dijous, 12 de març de 2009

EL MAIGMÓ I EL CANTAL DEL PIXADOR






















SERRA DEL MAIGMÓ
FOTOS: Desembre 2006 i març 2009.
DIFICULTAT: Alta.
La serra del Maigmó és el pulmó verd de les comarques del Sud. Protegida, juntament amb les serres de l´Arguenya, el Zit, el Cavall i Castalla com a Paisatge Protegit, entre totes sumen gairebé 16.000 hectàrees. La cara sud del Maigmó se´ns mostra, venint d´Alacant, com una altiva piràmide, i el Cantal del Pixador, a llevant, com una muralla rocosa, vertical, inexpugnable. Però quan passem a la Foia de Castalla i mirem la serra del Maigmó per la seua cara nord, ens trobarem amb els millors pinars de les comarques meridionals, un reducte de milers d´hectàrees perfectament conservat, que ens convidarà a recorrer els seus viaranys.
EIXIDA: Des de l´encreuament de l´autovia central on ix la carretera d´Agost, ja en les immediacions del Maigmó, aprofitarem l´eixida per a ficar-nos per la via de servei, que quasi coincideix amb la carretera vella de Castalla a Alacant. Una vegada entrem en la Foia de Castalla, a uns 3 quilòmetres o poc més des d´on havíem pres aquesta carretera, a mà esquerra entra una pista asfaltada amb el rètol "Parque Natural del Maigmó". En realitat, el Maigmó encara no gaudeix d´aquesta protecció, tot i que en seria ben mereixedor. Pugem per aquesta carretereta, i a 2 quilòmetres, després de passar pel refugi de la Melonera, hi ha una bifurcació. Sempre seguirem la direcció al Balcó d´Alacant. La carretera serpenteja entre els pinars amb fort pendent. A poc més d´un quilòmetre de la bifurcació ix una pista a la dreta cap al collat de la Xau, amb una barrera per a impedir el pas de vehicles motoritzats. Ací deixarem el cotxe i començarem a gaudir plenament de la natura com millor es pot fer: a peu.
Si retrocedim uns pocs metres de carretera fins al revolt anterior, on hi ha una paleta de PR emborronada, baixem una mica per un camí a la banda de baix, i a un centenar de metres, si arriba, hi ha el pou de neu del Maigmó, amb la coberta ensorrada. El seu fons està reblit de rosers bords i falgueres.
Encara caminarem uns 200 metres per la carretera, meravellant-nos, no només de la frondositat dels pinars i carrascars, sinó també de les vistes cap a la Foia de Castalla. Immediatament damunt tenim els espadats del Maigmó, aparentment inaccesibles. Però ves per on, que anem a pujar-hi per on sembla impossible. A la dreta hi ha un talús construït amb grans blocs de pedra, que va quedant envaït pels esbarzers. Pugem el talús i mou una sendeta, que prompte passa perla vora d´unes roques on creixen a plaer les heures, a l´ombra d´un carrascaret selvàtic. Però encara més estrany és veure un bon rodal de falgueres, i matollades de rusc o galzeran, molt escasses a les serres de la Foia de Castalla. A més a més, aquest racó ha sigut repoblat fa poc amb alguns exemplars d´aurons. I l´arbre més curiós: un gran corner, a la mateixa vora de la senda. És l´unic que he pogut observar jo a la serra del Maigmó. De seguida, la senda agafa pendent, i es transforma en una pedrera que munta entre dos panys de roca, encaixonada. Va traçant algunes curtes zigues-zagues, però és tal l´energia amb la que s´enlaira, que ens esborrona. Al cap d´uns 5 minuts de pujada, un bloc de roca ens barra el pas, a més d´un pi recentment caigut, segurament collit pel vent. Si no fos perquè ja us assegure jo que es pot seguir, dubtaríem en continuar pujant, no siga cosa que hagem de tornar pel mateix lloc, ja que la baixada seria vertiginosa. Però una vegada trepat aquest pas, al poc temps comença a suavitzar-se la costera, no massa tampoc. I penetra en un secret rodal de carrasques, que creixen tan juntes que no deixen passar els rajos de sol, ni a penes podríem travessar-lo per altre lloc que per la senda. Més amunt, comencen a obrir-se clarianes, hi ha algun rodal de pins, i abunden els coixins de monja, el timó mascle, i el timó comú. A l´esquerra ens deixem un crestall de roca com si fóra un castell, amb un petit abric de roca. I coronem un collat, on se´ns creua una senda principal. És la que puja des del Balcó d´Alacant, per la que després baixarem. Fins al collat haurem esmerçat uns 20 minuts, tot i que si hem pujat amb por o inseguretat, probablement podem tardar més. Si és cap de setmana i fa bon oratge, ens trobarem desenes d´excursionistes. Seguim pujant i ja albirem el cim. Passem prop d´un pi rabassut, i poc més endavant, un altre pi tipus "bonsai", de grossa soca, però alçada xicoteta i molt ramificat. El seu cop és redó, apretat. Fixem-nos en aquest pi, que està a la voreta esquerra de la senda, perquè ens servirà de referència. A pocs metres, a la dreta a penes la veurem, perquè al principi és confusa, una sendeta que ens farà d´alternativa per a pujar. Si l´agafem, ens podrem acostar a la mateixa cresta, i llavors contemplarem la continuació de la serra del Maigmó: el Maigmonet, les Antenes del Maigmó, l´Alt de Guisop, i a la dreta, l´altiplà de Planisses, escenari de les novel.les de l´escriptor castellut Enric Valor "Temps de batuda" i "Enllà de l´horitzó". I davall de nosaltres, una superfície inclinada de carrascar pur. Conforme pugem, buscant la cresta, la senda es fa més visible. El panorama roquís és força vistós, i fins i tot passem per un petit avenc, una escletxa entre els grans blocs de roca calissa. Només al final ens tocarà grimpar una mica, i ja som al capdamunt. Tenim el piló del vèrtex geodèsic a tir de pedra. Però haurem de pegar un curt bot per a poder-lo tocar. Si tenim vertigen, ens ho pensarem dues vegades abans de botar, perquè a dreta i esquerra hi han sengles precipicis. Fins al piló del cim portarem uns 40 minuts. Des del cim tenim grans vistes: al nord, la Foia de Castalla. A l´est, la serralada que comença amb la Penya Migjorn i la Carrasqueta, i continua amb el Cabeçó de l´Or, el Puig Campana, els Plans, l´Aitana, la Serrella... totes elles visibles des del Maigmó. A ponent, la fondalada del mas de la Foradada, i les serres de Petrer: els Rasos de Catí, el Zit, la penya Foradada, i ja més lluny, serres murcianes, com la Pila, Espuña, Ricote... Però la vista cap a la mar és la que ens cridarà més l´atenció. Si fa vent, Alacant i la seua conurbació, envoltada per terres desèrtiques, està a tir de pedra. El Benacantil amb el castell de Santa Bàrbera seran petits mugronets insignificants davant la superioritat del Maigmó.
Baixarem ara per la senda més coneguda i trepitjada. Descendim uns 3 o 4 escalons picats a la roca, i de seguida, per un tram de pedra solta ens endinsem en un petit carrascar. A l´eixir del bosquetó, la baixada és ràpida i relliscosa, fàcilment peguem amb els ossos a terra. I tornarem a passar pel pi bonsai, per la vora d´un exemplar d´arborcer, pel collat on havíem eixit al pujar, i ens precipitarem per una costera llarga fins al Balcó d´Alacant. Allí mor la carretera per la que veníem amb el cotxe. Duem poc més d´una hora. Una petita àrea recreativa amb taules, i una construcció amb balcó inclòs, poc integrada amb el paisatge, més aviat per al consum dels diumengers. I ara, la segona part, més curta, serà la pujada al Cantal del Pixador. Des de la mateixa àrea recreativa, cap a llevant puja una pista entre mig d´un pinar dens. En uns 5 minuts eixim a una coma, segurament erma o en guaret, com no siga que s´haja sembrat pels caçadors. Podem buscar un avenc, a l´altra banda del bancal. No està a més de 20 metres bosc endins. Us anime a que la trobeu. Com a pista, us deixe la penúltima foto. Al final del bancal s´acaba el camí, i és d´on ix la senda que passa a la solana i ens porta a la vora del Cantal del Pixador (uns 8 - 10 minuts més). I de sobte veiem les parets de la cara sud caient sobre la gasolinera del Maigmó, uns 500 metres de desnivell, gran part d´ells verticals. Encara podem seguir la cresta i pujar al cim. Allí comprovarem la gran diferència entre l´àrida solana i els boscos impenetrables de l´ombria, sobre el barranc de la Creu.
Tornem per on hem vingut, i des del Balcó d´Alacant només ens resta tornar a pleret per la carretera, sempre ben ombrejada pels pins. Dues hores, poc amunt o avall, és el que dura aquesta ruta.

Cap comentari:

Publica un comentari