VALL DE LAGUAR. EL CAVALL VERD I ELS 3 POBLES

VALL DE LAGUAR.

FOTOS: Febrer 2006, Desembre 2007, Abril 2010, Gener 2011.

DIFICULTAT: Mitjana.

L´excursió més clàssica de la Vall de Laguar és el Barranc de l´Infern, però en aquest cas us mostraré altra ruta més muntanyenca, un excel·lent mirador sobre la major part de la Marina Alta, deixant el Barranc de l´Infern per a més endavant.

Arribarem a la Vall de Laguar des d´Orba per una carretera serpentejant que guanya alçada, passant per la vora del sanatori de Fontilles. El primer poble que ens trobarem és Campell. Ací deixarem el cotxe. Des d´aquest llogaret de carrers més o menys plans i allargats, com fets a posta per a jugar a pilota, agafarem un camí asfaltat per l´esquerra, que passarà per un càmping i pel llavador del poble, i ens portarà a la font del Gel, que naix a l´ombria del Cavall Verd, entre un bosquetó de xops negres. De Campell a la font hi han uns 10 minuts, o poc més. Escoltarem més avall de la font, entre mig d´una selva d´esbarzers, el so d´una cascada, que no podrem veure per estar oculta entre la vegetació.

Poc abans d´arribar a la font hi havia un encreuament de camins asfaltats. El de la dreta va a Fleix, i serà per aquest pel que tornarem. Però en la mateixa cruïlla hi ha una sendeta marcada com a PR que puja per uns escalons, sota grans carrasques i garrofers. Aquesta espècie és una mostra del microclima que encara tenim en aquestes altures, així com els bancals de llimeres i tarongers dels voltants de Campell.

Seguim aquesta senda, i prompte eixim a un camí asfaltat que puja fort per la vora d´un barranc, amb el cim del Cavall Verd al davant. Passem per bancals d´ametlers, oliveres i cirerers. A uns 5 minuts, el camí gira a l´esquerra, i trobem un altre camí més estret que puja de forma més decidida. Sempre seguirem les marques del PR, ara entre carrasques i pins. Una mica més amunt anem a parar a uns bancals fins als quals arriba el camí, que poc més endavant s´acaba. Allí mateix, la senda marcada com a PR s´enfila amunt entre el carrascar, i després d´una forta pujada arribem a un alt des d´on s´albira tota la vall del riu Girona: al fons, la mar, davant de la qual s´alça imponent la Segària, amb els 5 pobles de la Rectoria de Ràfol estesos al seu peu entre tarongers. Ordenats d´esquerra a dreta: Tormos, Sagra, Ràfol d´Almúnia, Sanet i els Negrals i Benimeli. Al mig de la plana, Beniarbeig, quasi tocant Ondara, i al fons, allargada sobre la costa, Dénia amb el castell, i més a l´esquerra, formant una contínua urbanització, Els Poblets: Setla, Mira-Rosa i Miraflor. L´horitzó cap a llevant el tanca l´enèrgica serra del Montgó.

Ara escometrem l´últim tram de pujada, per una senda de pedra solta. Des de baix ja s´endivina la seguida de la senda, cap al collat. En menys de 10 minuts ja estarem dalt.

Fins ací haurem tardat mitja hora, i podrem contemplar l´altra banda de la serra: la vall de Pop, amb Benigembla als nostres peus, Parcent al peu del Coll de Rates, una carretereta estreta i serpentejant que comunica les dues Marines, i la serra del Carrascar de Parcent en front, amb l´allargada cinglera que culmina en la penya de l´Altar. Aquest és un barranc preciós, farcit de pinars, tancat a ponent pel Cocoll (1047 m), i més al fons encara veurem l´Alt dels Parats (1218 m.), sostre de la Xortà. I cap a la dreta, seguint el recorregut de la rambla del riu Xaló en direcció a Castells, veure com a teló de fons l´altiva Mallada del Llop, segona altura de la Serrella i la pelada serra d´Alfaro, de cim arredonit, molt diferent de les crestes de la Serrella i la Xortà. Cap al nord, la Vall de Laguar, amb els pobles de Fleix i Campell, molt a prop l´un de l´altre, les profunditats del barranc de l´Infern. Benimaurell encara no és visible, però un cop més amunt el veurem també.

No trobarem pujada al Cavall Verd, perquè és un altiu penyassegat que, almenys per aquesta banda no presenta cap senda que salve el desnivell, així que seguirem la carena en sentit contrari, pujant pel PR. Anirem caminant per tota la cresta sempre que siga possible. De quan en quan, si algun remat rocós ho impedeix, la senda el volta, unes vegades per l´ombria i d´altres per la solana. Veurem algunes roques de formes capritxoses. En altres casos, la superfície de la carena es veu fortament erosionada per l´acció de l´aigua, donant lloc a formacions de rascleres. Conforme anem avançant trobarem algun pas una mica complicat, la senda esdevindrà una mica perdedora, però sempre buscarem les marques del PR. No té pèrdua.

Al cap d´uns 20 minuts d´anar per la carena caldrà baixar per una superfície relliscosa. Si no ha plogut i la roca està eixuta, no hi ha cap problema. Sembla com si no hi haguera baixada possible cap a l´ombria. Ara ja tenim vistes sobre Benimaurell, però si no fóra per les marques del PR, arribaríem a pensar que no es pot davallar.

Uns 15 minuts més endavant, i després d´haver fet algun pas que exigeix una breu grimpada, trobem unes paletes indicadores: cap al collat de Garga, i cap a Benimaurell. Triarem la segona opció, que ja ens mena cap avall.

Baixem còmodament entre vegetació arbustiva, alguna carrasca, i més avall, espinals, freixos i esbarzers. Hem de parar atenció i no perdre el PR, perquè al cap d´uns 400 metres de baixada, la senda gira bruscament a la dreta. Si seguírem recte, aquest corriol acaba perdent-se per les ribes dels antics bancals abandonats.

Després de portar uns 15 mints de baixada passarem per la soca d´altes cingleres. Es tracta del Penyó de Laguar, d´altes parets verticals, de color blanquinós. Al peu d´una d´elles hi ha una coveta amb aigua, al fons de la qual la roca goteja, i la manté plena. És possible que ens passe desapercebuda, però si ens fixem en un gran marfull que hi ha a la vora de la senda la veurem. De seguida eixim a bancals llaurats, fins on arriba un camí des del poble. El paisatge té molt clara l´empremta dels moriscs. Baixem al poble entre ribes de pedra seca perfectament conservades, i sovint cobertes d´heura, velles oliveres, ametlers amb troncs torts, i el sòl encatifat d´herba i citrons. En 5 minuts més som a Benimaurell. Hi entrarem per un llarg carrer estret, adornat amb plantes, i buscarem l´eixida per carretera cap a Fleix.

A Benimaurell ens cridarà l´atenció algun penyot al mig del poble, que sosté les cases al seu voltant. Quan anirem a eixir ja del llogaret, ens fixarem en un camí enformigonat que baixa fort a l´esquerra, i que passa per la font i el llavador del poble. Eixe camí serà el que agafarem per baixar a Fleix, molt més tranquil i més interessant que la carretera.

Si ha plogut, el so de l´aigua entre les hortetes alegrarà el nostre caminar. Es repeteix la imatge de penyes plantades al mig dels bancals, com posades a posta, com també la de les ribes de pedra seca cobertes d´heura. Fins i tot a les oliveres, els garrofers i els ametlers s´arrapa l´heura, donant un aspecte selvàtic. Cal dir que estem en un dels indrets més plujosos del País Valencià, ací la precipitació mitjana anual arriba a situar-se prop dels 1000 mm.

Arribant a Fleix passem pel seu llavador. Poc abans d´arribar-hi podem veure l´entrador del senderol que baixa al barranc de l´Infern. I al passar-lo, grosses figueres damunt la riba, alguna d´elles ha arribat a fer-la solsir. Pugem una mica i ja som de nou a la carretera, entrant a Fleix.

Passarem el poble de seguida, i en pocs minuts serem a Campell. Si no volem tocar carretera, un camí asfaltat ens portarà en uns 15 minuts a la font del Gel, i tornarem pel càmping i el llavador.

La volta completa la podem fer en poc més de dues hores. Si tornem a Campell per la font del Gel, el temps ve a ser el mateix, puix la carretera entre Fleix i Campell fa un gran revolt.

SERRA MARIOLA. VOLTA AL MORRO DEL PORC

SERRA DE MARIOLA

FOTOS: Juliol 2008, Juny 2010.

DIFICULTAT: Mitjana - Baixa

Aquesta ruta discorre per la part de la serra de Mariola més immediata a Banyeres, en plena recuperació de l´incendi de juliol del 1994. Serà un bon mirador sobre la Canal, Bocairent i la serra de la Solana, així com de la serra de la Font Freda cap a ponent. No té forts desnivells, puix ja encetem la ruta des d´un punt enlairat. Eixirem des del cementeri de Banyeres, que està a una altitud d´uns 850 metres. Davant tindrem el Cabecet de l´Àguila, on una mica més avall hi ha una creu. Des del cementeri partim per una ampla pista que no deixarem, i que va pujant a poc a poc entre pins blancs, pinyers i alguns pinastres salvats del foc, un fum de pinatells reviscolats, i alguns xalets. A un km aproximadament ix a la dreta, entre oliveres, el camí de la Casa Nova, un mas imponent ombrejat per grans pins.

Prompte passem aquesta coma d´oliveres, i seguim entre l´espessor dels pinets. Seria convenient que en alguns sectors es feren treballs de neteja i aclariment, puix és tan dens el pinar que en el futur, uns no deixaran créixer als altres, l´excés de biomassa seca serà un risc d´incendi molt alt, i a més a més, seria molt més difícil controlar-lo per la dificultat d´accés. Les terres que recorrem són rogenques. La presència de carrasques, estepa, coscolla, romaní i argelaga fan que siguen adequades per al rovelló en la seua època.

Ja veiem al davant el Morro del Porc. No és un cim de gran magnitut, a penes una llometa que sobreix una mica de la resta de la serra per tindre un remat rocós. Sempre anirem deixant de banda tots els camins secundaris que ens isquen a dreta i a esquerra, seguint el camí més marcat. Haurem passat uns 1500 metres del camí que entrava a la casa Nova quan estarem davall del Morro del Porc. Ens hem de fixar en una sendeta que naix entre l´espessor del matollar, al costat d´un xicotet bancal d´oliveres. Té un indicador. Per eixe corriol pujarem al cim, en uns 10 minuts o poc més. Ens n´adonem de que la serra està molt bruta, perquè la senda queda un poc ofegada per la vegetació. Des d´allí ataüllem bona quantitat de territori. Fins i tot podem observar a la llunyania, camí de València, el Montdúver i la serra de les Agulles, a la Safor i la Ribera Alta respectivament. El Caroig, a la Canal de Navarrés, la serra Grossa, amb el cim de la Creu, la totalitat de l´allargada serra de la Solana, part de la Mariola, la Fontanella, la Barcella... i als nostres peus, la Canal, per on es pretén construïr l´autovia Villena - Muro, que en el cas de consumar-se, destruïria la Valleta d´Agres i acabaria amb el seu encant rural. Fins al Morro del Porc haurem tardat una hora.

Tornem al camí per on hem pujat, i el seguim uns 700 metres més, ja costera avall. Ens trobem un ramal que entra a l´esquerra, ascendint una mica. Ara eixim de la zona incendiada, i ens trobem pins i carrasques adults.

Entre mig del pinar hi ha una casa, a la que donarem la volta, perquè després d´un encreuament, tirarem a l´esquerra. Ens trobem en el Pla de l´Ànima.

Aquest camí, degut al poc ús que s´ha fet d´ell, ha esdevingut senda. Discorre entre espessors de coscolles, argelagues, carrasques rebrotades i pinets. Comença a davallar a poc a poc ja per l´ombria. Si venim a principis de juny, ens trobarem la fenollassa en plena florida, donant tonalitats de groc a la verdor del matollar. Després d´uns 15 minuts de senda eixim a un camí de terra vermellosa que transpon la serra. Aquest camí l´havíem deixat a l´esquerra abans d´arribar al Morro del Porc. El seguim cap avall, entre carrasques cada vegada més nombroses. Moltes d´elles ja comencen a formar bosc. El camí ens mena per un barranc, a l´eixida del qual està el mas de les Penyes Velles, una mena d´alqueria formada per un grapat de cases.

Continuant el camí, una mica més avall tenim el mas de les Penyes Noves, un gran casalici envoltat de xops, cedres i arbres centenaris. Hi ha un caminet que hi davalla, pels bancals, però seguim el camí que portàvem.

Un poc més endavant, la presència d´esbarzers ens denota la proximitat d´una font. No la veurem nàixer, però quan eixim a un camí principal, sí que podrem beure de la canaleta, que de seguida vessa a una gran bassa, a la vora d´unes vinyes. És la font del Roglar. Si continuàrem la pista avall, arribaríem a l´ermita de Sant Antoni, de Bocairent. Però ara agafarem el camí que puja a l´esquerra, i que passa per les ruïnes d´un dipòsit d´aigua. Des del Pla de l´Ànima fins ací haurem tardat uns 45 minuts de baixada.

Remuntant per aquest camí, que va en suau pujada, en uns 10 minuts passem per davall d´un terraplé. Era l´abocador de Banyeres. Allí ja eixim a asfalt, i continuarem cap a Banyeres de Mariola, amb el castell a la vista. Quan passem uns bancals i a l´esquerra hi ha un rodal de pinar adult, ens fixarem en una senda que hi entra, i una sequieta que no porta aigua. Si seguim aquesta aromàtica sendeta, amb les olors de la pebrella i la sajolida, en uns 3 minuts topetarem amb la font dels Puros. Porta un doll prou prim, que aboca directament a la bassa, i serà difícil poder-hi beure. Al costat d´aquesta bassa n´hi ha una altra buida i enderrocada.

Tornem al camí asfaltat, i de seguida travessem un altre camí rural que davalla cap al polígon industrial. Podem seguir-lo en sentit ascendent, o continuar pel que portàvem, que ens duu més seguits. En 5 minuts més ja som a Banyeres. Dalt tenim el parc de la Font del Cavaller, i baix, entre pinar, el museu Molí Paperer, a la Torre de la Font Bona. És digne de visitar. Per pujar al cementeri, on havíem deixat els cotxes, ens endinsarem pel traçat laberíntic de Banyeres, buscant l´avinguda del 25 d´abril, i la seguirem ja pels afores fins tornar al cementeri.

La ruta l´haurem completada en unes 3 hores i mitja, comptant la pujada i baixada al cim del Morro del Porc.

SERRA DE LA FILOSA. COVES DE LES FINESTRES - BARRANC DEL PANTANET..

SERRA DE LA FILOSA.

FOTOS: Juny 2010.

DIFICULTAT: Mitjana - baixa.

En aquest cas, la part del terme d´Alfafara que anem a recórrer no és per la serra de Mariola, sinó l´extrem nord, una série de llomes d´escàs relleu que vessen cap al Pou Clar. La primera part discorre per la planura de la Valleta d´Agres, i quan ens endinsem per la muntanya, la pràctica totalitat del que anem a caminar va estar arrasat per l´incendi del 1994, tot i que les empremtes del foc ja van quedant sepultades per la creixent vegetació.

Eixim des del mateix nucli d´Alfafara. A l´entrar des de Bocairent, tan prompte passem el pont que salva un rierol, veurem un camí asfaltat que davalla a l´esquerra, amb la senyalització de les Coves de les Finestres. Baixarem per ell.

De seguida, a l´esquerra trobem un antic pont de pedra. Aquest era el camí vell de Bocairent. Però continuem pel camí asfaltat fins creuar-nos amb la via verda del Xitxarra, també asfaltada.

La seguim cap a la dreta, passant entre uns talussos. Una vegada a l´altre costat, ens ix un camí asfaltat a l´esquerra. L´agafarem, i continuarem entre sembrats, alguns fruiters, hortes i a l´esquerra, bancals repoblats amb pins pinyers que demanen ser escombrats, puix algunes branques ja seques els arriben a terra.

Quan ja topetem amb la serra, el camí asfaltat gira a l´esquerra. Ací portem aproximadament 20 minuts. Veiem una senda que puja recta. Però nosaltres anirem vorejant la falda de la serra per una superfície de roca nua, a la vora de la qual anirem trobant un caminet herbós pel que podrem seguir. A uns 10 minuts més arribem a l´ermita de Sant Antoni i de la Mare de Déu de la Llum. Es tracta d´una senzilla ermita ben ombrejada per pins. Darrere hi han unes escuradores, i en front, un preciós mas d´aspecte senyorívol apuntalat amb bigues. És una llàstima que un mas com aquest estiga en perill imminent de ruïna.

Ara girarem a l´esquerra darrere la lloma, per un camí planer i ample. A una banda i altra ens arriben a fer una mica d´ombra alguns pins supervivents al foc, mentres que una espessor de pins més jovenets i carrasques rebrotades necessiten ser aclarits per afavorir el seu creixement i evitar la facilitat de propagació d´un possible incendi posterior.

A uns 10 minuts de l´ermita, com diu una paleta de fusta, i després de passar un mas enderrocat i cobert d´heura, ix una senda a la dreta, que de seguida ens duu a la font de Carbonell, a l´ombra de dues carrasques grosses. La font té dues piles de pedra, i vessa a una bassa abandonada, tota envoltada d´oms i espinals. Pugem uns escalons i de seguida tornem al camí que portàvem, entre bancals. A uns 100 metres hi ha un altre mas. Continuem, passant per la dreta del mas, on veurem que per entrar al seu corral hi ha una porta amb un arc rudimentari d´època morisca. Tot el corral està assolat. Seguim entre bancals, i abans d´arribar al mas que veiem damunt d´un altet, trenquem a la dreta per una senda que davalla al barranc. Tota la vessant està coberta de pinatells i garriga densa. A mitjan baixada, el pendent es fa més fort.

Quan ja estem a tocar del rierol, a la dreta trobem les Coves de les Finestres. Una escaleta de fusta puja a l´entrador, i si ens endinsem, podrem accedir a algunes de les finestres. La filera superior no té entrada per ací, sembla que encara estava a mitjan fer. Davall hi ha una cova per la que podem entrar uns metres. Fins a les Coves de les Finestres portarem poc més d´una hora.

Creuem el riu pel mateix lloc que havíem vist al baixar, passant per damunt d´unes pedres. Ara caminarem per l´altra banda, per la vora de bancals erms, fins tornar a vora riu, i anirem aproximant-nos a la via Alcoi - Xàtiva. A uns 10 - 12 minuts de les Coves arribarem a un pont de ferro, envoltat d´oms. Si volem pegar un glop, passarem per davall del pont i de seguida endevinarem una fonteta mig oculta entre la bardissa: la font del Bancal Redó.

Tornant al camí per on anàvem, passem per la vora de dit bancal, i anirem baixant de nou cap al riu entre bancals de sembrat. Ara travessarem de nou el riu, i doblarem a l´esquerra, buscant la banda esquerra del barranc del Pantanet. Seguim pujant, i en un punt on el pendent comença a fer-se més dur, distingirem una sendeta mig perduda entre argelagues i romanins, que ens farà de mirador sobre el barranc, i una preciosa cascada amb toll. Era costum a Alfafara baixar el 18 de juliol a banyar-se a eixe toll, on les estrictes normes del règim feixista es deixaven una mica de banda. Ara, l´accés al toll està totalment barrat per la malesa, i les seues vores estan impracticables per la densitat dels esbarzers. Tornem a la senda i anem pujant fort fins a un pas entre les roques, picat en la penya. Una vegada superat, a la dreta hi ha un mirador de fusta, mig destrossat per algun desaprensiu que ha arribat ací amb motoserra. Des d´ací hi ha una espectacular vista de tot el barranc, amb el Toll Negre al fons i diverses cascades. Fins al mirador portem una hora i tres quarts.

Seguim per la senda, que en un principi ens allunya una mica del barranc, però al poc temps ens davalla fins l´altre costat de l´estret per una superfície amb vegetació més rala.

Una vegada al fons del barranc ens fiquem per un bosquet d´àlbers blancs, que guarden un toll secret amb un assut de pedra mig enderrocat. Es tracta del Toll de l´Assut. Si és estiu podem gaudir d´un bon bany. Un poc més avall hi ha una casa enderrocada, amb un balcó de ferro. A la part de darrere, la vessant de la serra dibuixa un seguit d´estrats inclinats, perfectament visibles per l´absència de vegetació. I des de la mateixa casa distingim un poc més avall una coveta. Ens hi acostem i descobrim que es tracta d´un molí picat totalment en roca viva. Dins conserva la mola, i damunt podem pujar al pou per on s´hi feia entrar l´aigua. A penes queden restes de la canal que hi vessava, aquesta venia des del Toll de l´Assut. Davall hi ha altre tollet allargat, anomenat el Toll de la Cacau, perquè era on l´aigua del molí era tornada al riu. En ell hi han peixos, alguna tortuga i colobres d´aigua. Portem ara dues hores i quart de caminada.

Tornem enrere fins al bosquet d´àlbers, i passem per dins d´ell, com per un túnel de vegetació. A l´eixida hi ha un camí asfaltat, que seguirem a l´esquerra. En vint minuts més estarem a Alfafara de nou.

El recorregut es pot completar en dues hores i tres quarts.