Mariola, sobretot pels cims de la seua cara nord, eren, antigament, una bona reserva de neu. D´ahí que durant els segles XVI al XIX, el comerç de la neu arribara a ser una activitat econòmica que tingué el seu pes específic, i més encara quan hi hagué un periode en el qual les temperatures eren més baixes, els hiverns més crus, i les precipitacions majors que en l´actualitat. Aquesta ruta recorre mitja dotzena de pous de neu als termes d´Agres i Alfafara.
EIXIDA: Des del mateix casc urbà d´Agres.

Pujarem pels empinats carrers d´Agres camí del Convent. Agres està amenitzat per les nombroses fonts que hi brollen: la font de Barxeta, la font d´Enmig, la Fonteta, la font de Bonell, la font del Raval... Al capdamunt del poble està el refugi Garrido. Per un passeig asfaltat amb un rastre de xiprers arribem al Convent d´Agres. Hi ha un restaurant, i dins del convent, una botigueta de records. També algunes taules amb bancs, tot ben ombrejat, per a poder passar-hi el dia.

Per davall del convent agafem una sendeta cap a l´esquerra, passant per la vora del castell. Primerament la senda segueix barranc amunt, però més endavant el creua i puja forta fins anar per damunt la lloma, sempre sota l´ombra del pinar. Aquesta és la senda que utilitzàvem al baixar en la ruta de l´Ombria i la Teixera d´Agres. Va fent algunes zigues-zagues. És cert que algunes dreceres ens eviten els revolts, però és millor fer ús de la senda principal i evitar l´erosió de la terra. Travessem un camí planer que mena a la Teixera, i continuem senda amunt. Ja tenim el Refugi Montcabrer ben a prop. Però una mica abans d´arribar-hi, si ens fixem, a l´esquerra hi ha un senyal que indica la Cava del Teix. Si no fóra per aquest senyal i per la barana de fusta que l´envolta, passaria desapercebuda. A penes es distingeix ja la cava, perquè està totalment reblida d´espinals i esbarzers. La nota curiosa és que un teix ha nascut al seu interior, i ja mostra la punta per damunt.

Arribem al Refugi Montcabrer, i a la vora seua està la Cava de l´Habitació. Encara conserva quasi completa la coberta. Veiem just al damunt la caseta de vigilància forestal del cim del Comptador o del Teix (1264 metres). Si hi pugem, podrem observar una àmplia vista, tant cap a Mariola, amb l´imponent Montcabrer, o la immediata valleta del mas del Racó Llobet, el barranc de la Quebrantà que vessa a Muro, la Teixera d´Agres, amb alguns panells informatius sobre els teixos, o a l´altra banda, la continuació de la carena cap al Recingle d´Agres, com pels voltants, un nombre interminable de serres i pobles: Agres, Ontinyent, Muro, Bocairent, l´Olleria... I si el dia està clar, les llunyanes serres de Javalambre i Penyagolosa. Fins ací portem uns 50 minuts a bon pas.

Tornem al refugi, i de seguida hem de triar: si anem a l´esquerra, seguiríem cap al Montcabrer, i a la dreta, a uns 200 metres, està la Cava Arquejada, tot un símbol de Mariola. Té una planta hexagonal amb 3 arcs de pedra creuats. També conté un teix a l´interior, i una fonteta que quasi sempre brolla un filet d´aigua a la vora d´una figuera. I sembla increible que puga nàixer aigua de forma gairebé constant a tanta altitud, puix el cim del Recingle d´Agres, des d´on ve l´aigua, està ben a prop.

Continuarem per la pista entre pinars de repoblació, planejant. S´obri, a l´esquerra, la Foia Ampla, i en front veiem tota l´ombria de la Font Roja. Més lluny, el Maigmó i l´Empenyador, a la Foia de Castalla.

Quan arribem a un revolt de la pista, ens fixarem en una sendeta que trenca a la dreta. De seguida, entre mig d´un pinar de pinastres i bardisses d´espinals, a la vora d´un cingle, es conserva intacta la Cava del Buitre. Si volem evitar la pista, que fa més distància, una sendeta va per la carena de la serra. Compte, perquè és fàcil perdre-la. Aquesta senda mena a un collat anomenat el Portell, que el creua un camí, segurament per a tasques de repoblació, puix tota l´ombria està plantada de pins. Ara agafarem aquest camí. Un poc més avall gira de sobte a l´esquerra. Anirem fixant-nos, perquè a uns 50 metres hi ha una altra cava, una de les més desconegudes de Mariola. Per a trobar-la mirarem un punt on l´espècie de pi canvia. Fins la cava, els pins plantats són blancs, i a partir d´ella són pinastres. La cava està al bancal de dalt. Només en resta el clot amb el mur de pedra, de la superfície de la terra cap amunt, res més. A més a més, està tota envoltada d´una densa bardissa d´esbarzers. El camí sol estar entollat, i els porcs senglars l´enfanguen tot. I ara veurem els únics rodals de pi negre de tota la Mariola. Com la resta, provenen de repoblació, i sembla que s´hi adapten molt millor que els pins blancs, puix aquests últims no resisteixen bé el pes de les nevades, i sovint es trenquen. Llàstima que aquestes repoblacions s´hagen realitzat únicament a base de pins, i no amb espècies autòctones, no piròfiles, i a més a més, abancalant la serra i plantant-los en fileres, donant-li un aspecte artificial. Durant els anys 80 i 90 els incendis que ha sofert la Mariola ens han demostrat que les repoblacions amb pins han estat contraproduents.

Regirem avall dues vegades, i trobem un ramal de camí que ix a l´esquerra i s´enfila cap amunt. Serà el que agafem. A la dreta hi ha un rodal de xops envoltats d´heura. A uns 200 metres mor el camí en un petit maset totalment enderrocat: la caseta d´Ignacio, amb un clot profund a la vora. Segurament es tractaria d´una pedrera. Ací no només acaba el camí, sinó també els pinars. El paratge s´ha declarat Micro-Reserva de Flora, degut a la presència de plantes escasses: la campaneta de cingle, la val.leriana menor, i les praderíes riques en orquídies. El paisatge canvia. Ara destaquen les cingleres i els runars, mig coberts d´heura, el matollar baix de càdecs, argelagues, estepes i alguna carrasca dispersa, i les plantes aromàtiques. En juny floreixen la camamilla i la sàlvia. També abunden el timó, el timó mascle i l´espígol.

Al passar un remat rocós accedim a la carena, des d´on venia una senda que seguía la carena des del Portell. Aquesta té un recorregut difícil de seguir. Sempre va per la cresta, i abunden les rascleres i les formacions erosives que fan el pas lent i perdedor. Des d´ací ja divisem més avall, en un collat, la cava d´En Miquel, i al darrere el cim del Portí (veure ruta Pujada al Portí). En uns 10 minuts arribem a la cava. Pareix un castell. El seu mur exterior està fortificant amb contraforts. És tot un monument. Haurem esmerçat unes 2 hores fins ací. Des de la cava seguirem una senda marcada cap al Molí Mató, i que en uns 100 metres esdevé camí i es torna a endinsar per pinars de repoblació. De seguida dobla a l´esquerra, deixant un ramal que connectava amb el camí que portàvem abans de la caseta d´Ignacio. Ja no deixarem aquesta pista, que ens durà al refugi Zamorano, una construcció de fusta ja a la vora de camí asfaltat. Si volem des d´ací podem accedir fàcilment per un camí a la font del Molí Mató. Ens agradarà el racó, i més si venim en temps de pluja, puix el rierol es precipita en diverses cascades artificials. La font ve des d´una penya de tosca, tota coberta de molsa i falzies. I si volem trobar el naixement, per una sendeta pujarem a la cova del Mont Blanc. Pel seu fons discorre el corrent que brollarà a la tosca, i si ha plogut molt s´arriba a embossar, s´ompli d´aigua i vessa per la superfície.

Tornem al refugi Zamorano, i ja davallem per la pista asfaltada. Quan eixim del bosc, sobre un petit turó veiem la torre de l´Alcúdia, tota enrunada. Des d´ací mou un camí asfaltat cap a Agres, i a la vora de les primeres cases naix la copiosa font de Bonell. El recorregut total es pot fer en unes 3 hores.

PUJADA A LA BLASCA

SERRA FONTANELLA

FOTOS: Juny 2005, Juny 2007, Octubre 2008 i Maig 2009.

La serra Fontanella és la continuació cap a ponent de la Mariola. En realitat, només el riu Vinalopó al seu pas per Banyeres de Mariola delimita ambdues serres, però segueixen la mateixa línia. La Fontanella encara conserva quasi intactes els seus boscs, cosa que no ocorre amb Mariola, després de l´incendi de 1994. La Blasca, amb 1119 metres, és la major altura de la Fontanella, coberta per bons rodals de carrasques i pinars. En aquesta ruta farem la pujada des de Banyeres de Mariola, la més clàssica, però amb algunes variants que ens permetran visitar punts emblemàtics del terme: coves, fonts i molins, sempre a l´ombra del bosc.

EIXIDA: Zona d´acampada del Molí de l´Ombria. El riu Vinalopó passa llepant el poble de Banyeres de Mariola, entre el turó del castell i les ombries de la Fontanella. Des de Banyeres baixen diversos camins que acaben vora riu. Allí mateix, des de fa 10 anys, es va adequar l´entorn com a zona d´acampada, una de les més belles de la contornada. A més a més hi ha un preciós toll ben ombrejat, on a l´estiu sempre està ple de banyistes. A la vora del riu s´han plantat xops, elegants salzes, un passeig de llidoners, i aurons a l´aparcament. L´ombria, a més del bosc mediterrani de pins i carrasques, també conserva un interessant bosc de freixos.

El molí de l´Ombria és una de les nombroses construccions industrials del riu Vinalopó, bastides entre els segles XVIII i XIX. La major part d´ells eren molins paperers. Recomane la visita al museu de la Font Bona, als afores de Banyeres, on es mostra còm es desenvolupava aquesta activitat, ara desapareguda. Des de darrere del enrunat molí de l´Ombria puja una senda barranc amunt, passant per la font i l´alcavó entre avellaners, oms, xops i heures enfiladisses, i sota un mas emblanquinat envoltat de parres. Uns 200 metres més amunt, apartada de la senda principal, hi ha una bassa a la qual hi arriba un bon doll d´aigua. Ara esbrinarem des d´on ve. Podem pujar seguint la canaleta de la bassa, però més amunt hauríem d´anar fent equilibri sobre un petit aqüeducte, i si patim de vertígen, millor pujar per la senda bona, que va per dins del barranc, un poc decantada a l´esquerra. Conforme anem pujant, la vegetació es fa més exhuberant, fins que arribem a l´aqüeducte adés esmentat, i a la font del Teularet de Roc, que naix en un alcavó. Dalt hi ha un maset cercat.

I ara, en comptes de seguir pel barranc, fugirem d´ell costera amunt per la dreta, entre el pinar. Si no deixem la senda principal, en 5 minuts arribem al turó de la Cova Serrella, que s´obri un poc oculta de les envistes de Banyeres. Des d´ací tenim una perfecta panoràmica del poble, del castell, de la Mariola, amb l´immediat Cabecet de l´Àguila, la vall de l´incipient Vinalopó, i el llunyà Montcabrer.

Des d´ací la senda davalla una mica fins a uns oliverars, però, un poc confusa, arriba a la carena, i al baixar un collat travessem el tallafocs del gasoducte, que va quedant reblit de vegetació. Ara podem dubtar una mica, però trobarem la continuació de la senda si mirem un poc a la dreta de la carena, puix la senda no arriba a anar pel capdamunt. Fins ací portem uns 20 minuts o poc més. Ara la senda va per una vegetació densa, més d´arbusts de coscolles, ginebres, savines i lligaboscs, que de pins i carrasques. Veiem l´ampla vall de Beneixama, i darrere, la serra de la Solana. La senda puja suaument, i deixa a l´esquerra la carena. I al cap d´uns 15 minuts, a l´arribar a un pi tombat, comença a davallar, fins que desemboca a una pista.

La seguim en sentit ascendent, i de seguida passem per la font de la Mata, que ve des de prou més amunt conduïda per una canaleta de teula. A la dreta, un poc amagat, hi ha un mas. Continuem per la pista, que puja més fort, es regira, i corona la carena. Allí hi ha una cruïlla. Agafem el camí de la dreta, més marcat. L´altre el deixarem pendent per a la tornada. Al passar sota una línia d´alta tensió, al mig del tallafocs hi ha una petita casa emblanquinada, amb un bidó rovellat a la porta ple de brossa. Des d´ací comptarem a uns 100 metres un camí que entra a la dreta, i uns 200 metres més endavant, un altre. Aquest serà el que anem a agafar. De seguida gira a l´esquerra. Si haguérem seguit recte, una cadena ens barra el pas. Passem per un forn de calç, amb panell explicatiu, i per la vora d´una coma d´ametlers. Ja veiem l´imponent cim de la Blasca. I als 10 minuts de camí planer, es bifurca. A la dreta, una paleta ens marca la direcció a la Blasca. El penyassegat del cim el tenim immediat. Ens queden 800 metres, això sí, duríssims. El camí de pujada s´enfila barranc amunt, entre la Blasca i altra muntanya contígua. Deixem enrere el pinar i pugem entre coscolles i carrasques terreres. Al collat ens ix una senda a l´esquerra que encara puja amb força, i als pocs minuts fem cim. Haurem tardat una hora i mitja. Des del vèrtex geodèsic de la Blasca hi ha una ampíssima panoràmica: cap a llevant, la Barcella amb la creu al cim, el Menejador i el santuari de la Font Roja, l´Aitana, la Serrella, tota la Mariola... A ponent, la llarga serra de la Solana, des de Villena fins a Ontinyent i la vall de Beneixama. En dies molt clars s´arriba a divisar el Penyagolosa.

La baixada la farem pel mateix camí, passant pel forn de calç, la caseta emblanquinada del tallafocs... fins arribar a la cruïlla abans esmentada. Des d´ací agafem el camí que continuaria recte. Passem per uns bancals erms d´ametlers, on hi ha una petita caseta derruïda en la fita amb el bosc, una conillera camuflada amb llenya, i al capdavall un abeurador per a la cacera. Seguim un poc més el camí entre pinars, i a la dreta davalla una preciosa valleta d´ametlers, amb el mas de la Foia Redona a la vora del Cabeço dels Llorenços, ben provist de pinar. I quan el camí gira a la dreta, hi veiem una senda que entra costera avall, senyalada amb un munt de pedres. Per aquesta senda acurtarem camí i ens tornarem a emboscar. Quan portem un tram davallat pareixerà que ens hem equivocat, perquè gira a la dreta i puja una mica, però torna a baixar definitivament entre dos barrancs que acaben confluïnt al pas pel tallafocs del gasoducte. Ací hi ha un rodal força erosionat, però s´ha repoblat amb freixos, nogueroles, xops, pins i arborcers. Hi arriba una pista, però la deixarem a la dreta, continuant per la senda del barranc, que en 3 minuts ens deixa en la font del Teularet de Roc. D´ací al Molí de l´Ombria només resten 10 minuts més.

El recorregut total es pot fer en dues hores i tres quarts.

NAIXEMENT DEL VINALOPÓ

SERRA MARIOLA

FOTOS: Gener 2005, Juny 2005, Juliol 2007, Novembre 2007, Maig 2009.

La serra de Mariola ens pot oferir cares molt diferents: des de les altes cingleres del Montcabrer i les Penyes Monteses, les rases pelades de l´Alberri, els pinars d´Alfafara, barrancs com el del Cim o la Quebrantà, prop d´un centenar de fonts, com la de Mariola, el Racó de la Font, l´Alboret, el Tarragó, les Vuit Piletes, l´Heura o Serelles, valletes interiors com la de la font del Pla, el mas dels Arbres o la del Vinalopó. Aquesta última serà la que anem a recórrer, on el riu Vinalopó dóna les primeres passes entre llomes suaus assolades per l´incendi de 1994.

EIXIDA: Tot i que la pràctica totalitat de la ruta es desenvolupa al terme de Bocairent, la localitat de referència és Banyeres de Mariola. Per la carretera que mena a Alcoi passarem el riu Vinalopó, i al principi de la pujada del port, a l´esquerra, hi ha un gran mas: l´Ull de Canals. Aquest mas funciona com a alberg i centre d´interpretació del Parc Natural. Des d´ací eixim ja caminant, per una pista senyalitzada com a Font de la Coveta.
Al cap d´uns 200 metres passem el barranc de la Penya Roja, i un rodal de pins cremat fa 2 anys i una casa de pedra reconstruïda. Seguim ara per bancals i el límit del bosc, amb alguns xalets a una i altra banda del camí.

Quan ja portarem mitja hora caminada, a la dreta hi ha un antic xalet, i a l´esquerra, unes fàbriques abandonades de borra, tot envoltat d´ailants. Baixem buscant el riu per la vora de les fàbriques, que ja el tenim a la vora, i passem un pont de ciment. A l´altra banda pugem fins arribar a uns bancals, i allí ens arriba per la dreta un camí que hi accedeix, però continuem davallant de nou cap al riu. Deixem una bassa a mà dreta, tota envoltada de malesa. Segurament hi haurà alguna fonteta amagada que l´ompli, però la gran quantitat d´esbarzers i canyes no ens la deixa veure. Allò, antigament serien bancals d´horta, però ara van reblint-se de joncs, esbarzers, xops i espinals. I quan arribem a vora riu, un bosquet d´avellaners asilvestrats ens ombreja la senda. Saltem un rierol, reblit de cua de cavall, i a l´altre costat hi ha una bassa plena. Damunt està la font de la Burrà, en un dels racons més humits i boscosos de Mariola, tot envoltat d´avellaners, carrasques, i alguns xops de grans dimensions. Al costat de la font hi ha el llavador, amb una contrabasseta. Per davant d´ella baixa un rierolet des de més amunt. Desfem camí fins tornar a les fàbriques de borra, i continuem el camí que portàvem. Ha pagat la pena la visita a la font de la Burrà. En menys de 10 minuts tornem a vora riu. Sota l´ombra del xopar hi ha altre grup de fàbriques enderrocades: la més coneguda és la fàbrica de Blanes, amb un gran fumeral. Passem a l´altra banda del riu per un pontet, i agafem el camí que puja per darrere les fàbriques. Compte, perquè el pati d´una d´elles conté una gran quantitat d´arnes, i si en eixe moment s´està extraient la mel, se´ns pot tirar al damunt un núvol d´abelles. A uns 100 metres, un altre mas solitari amb una carrasca monumental davant. És el mas de Galbis. Comptant el temps d´anada i tornada a la font de la Burrà, ací portarem una hora. També podem veure la seua font. Per a això, passem darrere el mas. Tots els bancals estan erms, la casa va enfonsant-se, i la senda cap a la font, al mig del barranquet, va quedant esborrada per l´herba. A l´arribar a ella, veurem la bassa buida, i la pèrgola de parres que l´ombrejava, mig assolada. La font només goteja, i sols arriba a omplir la pila, però no la bassa. La visita al mas i la font ens omplirà de melancolia, la sensació de l´abandonament, d´un temps que es va extingint com l´aigua de la font. Seguim des del mas pel camí principal. Ens haurem adonat que dalt del mas hi ha un llidoner d´unes proporcions gegants. Ara caminem a l´ombra d´un retall de bosc que es va salvar del foc: pins blancs, alguns pinastres i carrasques. El pinar ara està aclarit i netejat. En aquesta zona s´han realitzat recentment alguns treballs forestals. Girem a l´esquerra rodejant la lloma, i deixem a la dreta bancals que eren erms i s´han desbrossat. Si ens fixem, ara estan replantats amb espècies forestals i regats per degoteig: teixos, roures, carrasques, moixeres... Conforme pugem anem mirant enrere les vistes sobre la vall i l´alt de l´Eixarc, amb el mas homònim quasi al capdamunt, o més a l´esquerra, el de l´Escorial, molt a prop de la Font Freda. També, en una valleta, els masos de Guilella i els Combregants, el primer d´ells caracteritzat per una torreta amb remat afilat. Una finca senyorial. I més a prop la torreta del Vinalopó, que vigila tota la valleta. Arribem a un collat, i si ens atansem a l´esquerra veurem la valleta del mas de Galbis. Continuem el camí principal, i ara ja anem per una zona forestal en regeneració. El 4 de juliol de 1994, tot allò que abasta la vista i molt més va quedar arrasat pel foc. Un dels incendis de majors proporcions que ha patit el País Valencià, va cremar la pràctica totalitat de les serres de la Vall d´Albaida, i la de Mariola no es va escapar. Es calcula que la superficie total fou de 21.000 hectàrees. Ara, els pins arriben a superar els 4 metres d´alçada, i les carrasques rebrotades comencen a ocultar els troncs i branques carbonitzats. De seguida veurem a la part de baix una basseta reconstruïda i plena d´aigua. S´ompli de la font de la Malladeta, que la tenim a uns 100 metres més endavant, però ens haurem d´apartar del camí per una sendeta a l´esquerra. La tenim molt a prop, sota una gran carrasca que no s´arribà a cremar. Si la veiem des d´en front, destaca sobre la resta de la vegetació. La font té dos canonets de canya i una pila. Podríem seguir uns metres més pel camí que portàvem, ara desbrossat, i ens creuaríem amb una canaleta reconstruïda també recentment. Si volem buscar la font, no cal més que seguir-la aigües amunt, i a pocs metres trobarem la coveta amb el naixement enmig d´una espessor de malesa.

Retrocedim pel camí fins els bancals repoblats. Baixant, el primer camí que entre a l´esquerra l´hem de prendre. Com a referència tenim una petita caseta de pedra reconstruïda, per la que haurem de passar. Poc més avant seguim per una senda, ara ja per bancals erms, buscant el riu. Just en front hi ha el turó amb la torreta del Vinalopó, i en la seua base, el mas de les Torretes. Seguim la senda fins gairebé arribar al riu, però no el creuarem. En l´últim bancal se´ns travessa una sendeta més marcada, que seguirem a l´esquerra, i travessarem el riu una mica més amunt. Al passar-lo hi ha un replà amb tres fileres de pins pinyers. Eixim a un camí, que seguirem buscant el naixement del riu. De seguida veurem unes grans carrasques, algunes d´elles cremades totalment, i d´altres rebrotades, i dos roures també rebrotats. Aquests roures no són els típics del País Valencià (quercus faginea valentina), els distingirem per les seues fulles més grans i més verdes. Davall mateix hi ha un ullal: és la font dels Brulls, l´altre naixement del Vinalopó. Fins ací duem una hora i tres quarts. El més probable és trobar-lo sense aigua. No ha estat així el dia que vaig recórrer aquest itineraris, l´he pogut veure, no només ple, sinó a més a més, venint un bon doll d´aigua des de més amunt, tot i que la primavera ha estat poc generosa en pluja.
Per a la tornada seguirem el camí, passant sota el mas de les Torretes. Es tracta d´un grup de cases, algunes d´elles en ruïnes. Si volem pujar a la torreta del Vinalopó, una senda enlairada ix desde la vora dels masos, i en uns 10 minuts ens porta al capdamunt. En la foto es veu perfectament per on puja, a l´estar tot el turó cremat. A Mariola hi ha una xarxa de castells i talaies: el castell de Mariola, la torreta del Vinalopó, els castells de Banyeres i Cocentaina, les ruïnes del Castellar d´Alcoi, la torre de l´Alcúdia, a Agres... Per la vora del mas baixa un barranc, on creix un rodal de llidoners. Al final dels bancals de les Torretes ens hem de fixar en una senda que baixa a la dreta entre mig d´un bosquet de carrasques, també lliurades del foc, i de seguida desemboca en una esplanada. Aquest indret és un dels més coneguts de Mariola: la Font de la Coveta, el naixement oficial del Vinalopó. És l´únic que, ploga o seque, sempre porta aigua. I cal veure còm ha estat d´intens l´aprofitament del riu, perquè tan prompte naix, està represat per un antic assut, ara enderrocat. Fins fa poc, aquest assut estava totalment ocult sota la malesa, però el bosquet de salzes que l´ombreja s´ha aclarit i netejat, de tal manera que ara l´assut és ben visible.
Passem a altra esplanada farcida d´herba tendra. La senda continua fins a l´altra banda, i quan anem a entropessar amb una moleta rocosa, una senda esglaonada baixa i creua el riu per un pontet de pedres i barana de pedra. El bosquet és força interessant, es barreja la vegetació de ribera (xops, salzes, vimeteres, àlbers blancs, oms, esbarzers, joncs, rosers bords...), vegetació mediterrània (carrasques, freixos, aranyoners, lligaboscs, espinals...), i vegetació rupícola, amb alguns rodals de polipodis.

I arribem per la vora del riu a la fàbrica de Blanes de nou. Portem dues hores i quart. Però ens queda la darrera sorpresa de la ruta. El colofó a aquest recorregut sempre amb les envistes al riu. Una vegada eixim del bosc, a la dreta hi ha una baixada per un tos de roca. Accedim al riu passant per una passarel.la de ciment sobre una séquia. El riu es desploma per una série de ràpids i s´entolla a la vora d´un estret rocós. Travessem el riu per damunt d´unes pedres. Si baixa crescut, és fàcil que acabem ficant-hi els peus. A l´altra banda continua la senda, i a uns 100 metres, amb el soroll de l´aigua, endevinem que anem a veure un racó secret: el Toll Blau. Baixem per la vessant escalonada, i contemplem l´espectacle d´aquesta cascada escumosa que ompli el toll. Ens quedaríem hores i hores a la vora del Toll Blau, escoltant el so relaxant de l´aigua. Desfem camí, i tornem fins la passarel.la de ciment. Ara buscarem una sendeta que s´endinsa pel mig d´un xopar cremat, on cada vegada és més difícil prosseguir, perquè després de cremar-se han reviscolat els rebrotins i els esbarzers, mig tapant-la. Sempre anirem a la vora de la séquia. I en un punt on tornarem a sentir l´estèpit de la cascada del Toll Blau, ens acostarem a l´abisme, protegit per una carrasca. Des de dalt contemplarem de nou el Toll Blau i la seua cascada. Si alguna vegada hem tingut la sort de visitar el riu Cuervo, a la serrania de Conca, ens el recordarà força, només que amb dimensions molt més reduïdes. Els rajos d´aigua que es despenyen es divideixen en nombrosos filets i dolls entre verdes molses. Tornem de nou al camí, i encara des de dalt, entre els bancals d´avellaners i oliveres escoltarem cada vegada més llunyà el soroll del riu, amagat entre els densos xopars, i tornarem cap a l´Ull de Canals pensant quina serà la pròxima vegada que tornem al Vinalopó, on un bocí del nostre cor s´hi haurà quedat. El recorregut total es pot fer en unes tres hores i mitja, però sempre serà millor detindre´s a contemplar els diferents paisatges del riu i voltants, i esmerçar més temps.