dilluns, 16 de març del 2009

EL PENYÓ DE VALLADA



























SERRA GROSSA
FOTOS: Novembre 2007.
DIFICULTAT: Mitjana.
La serra Grossa delimita les comarques de la Vall d´Albaida i la Costera. Té una llargària d´uns 30 quilòmetres, i alguns passos espectaculars com el del riu Albaida, que s´obri pas entre les entranyes de la serra per paratges riparis ben conservats. En aquesta ruta recorrerem un sector dels més interessants de la seua cara nord.
EIXIDA: Àrea recreativa de les Ermites, a un quilòmetre de Vallada (la Costera). Les dues ermites (de Sant Sebastià i del Sant Crist), estan juntes, en un paratge de pinar supervivent, i a la vora d´un rierol del que ara anirem coneixent més detalls. Els voltants de les ermites estan ajardinats amb bon gust i perfectament acurats. A l´ermita de Sant Sebastià, a més, hi ha menjador. A l´àrea recreativa disposem de refugis de fusta i de zona d´acampada, així com d´una piscina que s´ompli del mateix rierol d´aigua salada.
Travessarem el rierol per un pontet penjant de fusta, i pujarem per les terrasses de l´àrea recreativa, entre els pins dispersos, llentiscles i coscolles. De seguida ens enfilem per la senda que torna a buscar el riu.
Prompte hi arribem, i seguirem riu amunt. Veurem el senyal que deixa el salitre de l´aigua. De sobte, quan el creuem i passem a la banda esquerra, desapareix l´aigua. Més endavant el tornarem a creuar, però ja com a simple barranc. Les terres per les que pugem són d´algeps, molt erosionades, de colors rogencs, i presenten una vegetació escassa, no només per la naturalesa de la roca, que no permet espécies massa desenvolupades, sinó també pel foc que el 1994 va devastar la major part de la serra. A la dreta s´alça desafiant el Penyó de Vallada, però estem convençuts de que el pujarem. Té una alçària de 647 metres, però l´aparença vertical de les parets i frares de l´ombria el fan semblar inexpugnable.
A poc a poc, la senda es fa feixuga, i segueix el recorregut del barranc apegat a les vessants del penyó. Però quan pareix que ja es veu el final de la pujada, arribem a un punt únic. Es tracta d´un avenc, d´uns 4 metres de profunditat, per dins del qual discorre un rierol. És el riu salat pel que havíem començat, però ara ací és d´aigua dolça. Es diu el Túnel del Sumidor. Brolla l´aigua dolça, subterrània, però pel seu recorregut per terres algepsoses, l´aigua esdevé salada, i així naix al bell mig del barranc. Aquesta és la cavitat en algeps més important del món. Té un recorregut subterrani de 1300 metres, amb un descens de més de 200 en vertical.
A partir d´ací, fins on haurem trigat mitja hora, ja queda poc que pujar. Al capdamunt del barranc eixim a un pla, per on passa una pista. D´ací ja es veu l´Alt de la Creu, la major altitud de la serra Grossa, amb 900 metres. Seguirem la pista a la dreta, però de seguida ens endinsem per una sendeta que veiem que mena al cim del Penyó de Vallada. Encara per la part sud mostra un remat rocós, però el superem fàcilment, només trepant algun petit pas. De seguida el coronem i veiem una espectacular panoràmica cap a la Costera i la serra d´Enguera, extrem sud del massís del Caroig. Fins al cim del Penyó portem poc menys d´una hora.
Al baixar del Penyó, una senda que en la última pujada hem deixat a l´esquerra, la seguirem, per a completar el recorregut circular al voltant del Penyó. Va planejant, deixant a la dreta un dels barrancs que vessen cap a Vallada. En un moment trobem una senda que davalla seguint el barranc, però la deixarem per a després. Ara anem a pujar al castell de Vallada, d´una manera molt suau. La vegetació és de coscollar amb pinatells nascuts entre les cendres. En alguns rodals ja comencen a formar bosquets.
Des del castell tenim millors vistes encara sobre la serra Grossa, sobre la Costera, amb la vista immediata de Vallada, i més enllà, en un contrafort de la serra d´Enguera, Montesa amb les ruïnes del seu castell templer, enderrocat al segle XVIII per un terratrèmol. A l´esquerra, apegat a l´ombria, Moixent, i com una llarga muralla en front, la serra d´Enguera, trencada en diverses parts per barrancs encanyonats, que ens faran goleta de recorrer els seus viaranys. Dins del castell, totalment enrunat, hi han algunes taules de fusta i bancs. Tota aquesta part de la serra està deforestada pel foc. Fins ací portem una hora i 20 minuts.
Retrocedim fins a l´altra banda del barranc, i agafem, ara sí, la sendeta que davallava per l´ombria. Alguns rodals de freixos entre el pinar reviscolat evidencien un estat avançat de recuperació forestal. A l´esquerra, el puig sobre el que s´assenta el castell presenta uns tallats de roca vistosos. I més avall, si deixem un instant la senda i ens acostem a un espoló rocós a l´esquerra, encara tindrem un millor mirador a mitjan vessant sobre l´imminent rierol d´aigua salada, i en front, seguint la línia de la serra Grossa, l´altiu Tossal, amb 724 metres.
Tornem al nostre camí, i ja fem el descens definitiu al rierol, eixint a la senda per la que anàvem pujant. En 10 minuts tornem a les Ermites. El total de la ruta es fa en dues hores.

4 comentaris: