dimecres, 30 de desembre del 2009

PUJADA AL MONTCABRER PEL BARRANC DEL CINT

















































































































































































































































MARIOLA
FOTOS: gener 2005, maig 2006, juny 2008, novembre 2009.
DIFICULTAT: Mitjana.
Clàssica pujada al Montcabrer des d´Alcoi, amb possibil.litat de fer una variant a partir del Coll de Sabata. En aquest cas la farem donant la volta a l´Alberri, però també es pot pujar fins al capdamunt. Tenim algunes fonts a la vora de la senda, que no només ens permeten reomplir la cantimplora, sinó que, a més a més, són un ullal de vida al mig de terres solitàries i esquerpes.
EIXIDA: Pujant per la carretera del Preventori, en un revolt hi ha l´entrador al barranc del Cint. Podem deixar els cotxes en un replanell, al costat de la carretera.
A la dreta deixem les ruïnes del teular del Llonganissero, una antiga fàbrica amb un fumeral cònic de rajola. I en front, les parets verticals a una banda i altra del barranc del Cint, un dels símbols d´Alcoi. La senda, al principi, passa sobre una conducció d´aigua camuflada sota un muret de pedra. El fons del barranc està cobert de baladres i esbarzers, i de quan en quan podem sentir les fortes olors de la sempreviva. Prompte vorem els voltors sobrevolant el barranc. Prop de la Penya de l´Àguila, a la solana de Mariola, estan les instal.lacions del Projecte Canyet, pel qual s´ha reintroduït el voltor comú a la comarca de l´Alcoià. El fons del barranc s´estreteix, i la senda passa pel bell mig. Si ha plogut amb intensitat, fins i tot podem gaudir de la presència de l´aigua. Al passar l´estret sí que pot ser freqüent, almenys, escoltar-la, perquè la llera del barranc està reblit de vegetació. I si endevinem l´indret, a uns pocs metres a l´esquerra podrem veure la font del Pastoret. Només cal travessar el barranc. Normalment sols brolla un filet d´aigua, però en períodes eixuts pot arribar a assecar-se. Enmig d´un rodal de xops està el mas del Potro, i a l´arribar al revolt que forma la senda, després d´un tram de senda fangós, naix el poderós doll de la font del Barranc. Aquesta sembre raja generosa. Els freixos aprofiten l´humitat del rierol i l´ombra dels penyassegats. Poc després la senda es desdobla, i agafarem el ramal dret, que puja de forma més decidida i deixa a l´esquerra el llit del barranc. Prompte eixim a una carretera asfaltada, que mena a diversos masos i un pou.
Ara caminarem per la carretera, però no per massa temps. Quan superem el desnivell del barranc arribem a les casetes de Vilaplana, un petit caseriu, en part enrunat. Fins ací portem uns 35 minuts.
Ací deixem la carretera i ens endinsem per una pista de terra a la dreta, que en un principi passa per bancals, i més endavant s´embosca una mica. Allí passarem per una cadena, però no hem de patir, perquè aquest camí està senyalitzat com a GR7. A l´esquerra hi han alguns cultius d´avellaners, i a la dreta, els pinars de la moleta de Serelles.
A uns 15 minuts de les casetes de Vilaplana, en un bellíssim paratge d´ametlers, els masos dels Capellans s´alcen sobre un turó. Passem per aquest grup de masos, i ens desviem per una pista a la dreta, que puja cap al coll de Sabata. Al principi, per bancals d´ametlers, i més amunt pel mig del bosc. Una sendeta que puja per ribes abandonades fa de drecera i ens porta al capdamunt del coll. Ací arribem després d´una hora de camí.
Des d´allí ja s´obrin les vistes cap al Comtat, i les serres de la Marina Alta i la Safor, així com també l´Aitana i els Plans, més al sud. Des del coll de Sabata agafarem una senda que puja per la carena, i conforme pugem, s´amplien les panoràmiques. I als pocs minuts la senda es bifurca. Les dues opcions estan senyalitzades. Deixem el GR7 i agafem la de l´esquerra. Encara pugem un poc, però la senda va rodejant l´Alberri a mitja vessant. En passar un primer barranquet escoltarem el so de l´aigua, si parem l´orella. A la dreta està la font dels Bassiets, tota envoltada de joncs. Des d´ací podem contemplar les terres més solitàries de la Mariola, amb extensos carrascars i algun mas. A la llunyania distingim les siluetes de les serres de Castalla: la Replana del Carrascar, l´Empenyador, el Carrascalet, el Maigmó... i l´allargada ombria selvàtica de la Font Roja. A pocs centenars de metres, una altra font: la de Julià. És possible que en temps de sequeres perllongades arribe a estar eixuta, o de no arribar a córrer l´aigua pel canó, perquè de vegades s´escapa i vessa per terra.
Ara pujarem un collat, i a l´altra banda ja perdem tot contacte amb la civil·lització humana. Tot és bosc, carrasques, pins i dens sotabosc. Aquesta vessant de la serra està en un estat avançat de recuperació després de l´incendi de 1980. A penes es coneixen les petjades que va deixar el foc, perquè els pinatells ja formen una massa molt densa. I més endavant ens enfilem pel barranc del Carrascalet, un dels més bells de tota la Mariola. A dreta i esquerra tot són cingleres per on creixen les carrasques, els corners, els espinals i els freixos, de vegades desafiant la llei de la gravetat. El fons del barranc està format per antics bancals en els que ara proliferen els espinals, les gavarneres i els esbarzers. L´humitat fa que algunes motades de joncs també hi apareguen. En temps de pluges pot arribar a aflorar algun regall d´aigua efímer. I més amunt, si ens fixem en un d´aquests senyals d´humitat, a l´eixida d´un petit barranquet on abunden els joncs, només hem d´apartar-nos uns 10 metres de la senda principal per un entrador que si no coneixem, possiblement no arribem a captar. Perquè si ho fem, podrem tastar les fresques aigües de la font del Carrascalet, una de les més enlairades de tota la Mariola, que recull l´aigua que plou a la vessant sud del mateix cim del Montcabrer. Seguim pujant, i la costera va fent-se feixuga. La vegetació va quedant reduïda a prats de gramínies, timó, coixí de pastor i camamilla, amb alguna carrasca rastrera de quan en quan. Al capdamunt ja tenim les Penyes Monteses.
I quan coronem el collat de l´Alberri ens juntem de nou amb la senda que havíem deixat al coll de Sabata (GR7), però també amb la que ve des de la font de Sanxo (vore ruta de la pujada al Montcabrer per la font de l´Heura). Ara ja veiem el Montcabrer al davant. I no cal explicar massa el tram final de pujada, que ja hem descrit a la ruta adés esmentada. Deixarem el GR7 de nou, que baixaria per la font del Pouet (la podem veure, perquè està a uns 50 metres, sota un cingle), però per pujar al Montcabrer agafarem una senda que es fa evident, perquè des del collat de l´Alberri veiem part del seu recorregut. A poc més de 10 minuts farem cim. El temps total del recorregut és de dues hores i quart.

dimecres, 8 de juliol del 2009

FONT ROJA I MENEJADOR PEL MAS DE TETUAN






























FONT ROJA
FOTOS: Gener 2003, Maig 2005, Juny 2007, Novembre 2007 i Octubre 2008.
DIFICULTAT: Mitjana.
Una altra ruta pels millors boscs del sud del País Valencià, i un dels primers parcs naturals protegits, des de 1987. Però ja al segle XIV, una llei protegia aquest tresor forestal, prohibint i sancionant la tala d´arbres. Aleshores no era conegut pel nom de Carrascar, sinó com el de Teixera, la qual cosa ens dóna evidències de la regressió d´aquesta espécie. Encara és un dels reductes on més abunda, trobant exemplars monumentals aïllats com el del mas de Tetuan, o d´altres barrejats entre l´espessor del bosc, sobretot al recer de les cingleres del Menejador i de l´Alt del Ginebrar.
EIXIDA: Venteta dels Cuernos. Al capdamunt del port de la carretera que uneix Ibi amb la d´Alcoi a Banyeres, a uns 400 metres de la confluència amb la que procedeix d´Onil. En front de la Venteta hi entra un camí particular asfaltat, i a l´esquerra d´aquest, un altre sense asfaltar que fa una lleugera costera amunt entre pinars. Aquest darrer és el que agafarem. Està senyalitzat com a GR-7. A cavall entre els termes d´Ibi i Alcoi, el camí guanya altura a poc a poc, i al cap de 15 minuts passa a l´ombria. Ací comença un caminal que esdevé de seguida senda per la carena. Però abans mirarem enrere i distingirem el Pou de Barber, una cava encara amb tot el sostre ben conservat. A la vora del camí hi ha la caseta dels nevaters, el refugi on es quedaven quan havien de treballar. Ara sí, ens fiquem per la senda, que puja forta entre carrasques xaparres, deixant a l´esquerra, més avall, els masos de Bonavista, Pardinetes, i encara més avall, el Racó de Pellicer i el Racó de Santa Anna. A la dreta, la immensa finca de Santa Maria. En un descanset, la senda es bifurca. Hi ha una caseta de caçadors enderrocada, i un rodal de pinar de pi pinastre. Qualsevol de les dues opcions és vàlida: la de la dreta puja per dins del pinar, vorejant el Pilar de Ximo. La de l´esquerra l´afronta per la carena, s´hi encimbella, i ens dóna encara millors vistes de la Mariola, la Valleta de Polop, o a la dreta tota la capçalera del barranc dels Molins.
Ja dalt del tot, en front se´ns apareix la Teixereta i el mas de Tetuan. Davallem fins uns bancals erms que han estat repoblats amb espècies autòctones, i pujant ribes per una sendeta ja som al mas de Tetuan. Haurem tardat tres quarts d´hora, o poc menys. Si haguérem seguit el camí, arribaríem a la font del mas. Però després la visitarem.
El mas està en un estat lamentable, i amenaça amb l´enfonsament total, però encara conserva l´ermita. Davant hi ha un teix monumental, al qual se li calculen uns 350 anys. No té massa alçada, però el perímetre del seu cop és immens. Eixim a una cruïlla de pistes: a la dreta aniríem al mas de Foiaderetes, situat en la solana de la Teixereta. Cap amunt, al cim del Menejador, però serà per ací per on baixem. I a l´esquerra, camí de la Font Roja, és per on hem de tirar. Anem davallant a poc a poc, i a l´altura d´uns bancals erms, a l´esquerra baixa un camí que mena a la font. Aquesta es troba davall d´una riba, i segons l´època de l´any, o la pluviometria, pot arribar a estar seca. Té un xicotet llavador, i una pèrgola de parres. Seguint per la pista, al girar a la dreta ens ombreja un dels sectors forestals millor conservats. Predomina la carrasca, però podem trobar també moixeres, corners, freixos, aurons, espinals, rosers bords, i sempre les heures trepant pels troncs i branques, el lligabosc formant lianes, i a la tardor, quantitat de bolets. Un poc més avant, sota les cingleres de l´Alt de Pilatos, està el mirador homònim, que ens dóna bones vistes de tota la Valleta de Polop, la Mariola, i sobre l´ombria de la Font Roja, els boscs ininterromputs. A uns 10 minuts més endavant, després de passar el Pla dels Gal.lers, apareix un replà de bancals abandonats. Ací podem agafar una senda secreta a la font del Merlanxero, però no ens esperem trobar-la amb aigua, jo sempre l´he coneguda eixuta. A partir d´aquest punt, el camí ja baixa més decididament, fent algunts revolts. És ací on més abundant es fa el roure gal.ler, per això el nom de l´indret. A un quart d´hora d´ací, com a molt, ja som al Pla de la Mina, on hi ha una reproducció d´una carbonera i d´un forn d´Algeps, i altre mirador. També ix d´ací la senda del Menejador, però abans ens aproparem a la Font Roja, que és a 5 minuts d´ací. Baixant, a la dreta, tenim la Cova Gelada. Si anem en estiu la trobarem farcida de mosquits. De seguida passem per la Glorieta dels Paellers, com és coneguda a Alcoi, ben provista d´infraestructures per a passar el dia, sota centenàries carrasques, i davall, les ruïnes dels antics xalets on es pretén, de manera destrellatada, construir un hotel de luxe amb balneari. Baix, el santuari adossat a l´edifici que ara fa de centre d´informació del parc natural, l´ampli aparcament i el restaurant que abans fou casa forestal. Tot plegat, ben ombrejat amb oms que van deteriorant-ser per la grafiosi, teixos, xiprers, pins, carrasques i castanyers d´índies.
Tornem al Pla de la Mina i ens enfilem per la senda del Menejador, arreglada amb esglaons de fusta que ens ajuden a pujar i frenen l´erosió. Fins que arribem a un mirador, el pendent és fort, i a partir d´ací comença a suavitzar-se. Estem passant per un dels millors rodals de bosc, dominat per la carrasca, acompanyada per freixos, aurons, gal.lers, corners, moixeres, i amb un sotabosc de marfulls que li donen un aspecte selvàtic. Quan ens enfrontem al cim del Menejador, s´enlaira de nou la senda i eixim a un camí que ve planejant des de l´alt de Sant Benet. El seguirem a la dreta, i distingirem algun teix, però de seguida coronem un collat aclarit de vegetació amb una bassa anti-incendis.
Des d´ací, mirant enrere, veiem ben a prop la caseta de vigilància forestal de fusta, que substitueix a l´anterior d´obra. Pugem per una drecera entre carrascar aclarit, i després de passar per unes antenes i repetidors, de seguida tenim el vèrtex geodèsic, amb 1352 metres. Si continuem un poquet més, just davall hi ha una penya foradada, i des d´un cert punt contemplarem el santuari de la Font Roja a través del forat. Fins al cim portem una hora i tres quarts.
Tornem al collat, i des de la bassa seguim per la pista que planeja cap a ponent per la carena, un poc decantada a la solana. El paisatge de la cara sud contrasta força amb els boscs ombrívols. Predomina un carrascar arbustiu dispers, amb ginebres, savines, estepes i coscolles, les plantes aromàtiques: camamilla, timó, sàlvia, espígol o romaní, i els punxosos coixins de monja. Quan ens ens aproximem al cim de la Teixereta ja endevinem que ve baixada, i si no ens falla el sentit de l´orientació, sabrem que anirem a parar al mas de Tetuan. Però abans passarem per la Cava Coloma, un pou de neu situat just al peu del remat de la Teixereta, amb la casa dels nevaters camuflada entre les carrasques al pla de davant la cava. Ara la pista comença a davallar entre carrascar d´ombria barrejat amb aurons, freixos i corners. I com ja preveïem, a uns quinze minuts eixim al mas de Tetuan. A partir d´ací, la tornada la farem per on hem vingut, pujant al Pilar de Ximo, passant pel pou de Barber, i acabant a la Venteta dels Cuernos. El total de la ruta l´haurem completat en 3 hores i quart. Qualsevol estació de l´any és apropiada per fer aquesta excursió. Els matins estivals solen ser frescs, en alguns punts de l´ombria podem arribar a passar fred amb roba d´estiu. L´hivern ens pot obsequiar amb la presència de la neu. La primavera ompli la serra de flors, sobretot a la segona meitat. Però recomane que trieu la tardor per a visitar la Font Roja perquè podreu contemplar la policromia del bosc mixt mediterrani, sobretot a la segona meitat d´octubre i els primers dies de novembre. L´espectacle està garantit.