camins i sendes

VALL DE LAGUAR. EL CAVALL VERD I ELS 3 POBLES

2011-01-10T23:07:00.014+01:00

VALL DE LAGUAR.

FOTOS: Febrer 2006, Desembre 2007, Abril 2010, Gener 2011.

DIFICULTAT: Mitjana.

L´excursió més clàssica de la Vall de Laguar és el Barranc de l´Infern, però en aquest cas us mostraré altra ruta més muntanyenca, un excel·lent mirador sobre la major part de la Marina Alta, deixant el Barranc de l´Infern per a més endavant.

Arribarem a la Vall de Laguar des d´Orba per una carretera serpentejant que guanya alçada, passant per la vora del sanatori de Fontilles. El primer poble que ens trobarem és Campell. Ací deixarem el cotxe. Des d´aquest llogaret de carrers més o menys plans i allargats, com fets a posta per a jugar a pilota, agafarem un camí asfaltat per l´esquerra, que passarà per un càmping i pel llavador del poble, i ens portarà a la font del Gel, que naix a l´ombria del Cavall Verd, entre un bosquetó de xops negres. De Campell a la font hi han uns 10 minuts, o poc més. Escoltarem més avall de la font, entre mig d´una selva d´esbarzers, el so d´una cascada, que no podrem veure per estar oculta entre la vegetació.

Poc abans d´arribar a la font hi havia un encreuament de camins asfaltats. El de la dreta va a Fleix, i serà per aquest pel que tornarem. Però en la mateixa cruïlla hi ha una sendeta marcada com a PR que puja per uns escalons, sota grans carrasques i garrofers. Aquesta espècie és una mostra del microclima que encara tenim en aquestes altures, així com els bancals de llimeres i tarongers dels voltants de Campell.

Seguim aquesta senda, i prompte eixim a un camí asfaltat que puja fort per la vora d´un barranc, amb el cim del Cavall Verd al davant. Passem per bancals d´ametlers, oliveres i cirerers. A uns 5 minuts, el camí gira a l´esquerra, i trobem un altre camí més estret que puja de forma més decidida. Sempre seguirem les marques del PR, ara entre carrasques i pins. Una mica més amunt anem a parar a uns bancals fins als quals arriba el camí, que poc més endavant s´acaba. Allí mateix, la senda marcada com a PR s´enfila amunt entre el carrascar, i després d´una forta pujada arribem a un alt des d´on s´albira tota la vall del riu Girona: al fons, la mar, davant de la qual s´alça imponent la Segària, amb els 5 pobles de la Rectoria de Ràfol estesos al seu peu entre tarongers. Ordenats d´esquerra a dreta: Tormos, Sagra, Ràfol d´Almúnia, Sanet i els Negrals i Benimeli. Al mig de la plana, Beniarbeig, quasi tocant Ondara, i al fons, allargada sobre la costa, Dénia amb el castell, i més a l´esquerra, formant una contínua urbanització, Els Poblets: Setla, Mira-Rosa i Miraflor. L´horitzó cap a llevant el tanca l´enèrgica serra del Montgó.

Ara escometrem l´últim tram de pujada, per una senda de pedra solta. Des de baix ja s´endivina la seguida de la senda, cap al collat. En menys de 10 minuts ja estarem dalt.

Fins ací haurem tardat mitja hora, i podrem contemplar l´altra banda de la serra: la vall de Pop, amb Benigembla als nostres peus, Parcent al peu del Coll de Rates, una carretereta estreta i serpentejant que comunica les dues Marines, i la serra del Carrascar de Parcent en front, amb l´allargada cinglera que culmina en la penya de l´Altar. Aquest és un barranc preciós, farcit de pinars, tancat a ponent pel Cocoll (1047 m), i més al fons encara veurem l´Alt dels Parats (1218 m.), sostre de la Xortà. I cap a la dreta, seguint el recorregut de la rambla del riu Xaló en direcció a Castells, veure com a teló de fons l´altiva Mallada del Llop, segona altura de la Serrella i la pelada serra d´Alfaro, de cim arredonit, molt diferent de les crestes de la Serrella i la Xortà. Cap al nord, la Vall de Laguar, amb els pobles de Fleix i Campell, molt a prop l´un de l´altre, les profunditats del barranc de l´Infern. Benimaurell encara no és visible, però un cop més amunt el veurem també.

No trobarem pujada al Cavall Verd, perquè és un altiu penyassegat que, almenys per aquesta banda no presenta cap senda que salve el desnivell, així que seguirem la carena en sentit contrari, pujant pel PR. Anirem caminant per tota la cresta sempre que siga possible. De quan en quan, si algun remat rocós ho impedeix, la senda el volta, unes vegades per l´ombria i d´altres per la solana. Veurem algunes roques de formes capritxoses. En altres casos, la superfície de la carena es veu fortament erosionada per l´acció de l´aigua, donant lloc a formacions de rascleres. Conforme anem avançant trobarem algun pas una mica complicat, la senda esdevindrà una mica perdedora, però sempre buscarem les marques del PR. No té pèrdua.

Al cap d´uns 20 minuts d´anar per la carena caldrà baixar per una superfície relliscosa. Si no ha plogut i la roca està eixuta, no hi ha cap problema. Sembla com si no hi haguera baixada possible cap a l´ombria. Ara ja tenim vistes sobre Benimaurell, però si no fóra per les marques del PR, arribaríem a pensar que no es pot davallar.

Uns 15 minuts més endavant, i després d´haver fet algun pas que exigeix una breu grimpada, trobem unes paletes indicadores: cap al collat de Garga, i cap a Benimaurell. Triarem la segona opció, que ja ens mena cap avall.

Baixem còmodament entre vegetació arbustiva, alguna carrasca, i més avall, espinals, freixos i esbarzers. Hem de parar atenció i no perdre el PR, perquè al cap d´uns 400 metres de baixada, la senda gira bruscament a la dreta. Si seguírem recte, aquest corriol acaba perdent-se per les ribes dels antics bancals abandonats.

Després de portar uns 15 mints de baixada passarem per la soca d´altes cingleres. Es tracta del Penyó de Laguar, d´altes parets verticals, de color blanquinós. Al peu d´una d´elles hi ha una coveta amb aigua, al fons de la qual la roca goteja, i la manté plena. És possible que ens passe desapercebuda, però si ens fixem en un gran marfull que hi ha a la vora de la senda la veurem. De seguida eixim a bancals llaurats, fins on arriba un camí des del poble. El paisatge té molt clara l´empremta dels moriscs. Baixem al poble entre ribes de pedra seca perfectament conservades, i sovint cobertes d´heura, velles oliveres, ametlers amb troncs torts, i el sòl encatifat d´herba i citrons. En 5 minuts més som a Benimaurell. Hi entrarem per un llarg carrer estret, adornat amb plantes, i buscarem l´eixida per carretera cap a Fleix.

A Benimaurell ens cridarà l´atenció algun penyot al mig del poble, que sosté les cases al seu voltant. Quan anirem a eixir ja del llogaret, ens fixarem en un camí enformigonat que baixa fort a l´esquerra, i que passa per la font i el llavador del poble. Eixe camí serà el que agafarem per baixar a Fleix, molt més tranquil i més interessant que la carretera.

Si ha plogut, el so de l´aigua entre les hortetes alegrarà el nostre caminar. Es repeteix la imatge de penyes plantades al mig dels bancals, com posades a posta, com també la de les ribes de pedra seca cobertes d´heura. Fins i tot a les oliveres, els garrofers i els ametlers s´arrapa l´heura, donant un aspecte selvàtic. Cal dir que estem en un dels indrets més plujosos del País Valencià, ací la precipitació mitjana anual arriba a situar-se prop dels 1000 mm.

Arribant a Fleix passem pel seu llavador. Poc abans d´arribar-hi podem veure l´entrador del senderol que baixa al barranc de l´Infern. I al passar-lo, grosses figueres damunt la riba, alguna d´elles ha arribat a fer-la solsir. Pugem una mica i ja som de nou a la carretera, entrant a Fleix.

Passarem el poble de seguida, i en pocs minuts serem a Campell. Si no volem tocar carretera, un camí asfaltat ens portarà en uns 15 minuts a la font del Gel, i tornarem pel càmping i el llavador.

La volta completa la podem fer en poc més de dues hores. Si tornem a Campell per la font del Gel, el temps ve a ser el mateix, puix la carretera entre Fleix i Campell fa un gran revolt.

SERRA MARIOLA. VOLTA AL MORRO DEL PORC

2010-06-18T23:34:00.008+02:00

SERRA DE MARIOLA

FOTOS: Juliol 2008, Juny 2010.

DIFICULTAT: Mitjana - Baixa

Aquesta ruta discorre per la part de la serra de Mariola més immediata a Banyeres, en plena recuperació de l´incendi de juliol del 1994. Serà un bon mirador sobre la Canal, Bocairent i la serra de la Solana, així com de la serra de la Font Freda cap a ponent. No té forts desnivells, puix ja encetem la ruta des d´un punt enlairat. Eixirem des del cementeri de Banyeres, que està a una altitud d´uns 850 metres. Davant tindrem el Cabecet de l´Àguila, on una mica més avall hi ha una creu. Des del cementeri partim per una ampla pista que no deixarem, i que va pujant a poc a poc entre pins blancs, pinyers i alguns pinastres salvats del foc, un fum de pinatells reviscolats, i alguns xalets. A un km aproximadament ix a la dreta, entre oliveres, el camí de la Casa Nova, un mas imponent ombrejat per grans pins.

Prompte passem aquesta coma d´oliveres, i seguim entre l´espessor dels pinets. Seria convenient que en alguns sectors es feren treballs de neteja i aclariment, puix és tan dens el pinar que en el futur, uns no deixaran créixer als altres, l´excés de biomassa seca serà un risc d´incendi molt alt, i a més a més, seria molt més difícil controlar-lo per la dificultat d´accés. Les terres que recorrem són rogenques. La presència de carrasques, estepa, coscolla, romaní i argelaga fan que siguen adequades per al rovelló en la seua època.

Ja veiem al davant el Morro del Porc. No és un cim de gran magnitut, a penes una llometa que sobreix una mica de la resta de la serra per tindre un remat rocós. Sempre anirem deixant de banda tots els camins secundaris que ens isquen a dreta i a esquerra, seguint el camí més marcat. Haurem passat uns 1500 metres del camí que entrava a la casa Nova quan estarem davall del Morro del Porc. Ens hem de fixar en una sendeta que naix entre l´espessor del matollar, al costat d´un xicotet bancal d´oliveres. Té un indicador. Per eixe corriol pujarem al cim, en uns 10 minuts o poc més. Ens n´adonem de que la serra està molt bruta, perquè la senda queda un poc ofegada per la vegetació. Des d´allí ataüllem bona quantitat de territori. Fins i tot podem observar a la llunyania, camí de València, el Montdúver i la serra de les Agulles, a la Safor i la Ribera Alta respectivament. El Caroig, a la Canal de Navarrés, la serra Grossa, amb el cim de la Creu, la totalitat de l´allargada serra de la Solana, part de la Mariola, la Fontanella, la Barcella... i als nostres peus, la Canal, per on es pretén construïr l´autovia Villena - Muro, que en el cas de consumar-se, destruïria la Valleta d´Agres i acabaria amb el seu encant rural. Fins al Morro del Porc haurem tardat una hora.

Tornem al camí per on hem pujat, i el seguim uns 700 metres més, ja costera avall. Ens trobem un ramal que entra a l´esquerra, ascendint una mica. Ara eixim de la zona incendiada, i ens trobem pins i carrasques adults.

Entre mig del pinar hi ha una casa, a la que donarem la volta, perquè després d´un encreuament, tirarem a l´esquerra. Ens trobem en el Pla de l´Ànima.

Aquest camí, degut al poc ús que s´ha fet d´ell, ha esdevingut senda. Discorre entre espessors de coscolles, argelagues, carrasques rebrotades i pinets. Comença a davallar a poc a poc ja per l´ombria. Si venim a principis de juny, ens trobarem la fenollassa en plena florida, donant tonalitats de groc a la verdor del matollar. Després d´uns 15 minuts de senda eixim a un camí de terra vermellosa que transpon la serra. Aquest camí l´havíem deixat a l´esquerra abans d´arribar al Morro del Porc. El seguim cap avall, entre carrasques cada vegada més nombroses. Moltes d´elles ja comencen a formar bosc. El camí ens mena per un barranc, a l´eixida del qual està el mas de les Penyes Velles, una mena d´alqueria formada per un grapat de cases.

Continuant el camí, una mica més avall tenim el mas de les Penyes Noves, un gran casalici envoltat de xops, cedres i arbres centenaris. Hi ha un caminet que hi davalla, pels bancals, però seguim el camí que portàvem.

Un poc més endavant, la presència d´esbarzers ens denota la proximitat d´una font. No la veurem nàixer, però quan eixim a un camí principal, sí que podrem beure de la canaleta, que de seguida vessa a una gran bassa, a la vora d´unes vinyes. És la font del Roglar. Si continuàrem la pista avall, arribaríem a l´ermita de Sant Antoni, de Bocairent. Però ara agafarem el camí que puja a l´esquerra, i que passa per les ruïnes d´un dipòsit d´aigua. Des del Pla de l´Ànima fins ací haurem tardat uns 45 minuts de baixada.

Remuntant per aquest camí, que va en suau pujada, en uns 10 minuts passem per davall d´un terraplé. Era l´abocador de Banyeres. Allí ja eixim a asfalt, i continuarem cap a Banyeres de Mariola, amb el castell a la vista. Quan passem uns bancals i a l´esquerra hi ha un rodal de pinar adult, ens fixarem en una senda que hi entra, i una sequieta que no porta aigua. Si seguim aquesta aromàtica sendeta, amb les olors de la pebrella i la sajolida, en uns 3 minuts topetarem amb la font dels Puros. Porta un doll prou prim, que aboca directament a la bassa, i serà difícil poder-hi beure. Al costat d´aquesta bassa n´hi ha una altra buida i enderrocada.

Tornem al camí asfaltat, i de seguida travessem un altre camí rural que davalla cap al polígon industrial. Podem seguir-lo en sentit ascendent, o continuar pel que portàvem, que ens duu més seguits. En 5 minuts més ja som a Banyeres. Dalt tenim el parc de la Font del Cavaller, i baix, entre pinar, el museu Molí Paperer, a la Torre de la Font Bona. És digne de visitar. Per pujar al cementeri, on havíem deixat els cotxes, ens endinsarem pel traçat laberíntic de Banyeres, buscant l´avinguda del 25 d´abril, i la seguirem ja pels afores fins tornar al cementeri.

La ruta l´haurem completada en unes 3 hores i mitja, comptant la pujada i baixada al cim del Morro del Porc.

SERRA DE LA FILOSA. COVES DE LES FINESTRES - BARRANC DEL PANTANET..

2010-06-07T22:54:00.010+02:00

SERRA DE LA FILOSA.

FOTOS: Juny 2010.

DIFICULTAT: Mitjana - baixa.

En aquest cas, la part del terme d´Alfafara que anem a recórrer no és per la serra de Mariola, sinó l´extrem nord, una série de llomes d´escàs relleu que vessen cap al Pou Clar. La primera part discorre per la planura de la Valleta d´Agres, i quan ens endinsem per la muntanya, la pràctica totalitat del que anem a caminar va estar arrasat per l´incendi del 1994, tot i que les empremtes del foc ja van quedant sepultades per la creixent vegetació.

Eixim des del mateix nucli d´Alfafara. A l´entrar des de Bocairent, tan prompte passem el pont que salva un rierol, veurem un camí asfaltat que davalla a l´esquerra, amb la senyalització de les Coves de les Finestres. Baixarem per ell.

De seguida, a l´esquerra trobem un antic pont de pedra. Aquest era el camí vell de Bocairent. Però continuem pel camí asfaltat fins creuar-nos amb la via verda del Xitxarra, també asfaltada.

La seguim cap a la dreta, passant entre uns talussos. Una vegada a l´altre costat, ens ix un camí asfaltat a l´esquerra. L´agafarem, i continuarem entre sembrats, alguns fruiters, hortes i a l´esquerra, bancals repoblats amb pins pinyers que demanen ser escombrats, puix algunes branques ja seques els arriben a terra.

Quan ja topetem amb la serra, el camí asfaltat gira a l´esquerra. Ací portem aproximadament 20 minuts. Veiem una senda que puja recta. Però nosaltres anirem vorejant la falda de la serra per una superfície de roca nua, a la vora de la qual anirem trobant un caminet herbós pel que podrem seguir. A uns 10 minuts més arribem a l´ermita de Sant Antoni i de la Mare de Déu de la Llum. Es tracta d´una senzilla ermita ben ombrejada per pins. Darrere hi han unes escuradores, i en front, un preciós mas d´aspecte senyorívol apuntalat amb bigues. És una llàstima que un mas com aquest estiga en perill imminent de ruïna.

Ara girarem a l´esquerra darrere la lloma, per un camí planer i ample. A una banda i altra ens arriben a fer una mica d´ombra alguns pins supervivents al foc, mentres que una espessor de pins més jovenets i carrasques rebrotades necessiten ser aclarits per afavorir el seu creixement i evitar la facilitat de propagació d´un possible incendi posterior.

A uns 10 minuts de l´ermita, com diu una paleta de fusta, i després de passar un mas enderrocat i cobert d´heura, ix una senda a la dreta, que de seguida ens duu a la font de Carbonell, a l´ombra de dues carrasques grosses. La font té dues piles de pedra, i vessa a una bassa abandonada, tota envoltada d´oms i espinals. Pugem uns escalons i de seguida tornem al camí que portàvem, entre bancals. A uns 100 metres hi ha un altre mas. Continuem, passant per la dreta del mas, on veurem que per entrar al seu corral hi ha una porta amb un arc rudimentari d´època morisca. Tot el corral està assolat. Seguim entre bancals, i abans d´arribar al mas que veiem damunt d´un altet, trenquem a la dreta per una senda que davalla al barranc. Tota la vessant està coberta de pinatells i garriga densa. A mitjan baixada, el pendent es fa més fort.

Quan ja estem a tocar del rierol, a la dreta trobem les Coves de les Finestres. Una escaleta de fusta puja a l´entrador, i si ens endinsem, podrem accedir a algunes de les finestres. La filera superior no té entrada per ací, sembla que encara estava a mitjan fer. Davall hi ha una cova per la que podem entrar uns metres. Fins a les Coves de les Finestres portarem poc més d´una hora.

Creuem el riu pel mateix lloc que havíem vist al baixar, passant per damunt d´unes pedres. Ara caminarem per l´altra banda, per la vora de bancals erms, fins tornar a vora riu, i anirem aproximant-nos a la via Alcoi - Xàtiva. A uns 10 - 12 minuts de les Coves arribarem a un pont de ferro, envoltat d´oms. Si volem pegar un glop, passarem per davall del pont i de seguida endevinarem una fonteta mig oculta entre la bardissa: la font del Bancal Redó.

Tornant al camí per on anàvem, passem per la vora de dit bancal, i anirem baixant de nou cap al riu entre bancals de sembrat. Ara travessarem de nou el riu, i doblarem a l´esquerra, buscant la banda esquerra del barranc del Pantanet. Seguim pujant, i en un punt on el pendent comença a fer-se més dur, distingirem una sendeta mig perduda entre argelagues i romanins, que ens farà de mirador sobre el barranc, i una preciosa cascada amb toll. Era costum a Alfafara baixar el 18 de juliol a banyar-se a eixe toll, on les estrictes normes del règim feixista es deixaven una mica de banda. Ara, l´accés al toll està totalment barrat per la malesa, i les seues vores estan impracticables per la densitat dels esbarzers. Tornem a la senda i anem pujant fort fins a un pas entre les roques, picat en la penya. Una vegada superat, a la dreta hi ha un mirador de fusta, mig destrossat per algun desaprensiu que ha arribat ací amb motoserra. Des d´ací hi ha una espectacular vista de tot el barranc, amb el Toll Negre al fons i diverses cascades. Fins al mirador portem una hora i tres quarts.

Seguim per la senda, que en un principi ens allunya una mica del barranc, però al poc temps ens davalla fins l´altre costat de l´estret per una superfície amb vegetació més rala.

Una vegada al fons del barranc ens fiquem per un bosquet d´àlbers blancs, que guarden un toll secret amb un assut de pedra mig enderrocat. Es tracta del Toll de l´Assut. Si és estiu podem gaudir d´un bon bany. Un poc més avall hi ha una casa enderrocada, amb un balcó de ferro. A la part de darrere, la vessant de la serra dibuixa un seguit d´estrats inclinats, perfectament visibles per l´absència de vegetació. I des de la mateixa casa distingim un poc més avall una coveta. Ens hi acostem i descobrim que es tracta d´un molí picat totalment en roca viva. Dins conserva la mola, i damunt podem pujar al pou per on s´hi feia entrar l´aigua. A penes queden restes de la canal que hi vessava, aquesta venia des del Toll de l´Assut. Davall hi ha altre tollet allargat, anomenat el Toll de la Cacau, perquè era on l´aigua del molí era tornada al riu. En ell hi han peixos, alguna tortuga i colobres d´aigua. Portem ara dues hores i quart de caminada.

Tornem enrere fins al bosquet d´àlbers, i passem per dins d´ell, com per un túnel de vegetació. A l´eixida hi ha un camí asfaltat, que seguirem a l´esquerra. En vint minuts més estarem a Alfafara de nou.

El recorregut es pot completar en dues hores i tres quarts.

SERRA XORTÀ. ELS ARCS I L´ALT DELS PARATS

2010-02-17T21:05:00.010+01:00

SERRA XORTÀ

FOTOS: Maig 2004, Febrer 2005 i Desembre 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

La Xortà és la continuació de la Serrella cap a llevant. La seua major altitud és l´Alt dels Parats, amb 1218 metres. S´alça com una muralla sobre la vall de Guadalest, i més suau sobre la de Bijauca. Les seues formes recorden a la veïna Aitana, i com aquella, està molt afectada pels incendis, amb algunes zones repoblades, i també com l´Aitana presenta curiositats geològiques dignes de visitar.

EIXIDA: Des de Castells de Serrella (cal recórrer també el poble i tastar les aigües de la font de la Bota), agafarem la carretera de Tàrbena, que puja un port. A uns 5 quilòmetres, abans de passar el Somo, una pista de terra ix a la dreta, amb un cartell de muntanya d´utilitat pública. Allí comencem a caminar.

Encetem el camí pujant suau per la pista, pel costat d´un pinar de repoblació, i a uns 300 metres girarem a l´esquerra per bancals d´ametlers. La pista, més endavant gira de nou a la dreta, i pujant pels bancals s´encamina a la serra.

Posarem atenció en el primer revolt tancat a l´esquerra, ja en plena muntanya, perquè a mà dreta ix una senda que en 5 minuts ens porta als Arcs dels Atanços. Es tracta de dues obertures en un pany de roca, la més gran d´uns 10 metres de diàmetre, i altra més petita davall a la dreta. La senda passa per dins de la gran. Fins ací portem uns 35 minuts.
Tornem a la pista, i ja més amunt trobarem una drecera per l´esquerra, un camí que puja fort entre pinars de repoblació abancalats, i que ens lliura d´un seguit de revolts.

Quan ja estem davall dels penyassegats de la carena de la Xortà, anirem paral·lels a la pista, una mica per davall, per matollars d´argelagues i alguns arbusts nobles, com l´espinal blanc, que a la primavera ens ofereix les seues flors blanques, medicinals. Ara ja planegem, fins arribar a un barranquet que naix des de les mateixes cingleres. Ací està la font de la Teula, un poc amagada entre els espinals. Si ens fixem en les cingleres podem distingir algun teix. A partir d´ací, aquest camí convergeix amb la pista, i prompte hi desemboca.

Continuem planejant, i passem per un pinar de repoblació, i tan prompte el passem, la pista gira bruscament a la dreta, endinsant-se de nou en aquest bosc de disseny. Més amunt torna a fer dos revolts, i refusarem el camí que ix a l´esquerra. Si el seguírem, que també podria ser una bona opció, pujaríem al cim del Morro Blau, amb 1125 metres. És un magnífic mirador sobre les dues Marines. Nosaltres seguim la pista, que en breu acaba a la font dels Teixos, ombrejada per alguns xops. També hi ha un refugi de pedra i fusta. Aquest pot ser un bon lloc per esmorzar, o si venim amb la idea, per a quedar-se a fer nit. Fins ací portem una hora i mitja.

Per darrere del refugi puja una senda, encara per un rodal de pins, i més amunt, de carrasques. Aquesta senda puja amb fort pendent fins arribar a un collat, i d´allí, seguint la cresta, al cim de l´Alt dels Parats. Des d´ací contemplem l´Aitana de punta a punta, i si no fos perquè un replanell ens la tapa parcialment, també la vall de Guadalest. Tot i això ens podem acostar camp a través fins la punta d´aquest altiplà. Cap a ponent, l´allargada Serrella, i cap al nord, les serres de la Marina Alta: Alfaro, el Cocoll, el Montgó... i a llevant, l´enèrgica serra de Bèrnia, immediata a la mar. El recorregut total el podem fer en dues hores.

SERRA DEL MAIGMÓ. PUJADA PEL COLLAT DE L´EIXAU

2010-02-16T16:07:00.009+01:00

SERRA DEL MAIGMÓ.

FOTOS: Desembre 2006, Novembre 2007, Gener 2009 i Setembre 2009.

DIFICULTAT: Alta.

Aquesta pujada sembla impossible, vista des de baix, però si encertem els passos que hi ha que donar, i ens lliurem a l´aventura, podrem fer una de les més emocionants ascensions al cim del Maigmó. En cas de dubtes, millor anar acompanyat per algú que la conega.

EIXIDA: Pujarem per la carretera del Balcó d´Alacant. En el punt on es desdobla, agafarem la de l´esquerra, que fa uns revolts seguits i enlairats. Després planeja, i quan dobla a la dreta i ja tenim el cim al davant, ix una pista a mà dreta amb una barrera per a vehicles. Ací deixarem el cotxe.

Si retrocedim uns metres fins el revolt anterior descobrirem una senda que davalla forta, i en poques passes ens mostra un pou de neu, enrunat. El seu fons està cobert de falgueres i rosers bords. Un panell informatiu ens explica l´història dels pous de neu, i més concretament, d´aquest.

Tornem al principi de la pista que anàvem a agafar. Puja còmodament, fent alguns revolts, fins al collat de l´Eixau. El cim de la dreta és el Maigmonet, i té algunes pedreres que descendeixen des de les roques del cim. A l´esquerra, la majestuositat geològica del Maigmó es mostra en tot el seu esplendor, algunes formacions ens poden recordar al Montserrat, però més menut. Els carrascars aprofiten els pocs espais que la verticalitat dels cingles els deixen per arrelar.

Haurem tardat 15 minuts fins al collat, i ací hi trobem un cartell que ens diu que estem en una micro-reserva de flora. No deurem d´eixir-nos-en del camí, i molt menys agafar plantes. Darrere del cartell comença una senda un poc confusa, però en eixir del bosc l´anirem veient millor perquè recorre la divisòria d´aigües. Al fons, les vistes cap al barranc de l´Eixau, en part abancalat i repoblat, es fan vertiginoses. En front, els cims dels Rasos de Catí, el Sit o la Penya Foradada. I si mirem enrere, el Maigmonet, les Antenes del Maigmó i l´Alt de Guisop, van emergint. La senda sembla que va a estavellar-se contra el penyassegat, i així és. Després d´una grimpada curta, ja som a la seua base. Encara caminarem una mica sota les parets de roca, cap a l´esquerra, fins que ens haurem de fixar en uns ferros enganxats en la penya, que ens ajudaran a guanyar altura. Poc més amunt ens haurem d´agafar d´una cadena i anar sempre amb compte d´assegurar els peus, perquè treparem uns metres fins un replà.

Una vegada dalt es forma un desfilador pel qual arribarem a un lloc on sembla bifurcar-se la senda. Al mig hi ha una savina. Passarem pel seu davall, i mitjançant una cadena baixem a un estret replanell des del qual es despenja una pedrera. Sembla que ja no es pot continuar, però si parem atenció a un grupet de carrasques que tenim davant, endevinarem un pas que ens porta a altra cornisa. No la seguirem fins al final perquè acaba en un estimball. Quan va a estretir-se fugirem rost amunt ajudant-nos de les mans si cal, i amb compte perquè tot és pedra solta. Però una vegada superat aquest tram, el pendent es suavitza. És ací quan ens hem de girar a l´esquerra i travessar un esgolador. Ací hi havia una cadena, però la van retirar. I era molt útil si la superfície estava xopada, perquè aquest esgolador té fort pendent, i sembla com si aniguérem a rodar avall, però amb compte es travessa fàcilment a l´altra banda.

Després pujarem grimpant un poc per unes penyes, i ja estarem en la pujada final. Encara té un fort pendent, però el sòl és més segur, tot i que haurem d´anar amb compte amb la pedra solta.

Les últimes penyes les pujarem ajudant-nos d´altre escaló de ferro incrustat en la paret. Ja som dalt del tot!

Encara ens queda botar una escletxa entre les roques, un salt d´un metre de llargària, per poder tocar el piló del cim del Maigmó. Estem a 1296 metres d´altura, i si el dia està clar, junt amb la veïna Penya Migjorn, estarem en el millor mirador sobre la comarca de l´Alacantí, però també sobre la Foia de Castalla. El cim està compartit pels termes de Tibi, Castalla i Agost.

Si encertem bé la pujada i no tenim massa contratemps, la podrem fer en poc menys d´una hora.

SERRA DE CASTALLA. L´EMPENYADOR.

2010-02-13T00:04:00.004+01:00

Dins del Paisatge Protegit de les serres del Maigmó i el Sit, l´Empenyador ocupa el segon lloc en altitud (1260 metres). La seua silueta és molt característica, amb una allargada cinglera aparentment inaccesible, i en els següents posts us demostraré que no ho és, perquè us oferisc 5 opcions diferents per pujar-hi. Les vessants de l´Empenyador es troben completament cobertes d´una privilegiada massa forestal, una de les més denses, extenses i de millor qualitat de les comarques del sud. Predomina el pi blanc, però també, a més altura, la carrasca, el sotabosc de càdec, coscolla, albaida i romaní, i en indrets humits, algunes espécies difícils de veure en aquestes latituds eixutes: el polipodi, l´herba de melic, el rusc o galzeran, la noguerola, de fulla caduca, i l´escassíssim timó reial. Per les parets rocoses abunda el poliol de roca, i per les superfícies més rases, el timó, la camamilla, la sàlvia, l´herba cuquera, l´espígol... una bona llista d´herbes aromàtiques, i algunes savines disperses.

OPCIÓ 1. PUJADA DES DEL PORTELL

2010-02-12T23:40:00.007+01:00

FOTOS: Abril 2007, Desembre 2008 i Febrer 2010.

DIFICULTAT: Mitjana.

Aquesta és la pujada més clàssica a l´Empenyador, sobretot per als qui pugen en cotxe fins al Portell, perquè és d´aci des d´on parteix la senda. És el punt més proper fins al qual es pot arribar per carretera. Al capdamunt del Portell de Catí hi ha un dipòsit d´aigua, que abasteix a la petita urbanització i a l´hotel del Xorret de Catí.

EIXIDA: Portell de Catí. La senda està perfectament senyalitzada com a PR. Només cal seguir-la, i no ens podrem equivocar perquè està molt trepitjada. Al principi pujarem una mica fins un replà, que ens serà enganyós, perquè encara queda prou per pujar. A la dreta veiem tota la cresta calcària de l´Empenyador, i una forta costera coberta per un dens coscollar. El replà està ben ombrejat per pins més grans i pinatells que formen una densa massa en companyia de les carrasques. Al final del pla ix una senda que baixa al refugi i zona d´acampada, i que rebutjarem. Ara sí que pugem de forma més decidida. En alguns trams, hom ha obert dreceres, que evitarem, anant sempre per la senda més marcada, i sobretot, no obrint-ne de noves.

Quan ja estem aproximant-nos al capdamunt, el pendent es fa més fort, però sense arribar a esgotar-nos. Ja al peu de la cinglera, veurem una balma amb un rogle de pedres i una altra enmig, a mode de taula i cadires. És un bon lloc per fer vivac, ben protegit del ponent. I ara muntem un poc més i ja som dalt de la carena. Ací travessa la senda que ve recorrent tota la cresta del Frare (vore opció 2). D´ací al cim només resten 5 minuts entre carrascar i alguns pins.

Al capdamunt hi ha el vèrtex geodèsic, i obtindrem unes àmplies vistes cap a totes bandes: des de les costes del Baix Vinalopó, el Baix Segura, l´Alacantí, i fins i tot, si el dia és clar, del Mar Menor i les serres de Cartagena. Cap a l´interior, les serres diàniques: l´Aitana, la Serrella, el Puig Campana, el Cabeçó de l´Or, la Penya Roja, la Carrasqueta, el Menejador, la Serreta, Mariola, la serra d´Onil, i cap a ponent, les serres del Vinalopó: Crevillent, Algaiat, el Reclot, Salines, i de Múrcia: el Carxe, la Pila, el Buey, Ricote, Espuña, i si el dia és ben clar, arribarem a observar la serra de Moratalla. I a tot el nostre voltant, la resta de les serres del Paisatge Protegit en el que ens trobem: el Maigmó, el Carrascalet, la Lloma Llarga, l´Arguenya, el Sit i el Cavall. Un mirador privilegiat, només per als caminants i aventurers que pugen al cim.

OPCIÓ 2. EL PAS DE RABOSA.

2010-02-12T22:40:00.006+01:00

FOTOS: Desembre 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

Aquesta pujada volta per la Cresta del Frare. Hi ha una ruta que la recorre al complet, fent la mateixa pujada, o bé pujant a l´Empenyador per qualsevol de les altres opcions. Però en aquest cas no farem la Cresta, sinó la pujada al cim.

EIXIDA: Si venim en direcció de Castalla a Petrer, una vegada hem traspost el Portell de Catí i comencem a davallar, a uns 400 metres ix un camí a la dreta senyalitzat, pel qual anirem al refugi i zona d´acampada de Catí. Podem deixar el cotxe al principi del camí, i dirigir-nos al refugi, que està a uns 5 minuts a peu, per bon camí planer.

Des del refugi seguirem el camí, que continua planejant aproximant-se a les cingleres rogenques de la cresta del Frare. En uns 10 minuts arribarem a un mirador, després de rebre per l´esquerra un camí que puja des de l´hotel del Xorret de Catí. Ací acaba el bon camí, perquè agafarem una senda que puja per un lloc inversemblant.

Comença a pujar forta i s´enfila per un estret, a mode de pas de rabosa, pel qual arribarem a grimpar en algun tram. No agafarem vertigen, perquè passa entre les roques i perdem de vista la profunditat del Fondo de Catí. En poques passes ens trobarem a la carena per la qual passa una senda. És la que recorre tota la cresta. La seguirem cap a la dreta, vorejant els penyassegats. En alguns moments trobem escletxes paregudes als avencs del Partagat, de l´Aitana, però més xicotets, i farcits de carrasques. La senda, en alguns trams, sembla estar adoquinada. Tot l´Empenyador es caracteritza per aquestes formacions d´estrats inclinats, que en superfícies planes dóna aquest resultat, i en tallats rocosos, ens mostra formacions de llibreria i pedreres de lloses amples i planes (veure opció 4).

Seguim pujant, i al cap d´uns 20 minuts més eixim a un collat, des d´on ve la senda que puja des del dipòsit (opció 1). Només ens resten uns 5 minuts fins al cim. El total és d´uns 40 minuts.

OPCIÓ 3. LA XEMENEIA.

2010-02-12T00:22:00.006+01:00

FOTOS: Febrer 2010.

DIFICULTAT: Mitjana-alta.

Aquesta és la pujada més vertiginosa i increïble de l´Empenyador. Vist des de baix sembla impossible, però ja veureu còm, només si no patim de vertigen, la pot fer tothom, només cal tindre una forma física acceptable.

EIXIDA: Des del Portell de Catí, a l´igual que en l´opció 2. Partim des del dipòsit de l´aigua, seguint la mateixa senda que en l´opció 2. Però a uns 30 o 40 metres observarem una senda més directa a la dreta, fixem-nos en una pedra que hi ha a la vora amb les marques del PR. Agafarem aquest senderol, i no el soltarem fins que arribem a la base de les parets. El pendent és esgotador, però no ens perdrem, perquè malgrat que no està massa marcada, no té cap obstacle que ens impedisca seguir-la. Aquesta zona va estar aclarida fa uns anys, a mode de tallafocs, i només té pins dispersos. La vegetació predominant és un coscollar dens. Els últims metres es fan complicats, cada vegada el pendent és més pronunciat, i arribarem a necessitar les mans per evitar perdre l´equilibri. Pensem que més val que hi haja eixida cap amunt, perquè tornar sobre les nostres passes arriba a paréixer perillós. Sobretot, evitem mirar enrere.

Tampoc ens deurem eixir de la senda. A banda de ser perillós, l´escassa vegetació i el fort pendent afavoreixen l´erosió de la terra.

I quan ja tenim davant el frontó, hi ha un replanell de roca, des del que veurem tot el que hem pujat. El dipòsit està tan avall, que ens sembla mentida haver fet aquesta pujada en tan poc de temps. Depén del ritme de caminada, podrem arribar-hi en poc més de 10 minuts. Però ara ve el tram rocós. Un grup de carrasques amaguen la Xemeneia. Des de baix, conforme anàvem pujant, la distingiem entre la cinglera, i no creiem que per allí es podia passar. Una vegada superem les carrasques, grimpant una mica, ja ens hi veiem dins! I ens resulta més ampla i accesible del que semblava. Pugem entre les dues parets, i poc més amunt li apareix una fillola a l´esquerra. Podem agafar-la, i trepant un poc per la roca estratificada, de seguida eixim al cim, però si continuem recte, veurem que prompte s´eixampla, i pujarem per on vulguem, perquè ja som dalt. El piló del cim el tenim a pocs metres a l´esquerra.

OPCIÓ 4. PUJADA PER LES PEDRERES

2010-02-11T23:14:00.008+01:00

FOTOS: Febrer 2010.

DIFICULTAT: Alta.

Aquesta és la pujada a l´Empenyador més selvàtica. Ens ficarem per un carrascar secret, on el sòl està format per multitud de lloses de pedra, caigudes des de la cinglera. Només cal tindre un cert sentit de l´orientació, però seguint les passes que us deixe a continuació, no us perdreu.

EIXIDA: Uns 800 metres abans d´arribar des de Castalla al Portell de Catí ja veurem tota l´allargada cinglera de l´Empenyador, i a la dreta, les ruïnes de la casa del Portell. Passem un revolt pronunciat a l´esquerra, i de seguida ens ix un camí que baixa a la casa del Portell. Eixe el deixarem per a l´opció 5, però una vintena de metres més amunt, també a la dreta, hi ha una esplanada ampla amb grava, on podrem deixar el cotxe. Prendrem com a referència un penyal aïllat que veurem al damunt, tot envoltat de vegetació.

Des de l´esplanada, que a poc a poc s´estreteix i esdevé camí, continuem. No ens dura més d´uns 50 metres, perquè com a camí s´acaba, però al final surt una senda que dobla a l´esquerra, i mena a una pedrera. Una vegada hi arribem, sempre la seguirem per la part esquerra, procurant pujar el major temps per la pedrera, perquè si no, ho hauríem de fer serra a través, i el pendent és molt fort. Observarem que hi ha una mitja sendeta per la pedrera, o almenys una part per on es veu més trepitjat. D´una pedrera passem a altra, i així fins que s´acaba, i ja haurem guanyat prou altura.

Quan la pedrera acaba definitivament, encara veiem una sendeta molt confusa. La perdrem, la tornarem a trobar de quan en quan, però la malesa, l´espessor de carrasques i la llenya seca que hi ha pel bosc barraran el pas i es tocarà anar alguns trams obrint pas entre la vegetació. Sempre anirem buscant el punt més alt. I ara agafarem com a referència la penya de la segona foto. És com la proa d´un vaixell. Aquesta roca no la podem veure des de baix, perquè està mig reblida pel bosc, però quan la tenim a prop ens dirà que anem bé. Si no, sempre que busquem la part més alta arribarem al mateix lloc.

Però el més sorprenent és quan superem aquesta penya: el racó més màgic de tota la serra: hi ha una vaguada oculta, tota de pedreres, i parcialment coberta d´un carrascar d´una densitat tan gran que no deixa que el sol toque terra. Les pedres del sol estan parcialment cobertes de molsa. Es respira un gran silenci, ni tan sols el fort ponent que bufava el dia que vaig pujar arribava a entrar en aquest temple de la natura, ni es sentia el seu udol. Davant, els alts frontons de l´Empenyador, de colors blanquinosos i carrasques que, escalant per les roques, desafien la llei de la gravetat. Ara anirem seguint el peu de la cinglera per la dreta. En alguns trams veurem matollars de malrubí. Si ens endinsem pel carrascar haurem d´anar apartant branques, però gaudirem de l´ànima del bosc. Fins i tot, si encertem el rodal, podrem contemplar l´escàs polipodi, una falguera que naix amb les primeres pluges tardorals i es seca a l´estiu, i si venim en març o abril, agafarem els espàrrecs més tendres que ens oferix la natura.

I quan vegem a l´esquerra una pedrera de grans lloses que s´enfila amunt entre les dues parets de roca, l´hem de seguir. Com a punt de referència tindrem la penya que havíem vist des del capdavall, que ara la tenim a la vora, com atansant-se sobre l´ombria. Pujarem un tram i eixirem a altra vaguada més enlairada, també farcida de grans lloses. Són pedreres molt diferents a les que coneixem a l´Aitana, la Serrella, Mariola o Bèrnia. Anirem xafant les que vegem més fermes. Sembla com si en molts anys ningú no haguera passat per ací. Més amunt sembla com si un grup de carrasques ja no ens vaja a deixar passar, però ben al contrari, seran les que ens mostren l´últim tram de pujada. Ens ficarem per la seua ombra, i quan menys ens ho esperem, ja serem dalt. Semblava increïble des de baix, però ja veieu còm l´Empenyador ens guarda algunes sorpreses.

I d´ací al cim, en pocs minuts arribem, ja seguint la senda de la carena.

No m´atrevisc a pronosticar el temps que podem tardar en pujar, dependrà de l´orientació que tinguem durant la pujada, però un mínim de mitja hora sí que anem a esmerçar.

OPCIÓ 5. PER L´OMBRIA DEL PORTELL

2010-02-11T13:47:00.008+01:00

FOTOS: Abril 2007 i Febrer 2010.

DIFICULTAT: Baixa.

Aquesta és la pujada més suau a l´Empenyador, ideal per a qui només vulga donar una passejada per la serra. Recorre una de les millors masses forestals de tota la serralada, ben poblada de pinar, carrascar i sotabosc de ginebre, coscolla i romaní. EIXIDA: En aquest cas tampoc eixim des del mateix Portell de Catí, sinó des del camí que passa per davant la casa del Portell, aproximadament uns 800 metres abans d´arribar al capdamunt. Podrem encertar el camí perquè ix al passar un revolt a l´esquerra en el moment en el que tota la cinglera de l´Empenyador se´ns presenta davant dels nostres ulls mentres pugem per la carretera. A la dreta estan les ruïnes de la casa. Podem entrar per dos camins que conflueixen davant la casa. Els entradors disten uns 200 metres entre si, però el segon (al passar la revolta), està senyalitzat. Baixem fins la pista per aquest camí de pedra solta, i davant està la casa del Portell amb unes artigues sembrades pels caçadors. Seguim la pista que planeja per l´ombria, i passa per un pouet amb una tapadora metàl.lica que hom pot obrir. Sempre sol tindre aigua, però hauríem de portar una corda llarga i un poal. La pista recorre un bosc frondós, que a penes deixa entrar el sol. Ara la cinglera de l´Empenyador es situa damunt de nosaltres. A uns 10 minuts el camí es bifurca. Hem d´agafar el ramal esquerre, que puja fent dues revoltes. Si haguérem seguit pel ramal dret, poc més endavant hi ha un cingle més xicotet amb una cova. Allí podem veure algunes espècies difícils de trobar en aquestes serres: el polipodi, la dauradella i l´herba de melic. També abunden les esparregueres. Però seguim per la pista de dalt, que passa per damunt d´una moleta rocosa que sobreix per damunt la vegetació. Des d´ací tenim molt bones vistes sobre tota la Foia de Castalla. Uns 10 minuts més endavant, i després d´una lleu baixada, eixim a un collat. La pista segueix recta, cap a la caseta de l´Àngel, però ens desviarem per un camí a l´esquerra, que arriba al cim de l´Empenyador. Cada vegada tindrem millor panoràmica sobre l´altra vessant: la que aboca al Vinalopó. La capçalera està formada per l´Empenyador i la Lloma Llarga o serra de Castalla, i recorreguda per dos barrancs principals que més avall convergeixen: el del Puntal i el del Salt de la Mula, i multitud d´aigüeres i barranquets que baixen des de l´Empenyador. Aquesta vessant és molt més suau, i no presenta la frondositat de l´ombria, però les brolles de carrascar, ginebres, savines i pins aïllats cobreixen tota la serra. El camí està força erosionat, i la major part del recorregut és de roca nua. A les vores abunden el timó, l´herba cuquera, la camamilla i l´espígol. Pujant a poc a poc, en mitja hora arribem al cim. El temps total des de la carretera fins al cim és d´uns 50 minuts.

SERRA D´ONIL. VISTA BELLA I LA FANDOMA

2010-02-06T23:15:00.010+01:00

SERRA D´ONIL

FOTOS: Febrer 2007, Maig 2007, Setembre 2008, Abril 2009.

DIFICULTAT: Mitjana.

La serra d´Onil apareix al nord de la Foia de Castalla com una allargada muralla rocosa, aparentment nua. La seua solana està deforestada degut a la intensa explotació que s´ha fet dels seus recursos. Antigament, Onil tenia un bon nombre de forns de terrisseria, i aprofitaven tota la llenya de la serra, fins i tot arrels. El carboneig i la pastura van deixar la serra totalment pelada. Ara comença a reviscolar la vegetació, s´escampen alguns rodals de pi blanc i carrasca arbustiva, i els bancals abandonats que trepaven per les vessants van cobrint-se de bosc.

EIXIDA: Onil. Podem començar la ruta des del monestir de Montserrat, un edifici de pedra abandonat, gairebé al capdamunt del poble.

Des del monestir encara pugem pels últims carrers d´Onil. A la part més alta, acaba el carrer i comença una sendeta per terrenys rocosos, per on han redolat penyes caigudes des de més amunt, i els esbarzers i el malrubí comencen a reblir bancalets erms. La senda puja forta, i passa sota una cinglera rogenca on s´obri un coveta. A partir d´allí s´enfila per un barranquet, i de seguida ix a un replà de bancals d´ametlers, on hi han diversos xalets.

Una vegada arribem a una pista asfaltada, passem a l´altra banda i pugem per un camí més ample, i encara deixarem a la vora alguna caseta més. Aquesta part de solana està abancalada, i cultivada d´ametlers fins on comença el rocam. El camí recorre alguns bancals, i ascendeix per terreny d´espart i calisa. En un revolt hi ha una caseta. Des d´allí podríem agafar una senda que puja a Vistabella, i podria ser una bona opció, però continuem pel camí, que fa algunes zigues-zagues per salvar el pendent.

La pista acaba en una petita casa emblanquinada, amb alguns pins grans a prop. És el refugi del Racó del Sastre, del Centre Excursionista Colivenc. Disposa d´un aljub, 4 lliteres, una foraca i taula i cadires. Fins ací haurem esmerçat uns 40 minuts. Des d´allí encara continua el camí per uns bancals erms, per darrere del refugi, i quan dobla a l´esquerra és ombrejat per un pinar més dens. Al mig del pinar hi ha una caseta més petita encara.

Quan ja som dalt la lloma, el camí que ja és senda, continua gairebé planejant, i arriba a baixar un poc. Més endavant passem per una caseta blanca, amagada en el pinar, i eixim a un camí, a la vora de l´enderrocat mas de Vista Bella. Fins ací portem 1 hora de camí. El nom de Vista Bella no podia ser més encertat, ja que des d´ací les panoràmiques sobre la Foia de Castalla són completes. Davant tenim Castalla amb el seu castell reconstruït, la serra de l´Arguenya, coberta de boscos i esguitada de masos amb les seues comes d´ametlers i oliveres. Darrere, la serra de Castalla, amb les penyes de Litero i la Lloma Llarga, i a l´esquerra, l´allargada i boscosa serra del Maigmó, amb les majors altures: l´imponent Maigmó, amb 1296, l´Alt de Guisop, amb 1249, el Carrascalet, redonejat i frondós, amb 1243, i l´Empenyador, amb un llarg penyassegat, amb 1260.

El camí ens porta en 10 minuts al collat de Fontabres. Ací estan les ruïnes del mas de la Verge de les Neus, i uns bancals repoblats de pins. A Onil li diuen el Bancal del Miracle.

Fixem-nos en una senda que puja forta a la dreta, buscant la carena. És per allí per on anirem. Podríem fer-ho pel camí, i eixiríem a la pista de Fontalbres. Allí veiem l´alberg dels Germans Maristes, i podríem beure en la font del Xorro, apartant-nos 2 minuts de la pista principal. Però les vistes a una i altra banda són excepcionals, i preferim l´aventura de la senda carenera que la comoditat de la pista.

Si seguim la carena, en uns 30 minuts arribem al punt més alt. Som a 1122 metres d´altitud, i portem una hora i 40 minuts de camí. Ací van posar un medidor de vent, tombat diverses vegades. Des d´aquest punt davallem quasi serra a través, fins un collat, on hi ha una cruïlla de camins senyalitzada. La pista principal, cap a l´esquerra, baixaria, passant per Fontalbres i la Fonteta del Soriano, al port de Biar. Si seguirem recte, pujaria a les proximitats de l´Alt de la Creu i davallaria cap a Banyeres de Mariola enllaçant amb la pista de la Cova Negra prop del mas del Cossi.

Però no seguirem cap d´aquestes direccions, sinó un camí més estret de terres fosques a la dreta, marcat com a PR. En menys de 10 minuts arribem a les ruïnes del mas de la Fandoma. L´emplaçament del mas és privilegiat, en la capçalera d´una enlairada valleta d´ametlers. Davant està el pou, recuperat l´any 1991 pel Centre Excursionista Colivenc. Té una font amb aixeta, d´on abans eixia aigua, i la bassa, sempre buida d´aigua i plena de malesa. Duem prop de dues hores de caminada.

Seguim el camí, però de seguida, en arribar a uns sembrats, agafem la senda que baixa per la vora dels bancals, i no la deixem. Quan acaba el bancal encetem el recorregut per un barranquet ombrívol, on abunda la carrasca entre dens pinar. I encara era més dens abans que es realitzara una tallada de pins. Tot i això, la senda està ben ombrejada.

Hauríem de saber cert el punt, perquè l´entrador està molt confús, però a l´esquerra, al fons del barranc, naix la font de la Carrasca. És un mínim correntet, conduït per un tub de plàstic fins un bidó rovellat. Si encertem el lloc, i busquem el naixement, vorem que és un alcavó entollat, d´on millor seria que ens abstinguérem de beure.

Seguint la senda cap avall, endevinem la proximitat d´un mas. Prompte el veurem al bell mig d´una coma d´ametlers i oliveres que s´estén solana amunt, tota abancalada. És el mas de l´Escalera, amb grans pins i horteta ben cuidada. Però no hi podem arribar. La senda voreja la serra i deixa el mas l´esquerra. I en pocs minuts ix a la pista asfaltada que mena al mas. A partir d´ací només resta baixar per la pista, seguint el barranc de l´Escalera. Aquest barranc està emmarcat per alts penyassegats, vessants rocoses alternades amb rodals de pins, i restes d´algun alcavó eixut d´on antigament eixia aigua per regar algun xicotet hort. Quan passem un estret per on la carretera s´enfila per la llera del barranc, ja pressentim el final de la ruta. A l´esquerra deixem un pou d´abastiment urbà, i més avall, el dipòsit de l´aigua i una creu d´obra sobre un alt. Però compte: el primer carrer que trobem a la dreta ens portarà a un pou de neu, ja a l´entrada del poble. Carrerejant arribarem al punt on havíem deixat els cotxes. La ruta completa la podem fer en dues hores i tres quarts.

PUJADA AL MONTCABRER PEL BARRANC DEL CINT

2009-12-30T21:35:00.010+01:00

MARIOLA

FOTOS: gener 2005, maig 2006, juny 2008, novembre 2009.

DIFICULTAT: Mitjana.

Clàssica pujada al Montcabrer des d´Alcoi, amb possibil.litat de fer una variant a partir del Coll de Sabata. En aquest cas la farem donant la volta a l´Alberri, però també es pot pujar fins al capdamunt. Tenim algunes fonts a la vora de la senda, que no només ens permeten reomplir la cantimplora, sinó que, a més a més, són un ullal de vida al mig de terres solitàries i esquerpes.

EIXIDA: Pujant per la carretera del Preventori, en un revolt hi ha l´entrador al barranc del Cint. Podem deixar els cotxes en un replanell, al costat de la carretera.

A la dreta deixem les ruïnes del teular del Llonganissero, una antiga fàbrica amb un fumeral cònic de rajola. I en front, les parets verticals a una banda i altra del barranc del Cint, un dels símbols d´Alcoi. La senda, al principi, passa sobre una conducció d´aigua camuflada sota un muret de pedra. El fons del barranc està cobert de baladres i esbarzers, i de quan en quan podem sentir les fortes olors de la sempreviva. Prompte vorem els voltors sobrevolant el barranc. Prop de la Penya de l´Àguila, a la solana de Mariola, estan les instal.lacions del Projecte Canyet, pel qual s´ha reintroduït el voltor comú a la comarca de l´Alcoià. El fons del barranc s´estreteix, i la senda passa pel bell mig. Si ha plogut amb intensitat, fins i tot podem gaudir de la presència de l´aigua. Al passar l´estret sí que pot ser freqüent, almenys, escoltar-la, perquè la llera del barranc està reblit de vegetació. I si endevinem l´indret, a uns pocs metres a l´esquerra podrem veure la font del Pastoret. Només cal travessar el barranc. Normalment sols brolla un filet d´aigua, però en períodes eixuts pot arribar a assecar-se. Enmig d´un rodal de xops està el mas del Potro, i a l´arribar al revolt que forma la senda, després d´un tram de senda fangós, naix el poderós doll de la font del Barranc. Aquesta sembre raja generosa. Els freixos aprofiten l´humitat del rierol i l´ombra dels penyassegats. Poc després la senda es desdobla, i agafarem el ramal dret, que puja de forma més decidida i deixa a l´esquerra el llit del barranc. Prompte eixim a una carretera asfaltada, que mena a diversos masos i un pou.

Ara caminarem per la carretera, però no per massa temps. Quan superem el desnivell del barranc arribem a les casetes de Vilaplana, un petit caseriu, en part enrunat. Fins ací portem uns 35 minuts.

Ací deixem la carretera i ens endinsem per una pista de terra a la dreta, que en un principi passa per bancals, i més endavant s´embosca una mica. Allí passarem per una cadena, però no hem de patir, perquè aquest camí està senyalitzat com a GR7. A l´esquerra hi han alguns cultius d´avellaners, i a la dreta, els pinars de la moleta de Serelles.

A uns 15 minuts de les casetes de Vilaplana, en un bellíssim paratge d´ametlers, els masos dels Capellans s´alcen sobre un turó. Passem per aquest grup de masos, i ens desviem per una pista a la dreta, que puja cap al coll de Sabata. Al principi, per bancals d´ametlers, i més amunt pel mig del bosc. Una sendeta que puja per ribes abandonades fa de drecera i ens porta al capdamunt del coll. Ací arribem després d´una hora de camí.

Des d´allí ja s´obrin les vistes cap al Comtat, i les serres de la Marina Alta i la Safor, així com també l´Aitana i els Plans, més al sud. Des del coll de Sabata agafarem una senda que puja per la carena, i conforme pugem, s´amplien les panoràmiques. I als pocs minuts la senda es bifurca. Les dues opcions estan senyalitzades. Deixem el GR7 i agafem la de l´esquerra. Encara pugem un poc, però la senda va rodejant l´Alberri a mitja vessant. En passar un primer barranquet escoltarem el so de l´aigua, si parem l´orella. A la dreta està la font dels Bassiets, tota envoltada de joncs. Des d´ací podem contemplar les terres més solitàries de la Mariola, amb extensos carrascars i algun mas. A la llunyania distingim les siluetes de les serres de Castalla: la Replana del Carrascar, l´Empenyador, el Carrascalet, el Maigmó... i l´allargada ombria selvàtica de la Font Roja. A pocs centenars de metres, una altra font: la de Julià. És possible que en temps de sequeres perllongades arribe a estar eixuta, o de no arribar a córrer l´aigua pel canó, perquè de vegades s´escapa i vessa per terra.

Ara pujarem un collat, i a l´altra banda ja perdem tot contacte amb la civil·lització humana. Tot és bosc, carrasques, pins i dens sotabosc. Aquesta vessant de la serra està en un estat avançat de recuperació després de l´incendi de 1980. A penes es coneixen les petjades que va deixar el foc, perquè els pinatells ja formen una massa molt densa. I més endavant ens enfilem pel barranc del Carrascalet, un dels més bells de tota la Mariola. A dreta i esquerra tot són cingleres per on creixen les carrasques, els corners, els espinals i els freixos, de vegades desafiant la llei de la gravetat. El fons del barranc està format per antics bancals en els que ara proliferen els espinals, les gavarneres i els esbarzers. L´humitat fa que algunes motades de joncs també hi apareguen. En temps de pluges pot arribar a aflorar algun regall d´aigua efímer. I més amunt, si ens fixem en un d´aquests senyals d´humitat, a l´eixida d´un petit barranquet on abunden els joncs, només hem d´apartar-nos uns 10 metres de la senda principal per un entrador que si no coneixem, possiblement no arribem a captar. Perquè si ho fem, podrem tastar les fresques aigües de la font del Carrascalet, una de les més enlairades de tota la Mariola, que recull l´aigua que plou a la vessant sud del mateix cim del Montcabrer. Seguim pujant, i la costera va fent-se feixuga. La vegetació va quedant reduïda a prats de gramínies, timó, coixí de pastor i camamilla, amb alguna carrasca rastrera de quan en quan. Al capdamunt ja tenim les Penyes Monteses.

I quan coronem el collat de l´Alberri ens juntem de nou amb la senda que havíem deixat al coll de Sabata (GR7), però també amb la que ve des de la font de Sanxo (vore ruta de la pujada al Montcabrer per la font de l´Heura). Ara ja veiem el Montcabrer al davant. I no cal explicar massa el tram final de pujada, que ja hem descrit a la ruta adés esmentada. Deixarem el GR7 de nou, que baixaria per la font del Pouet (la podem veure, perquè està a uns 50 metres, sota un cingle), però per pujar al Montcabrer agafarem una senda que es fa evident, perquè des del collat de l´Alberri veiem part del seu recorregut. A poc més de 10 minuts farem cim. El temps total del recorregut és de dues hores i quart.

FONT ROJA I MENEJADOR PEL MAS DE TETUAN

2009-07-08T14:43:00.011+02:00

FONT ROJA
FOTOS: Gener 2003, Maig 2005, Juny 2007, Novembre 2007 i Octubre 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

Una altra ruta pels millors boscs del sud del País Valencià, i un dels primers parcs naturals protegits, des de 1987. Però ja al segle XIV, una llei protegia aquest tresor forestal, prohibint i sancionant la tala d´arbres. Aleshores no era conegut pel nom de Carrascar, sinó com el de Teixera, la qual cosa ens dóna evidències de la regressió d´aquesta espécie. Encara és un dels reductes on més abunda, trobant exemplars monumentals aïllats com el del mas de Tetuan, o d´altres barrejats entre l´espessor del bosc, sobretot al recer de les cingleres del Menejador i de l´Alt del Ginebrar.

EIXIDA: Venteta dels Cuernos. Al capdamunt del port de la carretera que uneix Ibi amb la d´Alcoi a Banyeres, a uns 400 metres de la confluència amb la que procedeix d´Onil. En front de la Venteta hi entra un camí particular asfaltat, i a l´esquerra d´aquest, un altre sense asfaltar que fa una lleugera costera amunt entre pinars. Aquest darrer és el que agafarem. Està senyalitzat com a GR-7. A cavall entre els termes d´Ibi i Alcoi, el camí guanya altura a poc a poc, i al cap de 15 minuts passa a l´ombria. Ací comença un caminal que esdevé de seguida senda per la carena. Però abans mirarem enrere i distingirem el Pou de Barber, una cava encara amb tot el sostre ben conservat. A la vora del camí hi ha la caseta dels nevaters, el refugi on es quedaven quan havien de treballar. Ara sí, ens fiquem per la senda, que puja forta entre carrasques xaparres, deixant a l´esquerra, més avall, els masos de Bonavista, Pardinetes, i encara més avall, el Racó de Pellicer i el Racó de Santa Anna. A la dreta, la immensa finca de Santa Maria. En un descanset, la senda es bifurca. Hi ha una caseta de caçadors enderrocada, i un rodal de pinar de pi pinastre. Qualsevol de les dues opcions és vàlida: la de la dreta puja per dins del pinar, vorejant el Pilar de Ximo. La de l´esquerra l´afronta per la carena, s´hi encimbella, i ens dóna encara millors vistes de la Mariola, la Valleta de Polop, o a la dreta tota la capçalera del barranc dels Molins.

Ja dalt del tot, en front se´ns apareix la Teixereta i el mas de Tetuan. Davallem fins uns bancals erms que han estat repoblats amb espècies autòctones, i pujant ribes per una sendeta ja som al mas de Tetuan. Haurem tardat tres quarts d´hora, o poc menys. Si haguérem seguit el camí, arribaríem a la font del mas. Però després la visitarem.

El mas està en un estat lamentable, i amenaça amb l´enfonsament total, però encara conserva l´ermita. Davant hi ha un teix monumental, al qual se li calculen uns 350 anys. No té massa alçada, però el perímetre del seu cop és immens. Eixim a una cruïlla de pistes: a la dreta aniríem al mas de Foiaderetes, situat en la solana de la Teixereta. Cap amunt, al cim del Menejador, però serà per ací per on baixem. I a l´esquerra, camí de la Font Roja, és per on hem de tirar. Anem davallant a poc a poc, i a l´altura d´uns bancals erms, a l´esquerra baixa un camí que mena a la font. Aquesta es troba davall d´una riba, i segons l´època de l´any, o la pluviometria, pot arribar a estar seca. Té un xicotet llavador, i una pèrgola de parres. Seguint per la pista, al girar a la dreta ens ombreja un dels sectors forestals millor conservats. Predomina la carrasca, però podem trobar també moixeres, corners, freixos, aurons, espinals, rosers bords, i sempre les heures trepant pels troncs i branques, el lligabosc formant lianes, i a la tardor, quantitat de bolets. Un poc més avant, sota les cingleres de l´Alt de Pilatos, està el mirador homònim, que ens dóna bones vistes de tota la Valleta de Polop, la Mariola, i sobre l´ombria de la Font Roja, els boscs ininterromputs. A uns 10 minuts més endavant, després de passar el Pla dels Gal.lers, apareix un replà de bancals abandonats. Ací podem agafar una senda secreta a la font del Merlanxero, però no ens esperem trobar-la amb aigua, jo sempre l´he coneguda eixuta. A partir d´aquest punt, el camí ja baixa més decididament, fent algunts revolts. És ací on més abundant es fa el roure gal.ler, per això el nom de l´indret. A un quart d´hora d´ací, com a molt, ja som al Pla de la Mina, on hi ha una reproducció d´una carbonera i d´un forn d´Algeps, i altre mirador. També ix d´ací la senda del Menejador, però abans ens aproparem a la Font Roja, que és a 5 minuts d´ací. Baixant, a la dreta, tenim la Cova Gelada. Si anem en estiu la trobarem farcida de mosquits. De seguida passem per la Glorieta dels Paellers, com és coneguda a Alcoi, ben provista d´infraestructures per a passar el dia, sota centenàries carrasques, i davall, les ruïnes dels antics xalets on es pretén, de manera destrellatada, construir un hotel de luxe amb balneari. Baix, el santuari adossat a l´edifici que ara fa de centre d´informació del parc natural, l´ampli aparcament i el restaurant que abans fou casa forestal. Tot plegat, ben ombrejat amb oms que van deteriorant-ser per la grafiosi, teixos, xiprers, pins, carrasques i castanyers d´índies.

Tornem al Pla de la Mina i ens enfilem per la senda del Menejador, arreglada amb esglaons de fusta que ens ajuden a pujar i frenen l´erosió. Fins que arribem a un mirador, el pendent és fort, i a partir d´ací comença a suavitzar-se. Estem passant per un dels millors rodals de bosc, dominat per la carrasca, acompanyada per freixos, aurons, gal.lers, corners, moixeres, i amb un sotabosc de marfulls que li donen un aspecte selvàtic. Quan ens enfrontem al cim del Menejador, s´enlaira de nou la senda i eixim a un camí que ve planejant des de l´alt de Sant Benet. El seguirem a la dreta, i distingirem algun teix, però de seguida coronem un collat aclarit de vegetació amb una bassa anti-incendis.

Des d´ací, mirant enrere, veiem ben a prop la caseta de vigilància forestal de fusta, que substitueix a l´anterior d´obra. Pugem per una drecera entre carrascar aclarit, i després de passar per unes antenes i repetidors, de seguida tenim el vèrtex geodèsic, amb 1352 metres. Si continuem un poquet més, just davall hi ha una penya foradada, i des d´un cert punt contemplarem el santuari de la Font Roja a través del forat. Fins al cim portem una hora i tres quarts.

Tornem al collat, i des de la bassa seguim per la pista que planeja cap a ponent per la carena, un poc decantada a la solana. El paisatge de la cara sud contrasta força amb els boscs ombrívols. Predomina un carrascar arbustiu dispers, amb ginebres, savines, estepes i coscolles, les plantes aromàtiques: camamilla, timó, sàlvia, espígol o romaní, i els punxosos coixins de monja. Quan ens ens aproximem al cim de la Teixereta ja endevinem que ve baixada, i si no ens falla el sentit de l´orientació, sabrem que anirem a parar al mas de Tetuan. Però abans passarem per la Cava Coloma, un pou de neu situat just al peu del remat de la Teixereta, amb la casa dels nevaters camuflada entre les carrasques al pla de davant la cava. Ara la pista comença a davallar entre carrascar d´ombria barrejat amb aurons, freixos i corners. I com ja preveïem, a uns quinze minuts eixim al mas de Tetuan. A partir d´ací, la tornada la farem per on hem vingut, pujant al Pilar de Ximo, passant pel pou de Barber, i acabant a la Venteta dels Cuernos. El total de la ruta l´haurem completat en 3 hores i quart. Qualsevol estació de l´any és apropiada per fer aquesta excursió. Els matins estivals solen ser frescs, en alguns punts de l´ombria podem arribar a passar fred amb roba d´estiu. L´hivern ens pot obsequiar amb la presència de la neu. La primavera ompli la serra de flors, sobretot a la segona meitat. Però recomane que trieu la tardor per a visitar la Font Roja perquè podreu contemplar la policromia del bosc mixt mediterrani, sobretot a la segona meitat d´octubre i els primers dies de novembre. L´espectacle està garantit.

PLA DE LA CASA

2009-06-29T16:00:00.014+02:00

LA SERRELLA

FOTOS: Març 2005 i Novembre 2008.

DIFICULTAT: Mitjana-alta.

La Serrella és una de les més espectaculars del Sud del País Valencià. Són nombroses les curiositats geològiques, i botàniques que conté: les famoses Agulles, el Glaciar de la Serrella, el Forat de l´Àfrica, les Penyes Bardals, quantitat de pedreres, cingleres, penyassegats, barrancs esquerps... Si hi anem fora de l´estiu, alguns dels seus paratges tenen un cert aspecte pirinenc. El foc, com a quasi totes les serres meridionals, ha deixat la seua petjada, i això fa que no siga una serra en absolut boscosa, però paga la pena endinsar-se per les seues meravelles.

EIXIDA: Quatretondeta. En el mateix poble, al qual haurem arribat per Gorga, al pas de la carretera ix un camí asfaltat amb força pendent, amb un panell indicador, que puja a un dipòsit d´aigua. Allí acaba l´asfalt i continua el camí de terra per bancals d´oliveres. Prompte arribarem a la gran carrasca de la Tia Sofia, i d´allí mateix n´ix un altre a l´esquerra. Si tirarem seguit aniríem en direcció a Benasau, però el nostre objectiu és el Pla de la Casa, així que agafarem el nou camí, que planeja entre oliveres i algun ametler. Prompte comença a pujar, fent algunes giragonses, per accedir a tots els bancals, amb l´omnipresent panorama frontal de les Agulles de la Serrella, grans monòlits de diferents grandàries disposats en línia, a mitjan vessant. El camí no deixa de pujar, i passa per algun rodal de pins que han anat ocupant terres ermes de fa temps. Quan el camí ja deixa una mica enrere les Agulles, acaba en la font de l´Espinal. Aquesta font fa pocs anys ha estat remodelada. Davant té un ametler deformat, apuntalat amb branques. Des de la font tenim una gran vista de la Mariola, d´Alcoi, i més a prop de la vall del riu Ceta i la serra d´Almudaina. Haurem tardat tres quarts d´hora.
A partir de la font el camí esdevé una senda en alguns trams pedregosa. Poc més amunt, quan passem per una pedrera, ix un corriol que recorre la base de les Agulles, sempre per les pedreres. Si la seguírem podríem arribar a la cova Foradada, anomenada així perquè per dalt té una cavitat que comunica amb la cova, i en alguns moments del dia li entra la llum. Molt a prop està l´Hort dels Frares, on es conserva un petit rodal de grèvols, la població més meridional d´aquesta espècie al País Valencià. Encara més al sud en podríem trobar a les serres de Cazorla, Segura y las Villas. També veurem pels voltants de les Agulles quantitat d´aurons i freixos, molts espinals i corners. Continuem la pujada, i ens fa costat una tuberia de conducció d´aigua. Prompte sabrem d´on prové. La senda ens endinsa al barranc del Cirer, d´aspecte salvatge, molta superfície de pedreres, tallats i roques desordenades. Costera amunt arribem a la Font Roja, curiosament amb el mateix nom que la d´Alcoi. La font està canalitzada, perquè és la que abasteix Quatretondeta, però disposem d´una aixeta on podem beure, i algunes taules per poder seure. Si descomptem el temps que tardaríem en anar i tornar a la cova Foradada, haurem esmerçat fins la Font Roja una hora i quart. D´allí cap amunt segueix una pista, que es va obrir per accedir a la font i per a repoblar la serra, ja veiem que a partir d´ací hi han bancals de pins fins al capdamunt de la Serrella.

Entre mig dels pinars, la pista es bifurca. A la dreta aniríem al cim de la Serrella, o al port d´Ares, i a l´esquerra, cap al collat de Borrell. Seguirem per ací i visitarem el Forat de l´Àfrica. Una vegada acaba la zona repoblada, si ens hi fixem, hi ha com una senda de cabres que puja entre el matollar. De seguida passa a la banda de solana, i ens apareix una gran penya foradada. S´anomena el Forat de l´Àfrica perquè la forma del forat ens recorda a la silueta del mapa d´Àfrica. Les vistes cap a l´Aitana i la vall de Guadalest són molt completes, contemplarem els poblets distribuïts al llarg de la vall (Confrides, Benifato, Beniardà, Benimantell i el Castell de Guadalest), tota la superfície de bancals ordenats de baix cap amunt, amb oliveres, ametlers, cirerers, nesprers, i la vista cap a la solana de la Serrella, amb l´immediat Pla de la Casa, i més lluny la Mallada del Llop, poblada de carrascars. La continuació cap a la mar de la Serrella és la Xortà, on s´enlaira de nou fins els 1218 metres, i ja damunt la costa, la increïble verticalitat de la Bèrnia. Tornem avall, i buscarem la senda que puja giragonsant per les pedreres a un collat, en direcció al Pla de la Casa. Una vegada al collat apareix una estreta valleta entre les dues crestes de la carena, tota poblada de praderies de sàlvia, timó, i espinars de coixí de monja. Més endavant a la dreta ja veiem el cim del Pla de la Casa coronat per una senyera. Caminem per la valleta, des d´on es precipita un barranc cap a la vall de Guadalest, amb curioses formacions rocoses. Quan ja ens situem just davall del cim veurem les restes d´un pou de neu. Des d´un poc abans pugen algunes senderes molt deteriorades que ens porten al capdamunt. Cal anar amb compte amb la pedra solta i amb el fort pendent, però de seguida arribem al cim. Estem a 1379 metres, i les vistes que teníem des del Forat de l´Àfrica es completen amb les que d´ací tenim també cap al nord: Alfaro, serres d´Almudaina i Cantacuc, la Foradada de la Vall d´Alcalà, la Safor, el Montdúver, i a la vora de la mar, l´imponent Montgó. La pujada ens haurà portat dues hores, però us recomane visitar la cova Foradada i l´Hort dels Frares, cosa que ens afegiria poc més de mitja hora.

PUJADA AL MONTCABRER PER LES VUIT PILETES

2009-06-23T23:11:00.008+02:00

MARIOLA
FOTOS: Febrer 1999, Maig 2005, Juliol 2007, Juny 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

Aquesta ruta és una de les primeres sendes ecològiques que es van senyalitzar al País Valencià. És la pujada més clàssica al Montcabrer, i està marcada com a PRV-37. Recorre un gran nombre de fonts i ens permet unes àmplies vistes que abasten la pràctica totalitat de la comarca del Comtat. Tot l´any és recomanable fer-la, i tot i que a l´estiu el principi pot ser un poc asfixiant per la calor, la quantitat de fonts fins i tot ens pot evitar tindre que portar aigua, i a més a més, si matinem una mica, a partir de l´Esquererola o de la font de Sanxo, les calors són molt més suaus.

EIXIDA: Des de l´Ermita de Sant Cristòfol, de Cocentaina, a l´igual que a la ruta de la pujada per la font de l´Heura. Hi arribarem per una carretera que puja fent revolts, a l´eixida del poble cap a Muro. L´entrador de la carretera està ben senyalitzat, en una rotonda.

El primer tram, fins a la font de la Penya Banyada, coincideix totalment amb el de la ruta anterior: eixim per un camí asfaltat, per davall de Sant Cristòfol, quan s´acaba l´asfalt, en l´últim xalet, agafem una senda que s´endinsa pel barranc de Fontanelles, sota l´ombra del pinar, i passem per les fonts de Borràs, el Xorrador i la Penya Banyada, les 3 en un interval de menys de 100 metres. A partir d´ací seguirem per la senda més marcada, pujant suaument, en comptes d´encarar la serra cap a la font de l´Heura. En alguns trams fins i tot arriba a planejar. Aquestes terres van omplint-se de pins, que ja estan bastant crescuts. Fa molts anys es va cremar part de la vessant. Ací abunda especialment el cepell, que a la tardor i primeries de l´hivern el trobarem florit. Un poc més amunt hi ha una mena de mirador, amb un panell de manises on es veuen totes les serres i pobles que abasta la vista. Una mica més endavant es desdobla la senda. Qualsevol dels dos ramals que agafem és vàlid, però seguirem el de la dreta, que va planejant i passa per un pinar un poc més vell, i així visitarem la font de les Vuit Piletes, una de les més emblemàtiques de Cocentaina. Prompte ens n´adonarem de la seua presència, per l´abundància d´espinals i joncs, i pel so de l´aigua. Els voltants de la font s´han adequat amb alguns bancs i taules. Hi ha una caseta enderrocada. La font també es va remodelar. El doll de l´aigua passa de pila en pila. En realitat no en són 8, n´hi ha alguna menys, i solen estar reblides d´herba tendra i d´esbarzers. També abunda la falzia, que creix amb el discórrer de l´aigua. Ací la senda puja de sobte, i de seguida es retroba amb el ramal que deixàvem a l´esquerra al passar el mirador. De front hi ha una cinglera de la que s´han solsit grossos blocs de roca, alguns de formes molt regulars, i d´altres en forma de runars que van cobrint-se d´heura. A poc a poc, la senda s´aproxima als tallats, i puja forta.

Al capdamunt de la costera, en un descans, hi ha altre mirador ombrejat amb un cobert de fusta. A la dreta hi han alguns bancals i una caseta amb piscina, que deixarem prompte davall. I quan la senda frega ja la cinglera, al seu peu naix la font de l´Esquererola o Esquerola. Normalment és un curt doll que a penes arriba a mullar el sòl, però en juny de 2008, la senda estava inundada per un rierol que corria alegre des de més amunt de la font, i es perdia saltant per les coscolles i les argelagues. En aquest racó proliferen les nogueroles, els corners i els espinals, així com les carrasques.

Al passar la font, la senda puja mig trepant endinsant-se pel barranc, i passa a la banda de dalt. No massa lluny queda la cava de la font de Sanxo. Ara tenim al davant tot el panorama de la cresta de l´Alberri i les Penyes Monteses, tot un frontó per on creixen selvàticament els aurons, les carrasques, els freixos i molta quantitat de corners, i en alguns panys de roca s´enfila l´heura.

Per la tardor, tota la serra està esguitada de grocs, ocres, ataronjats, i algunes vermellors. I quan ja arribem a un grupet de xops mig secallosos ens haurem juntat amb la senda que venia de la font de l´Heura. Al passar els xops ens ix al pas la font de Sanxo, quasi sempre de generós doll. A la vora hi han alguns bancals que sembren els caçadors. I ara, en comptes de pujar cap al coll de l´Alberri, seguim una senda que puja una mica i planeja entre un rodal de pins, i que en menys de 10 minuts ens porta al mas de Llopis, passant abans per la seua font recuperada fa un any pel Centre Excursionista Contestà. La font romania seca des de feia anys, i no l´hauríem distingida si no fos per la presència de la bassa i de la contrabasseta enderrocades i reblides d´argelagues. Ara s´han reconstruït, així com una altra basseta davall la senda. La font torna a rajar, tot i que enguany amb molt menys cabdal que l´any passat. I en un replanell està el mas de Llopis. Fius ací portem una hora i mitja. Només resten d´ells alguns trossos de mur. La rasa on romanen les seues restes són com un balcó sobre el Comtat, des del qual, si ens atansem, veurem tota una munió de pobles i poblets, organitzats als peus de les diferents serres: el Benicadell, la Safor, l´Albureca, la Foradada, Cantacuc, Almudaina, la Serrella, l´Aitana, el Rentonar, els Plans i la Serreta. Al fons de tota la vall, el pantà de Beniarrés, des de fa uns anys sol estar ple a vessar, si l´estiu no es fa massa llarg. Recull les aigües del Serpis i dels seus afluents: el riu d´Agres, el Ceta i el Frainos, i esporàdicament, de tots els barrancs. De Mariola veurem, a una punta, ja molt avall, el pujol del castell de Cocentaina, el Pic Negre, que s´enlaira amb força, ben farcit de pinar, i tota la façana de l´Alberri. I just damunt del mas de Llopis, l´imponent Montcabrer, com una muntanya sagrada, com el vigilant de tota la Mariola i de les terres que s´hi albiren. Des del mas ix una senda que puja directament a la font del Pouet, però la deixarem per a altra ocasió. Ara seguirem el camí des del mas de Llopis cap al nord-oest, que prompte esdevé senda. Passem sota unes pedreres on viuen alguns grans aurons, i una no menys gran noguera. La senda puja a poc a poc, esquivant les abruptes torrenteres, i buscant un coll on hi han un grup de pinastres. Des d´aquest coll comprovarem la forma del balcó del mas de Llopis, còm al final de la planissa, de sobte es precipita en cingleres cap al barranc de l´Escurrupènia. Aquest es coneix com el coll de les Saleretes, i desemboca a la senda més ampla que ve des de la cava Arquejada i el refugi Montcabrer, punts on s´arriba des d´Agres o des de la Font de Mariola (Bocairent). Des de Muro eixiríem més endavant, en un coll intermedi entre el refugi i les Saleretes.

Ací ens enfrontem de nou amb els tallats del Montcabrer, però els tornarem a esquivar. La senda puja encara a poc a poc per l´esquerra, molt arrapada a les parets. Impressiona mirar avall, cap al mas de Llopis, pel fort pendent de la vessant. I encara, l´absència de vegetació arbòria, no ens tapa les vistes, i la fa, si cap, més vertiginosa. Si hi afegim les pedreres i torrenteres, el panorama és esgarrifant. Només de quan en quan, alguns exemplars més desenvolupats d´espinals i corners, algun auronet o carrasques arbustives, ni tan sols arriben a fer ombra, però fan verdejar sempre la serra. I quan ja hem passat la cinglera del Montcabrer, en un mínim replanell sota l´ombra d´un pany de roca mig coberta d´heura, naix la font del Pouet, anomenada com el Pouet de l´Herba Sana. Hi ha un clot al peu del tallat, on de vegades suma l´aigua, però la font està situada uns metres més avall, a la vora d´un rodal de xops. Ens pareixerà increïble que puga nàixer aigua a tanta altitud, aquesta és la més alta de tota Mariola, i la més pròxima al cim. I encara ens estranyarà més que ni tan sols en els anys més eixuts s´arribe a esgotar del tot. Passem el cingle, i s´obri davant nosaltres el coll de l´Alberri, on hi arriba la senda que pujava des de la font de Sanxo, i les que arriben des del coll de Sabata, l´una pel capdamunt de la rasa de l´Alberri, i l´altra pel barranc del Carrascalet. Des d´aquesta cruïlla de sendes, una d´elles puja directament al cim. Les vistes des dels 1389 metres del Montcabrer ja estan especificades en la ruta de la Font de l´Heura. La ruta es pot fer en dues hores i mitja, o poc menys, però com en ocasions especials, sempre és recomanable prendre-se-la amb més temps i gaudir bona cosa de la generositat de la Mariola.

PUJADA AL CIM DEL PENYAGOLOSA

2009-06-15T15:04:00.010+02:00

PENYAGOLOSA

FOTOS: Març 2002 i Maig 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

No és el Penyagolosa la major altitud del País Valencià, com encara cada vegada menys gent pensa. El supera el Calderón, al Racó d´Ademús, en 25 metres, però sí que és el símbol per excel.lència. Una pujada que tot excursionista valencià hauria de fer, no només per allò que té de simbòl.lic, sinó també pels alts valors naturals i culturals de tota la ruta. Tan bona experiència pot ser la pujada i tocar el piló del cim, com les amplíssimes vistes que des d´ell tenim, la contemplació de la varietat botànica i forestal de tot el recorregut, de la història de l´ermita de Sant Joan de Penyagolosa, passar la nit a l´alberg, o tal vegada vetlar a la fora de la foguera, tastar la bona cuina del seu menjador, o donar una curta volta (com no pot ser d´altra manera) per Vistabella del Maestrat, el poble més alt del País Valencià, d´estius frescs, hiverns llargs i crus i freqüents pluges i neus.

EIXIDA: Sant Joan de Penyagolosa. S´arriba a l´ermita des de Vistabella. Passant el poble per la carretera de Puertomingalvo, ix una pista asfaltada a l´esquerra que, després de recórrer una mica el Pla de Vistabella, s´endinsa en una valleta boscosa. Passa per diverses zones d´acampada, i al final està el gran casalici de l´ermita, l´alberg, un altre edifici separat del principal, que també fa d´alberg, i un acollidor cobert de pedra amb dues foraques i taules a sota.

Des del peiró que hi ha quan ja tenim l´ermitori al davant, ix una pista en direcció al cim, recorrent l´ombria. Qui puge amb el cotxe per la pista fins la Banyadora, es perdrà un dels tresors botànics del nostre País: el barranc de la Pegunta. Per això és recomanable fer tota la ruta a peu per la senda.

Quan ve la primera revolta de la pista, just al fons del barranc, ix la senda del barranc de la Pegunta. És la primera micro-reserva de flora declarada al País Valencià, així com, si més no, un dels primers senders botànics senyalitzats. Al principi predomina el pi negre, amb algun pi roig entreverat, molts d´ells afectats per una plaga de vesc que n´està matant gran quantitat d´ells. Conforme pugem, segons les pluges i les neus, apareix un curt rierol, a la vora del qual naixen espinals, rosers bords, cirerers de Santa Llúcia, pomeres bordes, corners i aranyoners. Prompte sabrem l´origen d´aquest reguerol: la font Nova, a la qual se li ha afegit un gamelló de fusta. Per la rodalia hi ha un rodal de xops, que ens delata la presència de la font. Segons anem pujant, la proporció de pi roig va en augment, i comencem a veure més i més aurons. De seguida hi ha la font més coneguda del Penyagolosa: la font de la Pegunta. L´ús que es fa de la seua aigua per abastir Sant Joan i les zones d´acampada fa que ens la poguem trobar seca, però encara sentirem el discórrer de l´aigua per dins la construcció que s´ha fet per desviar el naixement. I ja passada la font de la Pegunta, ens sorprendrà un bosquet de teixos de diferents grandàries, i alguns exemplars aïllats de grèvol. És un dels comptats indrets valencians on el podem veure, ja que el clima fresc i humit l´afavoreix. Segons el llibre "Penyagolosa. Paisatges del sostre d´un País", d´Enric Roncero i Ventura, les precipitacions mitjanes anuals a Sant Joan de Penyagolosa arriben a superar els 800 mm. No és el punt més plujós, el superen la Safor i part de la Marina Alta, però en aquests casos, les mitjanes s´unflen per pluges torrencials molt puntuals, mentre que al Penyagolosa ho fa per un major nombre de dies de pluja i neu.

Més amunt, domina ja més clarament el pi roig, i si no perdem la senda eixirem a la pista forestal que havíem deixat al capdavall. Allí es bifurca, i un ramal a l´esquerra tira cap a Llucena. Des d´aquest coll veiem la vall que s´obri cap a la solana. Poc més endavant, com a uns 200 metres hi ha un ample on els qui pugen en cotxe l´aparquen. És d´on ix la continuació de la senda cap al cim. Si volem, ens podem atansar al mas de la Cambreta, a uns 400 metres seguint la pista, i al regirar a l´esquerra, poc més avant, hi ha un curiós pou de neu soterrat, amb la seua coberta completa. Té unes proporcions molt xicotetes si el comparem amb les caves més conegudes de les serres de Castalla, de Mariola o de la Font Roja, i una forma totalment diferent: la seua planta és quadrada, i només té un forat al sostre per on es tirava la neu. S´hi entra per una porteta a nivell més baix, i ens podrem ficar dins.

Tornem a l´eixample de la pista des d´on movia la senda de pujada. Comença a fer-se un poc feixuga, i el pinar es fa més dispers, abunant ara el ginebre, la savina rastrera, i sobretot una punxosa superfície de coixí de monja per tota l´ombria. Quan anem portant més o menys un terç de senda recorreguda passem per un petit refugi que sempre està obert. A partir d´ací, la pujada va fent giragonses fins al capdamunt, va deixant enrere el pinar, i les vistes van eixamplant-se. Si és diumenge o festiu, hi haurà una llarga processó d´excursionistes vinguts de tots els llocs recorrent la senda. Cal recodar que no ens hi devem d´eixir de la senda principal, rebutjant les dreceres que erosionen la vessant, i menys encara obrir-ne de noves.

I quan sembla que tenim el cim a tocar, però que mai no hi arribarem, tinguem paciència, ja quasi som al capdamunt.

Al cim hi ha un xicotet refugi de vigilància, una torreta de pedra, i al capdamunt, el vèrtex geodèsic. En una penya bessona hi ha un altre refugiet amb antenes. Som a 1814 metres d´altitud, i si el dia està clar, la geografia abastable des d´ací és immensa, fins i tot les Columbretes es veuen a tir de pedra. Molts pobles i masos són ben visibles: Xodos, Vistabella, Puertomingalvo, Mosqueruela, Atzeneta... I una llarguíssima llista de serres: Espadà, el Javalambre, la Calderona, las Cruces, el Desert de les Palmes, Andilla, Gúdar, Espaneguera, la Moleta de Vilafranca, la Mola d´Ares, el massís del Port, Irta... I molt hi hauria que afinar la vista i tindre sort amb l´oratge, perquè el Penyagolosa és visible des de moltes serres del sud del País Valencià: Mariola, el Menejador, la Blasca, el Benicadell i la Serrella.

La pujada, comptant el tram de la nevera de la Cambreta, pot durar dues hores i mitja, però és recomanable invertir el temps necessari per a contemplar tota la bellesa d´aquesta ruta. És possible que, tot i la distància que hi ha per als habitants de les comarques del sud, vulguem tornar més vegades a conéixer altres indrets del massís del Penyagolosa, o fer la mateixa pujada en altra estació de l´any.

PUJADA A L´AITANA PER LA FONT DE L´ARBRE

2009-06-14T16:04:00.010+02:00

AITANA

FOTOS: Desembre 2006 i Juny 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

L´Aitana, en aquesta ruta, ens mostra la seua gran diversitat botànica, algunes fonts generoses, i els pous de neu, o caves. No podrem arribar al vèrtex geodèsic del cim per estar dins d´una base militar, però sí que podem coronar altre cim d´altitud semblant.

EIXIDA: Font de l´Arbre. Des de Confrides ix una pista forestal asfaltada i ben senyalitzada cap a la Font de l´Arbre, d´uns 7 quilòmetres, amb molt pendent. Quan rebassem un collat abans d´arribar-hi (quan faltarà poc més d´un quilòmetre, i s´obri el panorama de la valleta de la Font de l´Arbre, ens corprendrà contemplar tota la façana de les altures de l´Aitana i el gran tallat del Frontó o pic de l´Aixa, on si ens hi fixem, podrem distingir un gran teix.La font es situa al final de la pista, sota una bona ombra de xops, plàtans i acàcies. L´aigua naix terrera, i és conduïda per una séquia. Si ha plogut molt, la font es desborda, forma un rierol que recorre el fons de la vall, i acaba precipitant-se per l´espectacular Salt d´Alcoleja, però és un espectacle que només es deixa veure en dies comptats.

Des de la font ixen dos camins: l´un a la dreta, planer, que ens portaria al port dels Tudons en una hora, i l´altre, enlairant-se cap a les cingleres, que és el que agafarem. Tenim l´opció d´acurtar camí per una senda que fa de drecera i salta dues revoltes, passant per bancals abandonats, que ara són praderies envoltades de bardisses d´espinals. En maig podrem recollir les seues flors, medicinals. Les seues propietats fan que servisquen per regular la pressió arterial. I ens endinsem en un pinar de pi pinastre de repoblació. L´Aitana ha patit incendis repetits que han devastat la pràctica totalitat dels seus boscs, però ací s´ha abancalat l´ombria i s´ha tornat a plantar de pins, tot i que les espècies autòctones (auró, teix, espinal, corner, moixera, freix, roser bord...), conserven el seu hàbitat junt als pinars artificials. Quan ja som davall dels penyassegats, la pista dobla a l´esquerra i passa per la vora d´una micro-reserva de flora. I aquest rodal s´ha protegit per la presència d´algun teix així com de la rara corona de rei (saxifraga longifolia), una planta en forma de roseta amb un centenar de fulletes, agafada als cingles més verticals i ombrívols. Només floreix l´últim any de vida, trau una llarga tija ramificada amb centenars de floretes blanques, durant el mes de juny, i quan escampa llavor mor.

Deixem a l´esquerra un pou de neu sense coberta, i seguim ascendint. Si ens n´adonem, més endavant ix un camí tot passar uns bancals. Si el seguim, poc després d´acabar-se, distingim un rodal de vegetació més humida, amb un joncar. Ens aproximem i sentim el so de l´aigua, la veiem brillar sota la malesa. I ens costarà trobar la font, però en un clotet veurem camuflats els dos canons dels quals brolla la minúscula fonteta. Tornem a la pista, i de nou enmig del pinar, passem per la vora d´un altre pou de neu, sempre amb la inquietant presència dels radars i les antenes del cim. Els pins utilitzats en aquesta zona més enlairada són negres, molt ben adaptats a aquestes altures. Arribem a una cruïlla, des d´on ix una altra pista a l´esquerra, retrocedint. Tinguem-la en compte, perquè la prendrem a la baixada per fer la ruta circular. Però seguim rectes. I un poc més avant, ix un ramal a la dreta, que en pocs metres sota el pinar ens mostra un altre pou de neu. Continuant per la pista, en un centenar de metres tornem a sentir el soroll de l´aigua. Ací acaba el pinar, i tot l´entorn està poblat per praderies amb bardisses de roser bord i espinal. Just damunt està la font de la Forata. Es caracteritza per una série de gamellons d´obra pels que circula l´aigua, saltant d´un a l´altre. És la més pròxima al cim, com també la més alta de les comarques del sud, puix naix a prop de 1400 metres d´altitud. Davall hi ha un altre pou de neu i una bassa contra incendis. Més a llevant s´alça la penya de la Forata, la que li dóna el nom a la font, que es caracteritza per un forat redó.Des de la font agafem un corriolet que passa pel límit de les repoblacions, pujant fort, mig desdibuixat, i ens porta a una mena de pas de rabosa, tot i que el pas que porta aquest nom és el que puja als Avencs del Partagat, un poc més a llevant. Superem aquest tram on caldrà trepar un poc, i anar amb compte amb la pedra solta, i arribarem al segon cim de l´Aitana, marcat amb un munt de pedra i una branca de pi. Pot haver una hora i mitja de caminada fins al cim. Des d´ell s´obrin vistes cap a tot arreu, tenint en compte que som a la serra més alta del centre i sud del País Valencià. No hi ha cap major, en direcció nord, fins a la Penya Salada d´Andilla, ni cap al sud-oest fins a Espuña, a l´interior de Múrcia, ni cap a ponent fins al Calar del Mundo, a la serra d´Alcaraz. Les més pròximes que podem ataüllar són: al sud, el Puig Campana i el Cabeçó de l´Or; a l´est, la Xortà i la Bèrnia, i més a prop, encara dins l´Aitana, el Sanxet i el Ponoig; al nord, tota l´allargada cadena de la Serrella i la Xortà, i a l´oest, l´altiva Mariola, el boscós Carrascar de la Font Roja, i més lluny, les serres de la Foia de Castalla: la Carrasqueta, la Penya Roja, el Maigmó, l´Empenyador, la Replana del Carrascar... Tornem a la font de la Forata, i retrocedim fins a la cruïlla des d´on eixia la pista que davallava. La seguim tot baixant entre pinars de pi negre al principi, de pinastre més avall, i quan ja arribem al mas dels Clavillons, també de pi blanc. El mas dels Clavillons està a la vora del camí quan ja planeja, però ací el que més ens cridarà l´atenció és una gegantesca noguera quasi seca. En juny de 2008 encara brotava per algunes branques, però la major part d´ella restava morta. També hi ha un rodal d´àlbers blancs, a l´humitat d´una petita font que encara ompli una bassa, ja passant el maset. Ens endinsem encara en un rodal de pinar de pi blanc, però ja el que resta de camí va seguint uns bancals de cirerers. Si venim a finals d´abril els trobarem en plena florida, i en juny, farcits de fruit. Acabem a la font de l´Arbre, havent trigat en tot el recorregut dues hores i tres quarts.

RUTA DE LES CAVES DE MARIOLA

2009-06-13T23:34:00.009+02:00

SERRA MARIOLA

FOTOS: Maig 2006, Gener 2007, Octubre 2007, Octubre 2008, Març 2009.

DIFICULTAT: Mitjana.

La serra de Mariola, sobretot pels cims de la seua cara nord, eren, antigament, una bona reserva de neu. D´ahí que durant els segles XVI al XIX, el comerç de la neu arribara a ser una activitat econòmica que tingué el seu pes específic, i més encara quan hi hagué un periode en el qual les temperatures eren més baixes, els hiverns més crus, i les precipitacions majors que en l´actualitat. Aquesta ruta recorre mitja dotzena de pous de neu als termes d´Agres i Alfafara.
EIXIDA: Des del mateix casc urbà d´Agres.

Pujarem pels empinats carrers d´Agres camí del Convent. Agres està amenitzat per les nombroses fonts que hi brollen: la font de Barxeta, la font d´Enmig, la Fonteta, la font de Bonell, la font del Raval... Al capdamunt del poble està el refugi Garrido. Per un passeig asfaltat amb un rastre de xiprers arribem al Convent d´Agres. Hi ha un restaurant, i dins del convent, una botigueta de records. També algunes taules amb bancs, tot ben ombrejat, per a poder passar-hi el dia.

Per davall del convent agafem una sendeta cap a l´esquerra, passant per la vora del castell. Primerament la senda segueix barranc amunt, però més endavant el creua i puja forta fins anar per damunt la lloma, sempre sota l´ombra del pinar. Aquesta és la senda que utilitzàvem al baixar en la ruta de l´Ombria i la Teixera d´Agres. Va fent algunes zigues-zagues. És cert que algunes dreceres ens eviten els revolts, però és millor fer ús de la senda principal i evitar l´erosió de la terra. Travessem un camí planer que mena a la Teixera, i continuem senda amunt. Ja tenim el Refugi Montcabrer ben a prop. Però una mica abans d´arribar-hi, si ens fixem, a l´esquerra hi ha un senyal que indica la Cava del Teix. Si no fóra per aquest senyal i per la barana de fusta que l´envolta, passaria desapercebuda. A penes es distingeix ja la cava, perquè està totalment reblida d´espinals i esbarzers. La nota curiosa és que un teix ha nascut al seu interior, i ja mostra la punta per damunt.

Arribem al Refugi Montcabrer, i a la vora seua està la Cava de l´Habitació. Encara conserva quasi completa la coberta. Veiem just al damunt la caseta de vigilància forestal del cim del Comptador o del Teix (1264 metres). Si hi pugem, podrem observar una àmplia vista, tant cap a Mariola, amb l´imponent Montcabrer, o la immediata valleta del mas del Racó Llobet, el barranc de la Quebrantà que vessa a Muro, la Teixera d´Agres, amb alguns panells informatius sobre els teixos, o a l´altra banda, la continuació de la carena cap al Recingle d´Agres, com pels voltants, un nombre interminable de serres i pobles: Agres, Ontinyent, Muro, Bocairent, l´Olleria... I si el dia està clar, les llunyanes serres de Javalambre i Penyagolosa. Fins ací portem uns 50 minuts a bon pas.

Tornem al refugi, i de seguida hem de triar: si anem a l´esquerra, seguiríem cap al Montcabrer, i a la dreta, a uns 200 metres, està la Cava Arquejada, tot un símbol de Mariola. Té una planta hexagonal amb 3 arcs de pedra creuats. També conté un teix a l´interior, i una fonteta que quasi sempre brolla un filet d´aigua a la vora d´una figuera. I sembla increible que puga nàixer aigua de forma gairebé constant a tanta altitud, puix el cim del Recingle d´Agres, des d´on ve l´aigua, està ben a prop.

Continuarem per la pista entre pinars de repoblació, planejant. S´obri, a l´esquerra, la Foia Ampla, i en front veiem tota l´ombria de la Font Roja. Més lluny, el Maigmó i l´Empenyador, a la Foia de Castalla.

Quan arribem a un revolt de la pista, ens fixarem en una sendeta que trenca a la dreta. De seguida, entre mig d´un pinar de pinastres i bardisses d´espinals, a la vora d´un cingle, es conserva intacta la Cava del Buitre. Si volem evitar la pista, que fa més distància, una sendeta va per la carena de la serra. Compte, perquè és fàcil perdre-la. Aquesta senda mena a un collat anomenat el Portell, que el creua un camí, segurament per a tasques de repoblació, puix tota l´ombria està plantada de pins. Ara agafarem aquest camí. Un poc més avall gira de sobte a l´esquerra. Anirem fixant-nos, perquè a uns 50 metres hi ha una altra cava, una de les més desconegudes de Mariola. Per a trobar-la mirarem un punt on l´espècie de pi canvia. Fins la cava, els pins plantats són blancs, i a partir d´ella són pinastres. La cava està al bancal de dalt. Només en resta el clot amb el mur de pedra, de la superfície de la terra cap amunt, res més. A més a més, està tota envoltada d´una densa bardissa d´esbarzers. El camí sol estar entollat, i els porcs senglars l´enfanguen tot. I ara veurem els únics rodals de pi negre de tota la Mariola. Com la resta, provenen de repoblació, i sembla que s´hi adapten molt millor que els pins blancs, puix aquests últims no resisteixen bé el pes de les nevades, i sovint es trenquen. Llàstima que aquestes repoblacions s´hagen realitzat únicament a base de pins, i no amb espècies autòctones, no piròfiles, i a més a més, abancalant la serra i plantant-los en fileres, donant-li un aspecte artificial. Durant els anys 80 i 90 els incendis que ha sofert la Mariola ens han demostrat que les repoblacions amb pins han estat contraproduents.

Regirem avall dues vegades, i trobem un ramal de camí que ix a l´esquerra i s´enfila cap amunt. Serà el que agafem. A la dreta hi ha un rodal de xops envoltats d´heura. A uns 200 metres mor el camí en un petit maset totalment enderrocat: la caseta d´Ignacio, amb un clot profund a la vora. Segurament es tractaria d´una pedrera. Ací no només acaba el camí, sinó també els pinars. El paratge s´ha declarat Micro-Reserva de Flora, degut a la presència de plantes escasses: la campaneta de cingle, la val.leriana menor, i les praderíes riques en orquídies. El paisatge canvia. Ara destaquen les cingleres i els runars, mig coberts d´heura, el matollar baix de càdecs, argelagues, estepes i alguna carrasca dispersa, i les plantes aromàtiques. En juny floreixen la camamilla i la sàlvia. També abunden el timó, el timó mascle i l´espígol.

Al passar un remat rocós accedim a la carena, des d´on venia una senda que seguía la carena des del Portell. Aquesta té un recorregut difícil de seguir. Sempre va per la cresta, i abunden les rascleres i les formacions erosives que fan el pas lent i perdedor. Des d´ací ja divisem més avall, en un collat, la cava d´En Miquel, i al darrere el cim del Portí (veure ruta Pujada al Portí). En uns 10 minuts arribem a la cava. Pareix un castell. El seu mur exterior està fortificant amb contraforts. És tot un monument. Haurem esmerçat unes 2 hores fins ací. Des de la cava seguirem una senda marcada cap al Molí Mató, i que en uns 100 metres esdevé camí i es torna a endinsar per pinars de repoblació. De seguida dobla a l´esquerra, deixant un ramal que connectava amb el camí que portàvem abans de la caseta d´Ignacio. Ja no deixarem aquesta pista, que ens durà al refugi Zamorano, una construcció de fusta ja a la vora de camí asfaltat. Si volem des d´ací podem accedir fàcilment per un camí a la font del Molí Mató. Ens agradarà el racó, i més si venim en temps de pluja, puix el rierol es precipita en diverses cascades artificials. La font ve des d´una penya de tosca, tota coberta de molsa i falzies. I si volem trobar el naixement, per una sendeta pujarem a la cova del Mont Blanc. Pel seu fons discorre el corrent que brollarà a la tosca, i si ha plogut molt s´arriba a embossar, s´ompli d´aigua i vessa per la superfície.

Tornem al refugi Zamorano, i ja davallem per la pista asfaltada. Quan eixim del bosc, sobre un petit turó veiem la torre de l´Alcúdia, tota enrunada. Des d´ací mou un camí asfaltat cap a Agres, i a la vora de les primeres cases naix la copiosa font de Bonell. El recorregut total es pot fer en unes 3 hores.

PUJADA A LA BLASCA

2009-05-29T10:05:00.002+02:00

SERRA FONTANELLA

FOTOS: Juny 2005, Juny 2007, Octubre 2008 i Maig 2009.

DIFICULTAT: Mitjana-alta.

La serra Fontanella és la continuació cap a ponent de la Mariola. En realitat, només el riu Vinalopó al seu pas per Banyeres de Mariola delimita ambdues serres, però segueixen la mateixa línia. La Fontanella encara conserva quasi intactes els seus boscs, cosa que no ocorre amb Mariola, després de l´incendi de 1994. La Blasca, amb 1119 metres, és la major altura de la Fontanella, coberta per bons rodals de carrasques i pinars. En aquesta ruta farem la pujada des de Banyeres de Mariola, la més clàssica, però amb algunes variants que ens permetran visitar punts emblemàtics del terme: coves, fonts i molins, sempre a l´ombra del bosc.

EIXIDA: Zona d´acampada del Molí de l´Ombria. El riu Vinalopó passa llepant el poble de Banyeres de Mariola, entre el turó del castell i les ombries de la Fontanella. Des de Banyeres baixen diversos camins que acaben vora riu. Allí mateix, des de fa 10 anys, es va adequar l´entorn com a zona d´acampada, una de les més belles de la contornada. A més a més hi ha un preciós toll ben ombrejat, on a l´estiu sempre està ple de banyistes. A la vora del riu s´han plantat xops, elegants salzes, un passeig de llidoners, i aurons a l´aparcament. L´ombria, a més del bosc mediterrani de pins i carrasques, també conserva un interessant bosc de freixos.

El molí de l´Ombria és una de les nombroses construccions industrials del riu Vinalopó, bastides entre els segles XVIII i XIX. La major part d´ells eren molins paperers. Recomane la visita al museu de la Font Bona, als afores de Banyeres, on es mostra còm es desenvolupava aquesta activitat, ara desapareguda. Des de darrere del enrunat molí de l´Ombria puja una senda barranc amunt, passant per la font i l´alcavó entre avellaners, oms, xops i heures enfiladisses, i sota un mas emblanquinat envoltat de parres. Uns 200 metres més amunt, apartada de la senda principal, hi ha una bassa a la qual hi arriba un bon doll d´aigua. Ara esbrinarem des d´on ve. Podem pujar seguint la canaleta de la bassa, però més amunt hauríem d´anar fent equilibri sobre un petit aqüeducte, i si patim de vertígen, millor pujar per la senda bona, que va per dins del barranc, un poc decantada a l´esquerra. Conforme anem pujant, la vegetació es fa més exhuberant, fins que arribem a l´aqüeducte adés esmentat, i a la font del Teularet de Roc, que naix en un alcavó. Dalt hi ha un maset cercat.

I ara, en comptes de seguir pel barranc, fugirem d´ell costera amunt per la dreta, entre el pinar. Si no deixem la senda principal, en 5 minuts arribem al turó de la Cova Serrella, que s´obri un poc oculta de les envistes de Banyeres. Des d´ací tenim una perfecta panoràmica del poble, del castell, de la Mariola, amb l´immediat Cabecet de l´Àguila, la vall de l´incipient Vinalopó, i el llunyà Montcabrer.

Des d´ací la senda davalla una mica fins a uns oliverars, però, un poc confusa, arriba a la carena, i al baixar un collat travessem el tallafocs del gasoducte, que va quedant reblit de vegetació. Ara podem dubtar una mica, però trobarem la continuació de la senda si mirem un poc a la dreta de la carena, puix la senda no arriba a anar pel capdamunt. Fins ací portem uns 20 minuts o poc més. Ara la senda va per una vegetació densa, més d´arbusts de coscolles, ginebres, savines i lligaboscs, que de pins i carrasques. Veiem l´ampla vall de Beneixama, i darrere, la serra de la Solana. La senda puja suaument, i deixa a l´esquerra la carena. I al cap d´uns 15 minuts, a l´arribar a un pi tombat, comença a davallar, fins que desemboca a una pista.

La seguim en sentit ascendent, i de seguida passem per la font de la Mata, que ve des de prou més amunt conduïda per una canaleta de teula. A la dreta, un poc amagat, hi ha un mas. Continuem per la pista, que puja més fort, es regira, i corona la carena. Allí hi ha una cruïlla. Agafem el camí de la dreta, més marcat. L´altre el deixarem pendent per a la tornada. Al passar sota una línia d´alta tensió, al mig del tallafocs hi ha una petita casa emblanquinada, amb un bidó rovellat a la porta ple de brossa. Des d´ací comptarem a uns 100 metres un camí que entra a la dreta, i uns 200 metres més endavant, un altre. Aquest serà el que anem a agafar. De seguida gira a l´esquerra. Si haguérem seguit recte, una cadena ens barra el pas. Passem per un forn de calç, amb panell explicatiu, i per la vora d´una coma d´ametlers. Ja veiem l´imponent cim de la Blasca. I als 10 minuts de camí planer, es bifurca. A la dreta, una paleta ens marca la direcció a la Blasca. El penyassegat del cim el tenim immediat. Ens queden 800 metres, això sí, duríssims. El camí de pujada s´enfila barranc amunt, entre la Blasca i altra muntanya contígua. Deixem enrere el pinar i pugem entre coscolles i carrasques terreres. Al collat ens ix una senda a l´esquerra que encara puja amb força, i als pocs minuts fem cim. Haurem tardat una hora i mitja. Des del vèrtex geodèsic de la Blasca hi ha una ampíssima panoràmica: cap a llevant, la Barcella amb la creu al cim, el Menejador i el santuari de la Font Roja, l´Aitana, la Serrella, tota la Mariola... A ponent, la llarga serra de la Solana, des de Villena fins a Ontinyent i la vall de Beneixama. En dies molt clars s´arriba a divisar el Penyagolosa.

La baixada la farem pel mateix camí, passant pel forn de calç, la caseta emblanquinada del tallafocs... fins arribar a la cruïlla abans esmentada. Des d´ací agafem el camí que continuaria recte. Passem per uns bancals erms d´ametlers, on hi ha una petita caseta derruïda en la fita amb el bosc, una conillera camuflada amb llenya, i al capdavall un abeurador per a la cacera. Seguim un poc més el camí entre pinars, i a la dreta davalla una preciosa valleta d´ametlers, amb el mas de la Foia Redona a la vora del Cabeço dels Llorenços, ben provist de pinar. I quan el camí gira a la dreta, hi veiem una senda que entra costera avall, senyalada amb un munt de pedres. Per aquesta senda acurtarem camí i ens tornarem a emboscar. Quan portem un tram davallat pareixerà que ens hem equivocat, perquè gira a la dreta i puja una mica, però torna a baixar definitivament entre dos barrancs que acaben confluïnt al pas pel tallafocs del gasoducte. Ací hi ha un rodal força erosionat, però s´ha repoblat amb freixos, nogueroles, xops, pins i arborcers. Hi arriba una pista, però la deixarem a la dreta, continuant per la senda del barranc, que en 3 minuts ens deixa en la font del Teularet de Roc. D´ací al Molí de l´Ombria només resten 10 minuts més.

El recorregut total es pot fer en dues hores i tres quarts.

NAIXEMENT DEL VINALOPÓ

2009-05-20T18:04:00.013+02:00

SERRA MARIOLA

FOTOS: Gener 2005, Juny 2005, Juliol 2007, Novembre 2007, Maig 2009.

DIFICULTAT: Mitjana-baixa.
La serra de Mariola ens pot oerir cares molt diferents: des de les altes cingleres del Montcabrer i les Penyes Monteses, les rases pelades de l´Alberri, els pinars d´Alfafara, barrancs com el del Cim o la Quebrantà, prop d´un centenar de fonts, com la de Mariola, el Racó de la Font, l´Alboret, el Tarragó, les Vuit Piletes, l´Heura o Serelles, valletes interiors com la de la font del Pla, el mas dels Arbres o la del Vinalopó. Aquesta última serà la que anem a recórrer, on el riu Vinalopó dóna les primeres passes entre llomes suaus assolades per l´incendi de 1994.

EIXIDA: Tot i que la pràctica totalitat de la ruta es desenvolupa al terme de Bocairent, la localitat de referència és Banyeres de Mariola. Per la carretera que mena a Alcoi passarem el riu Vinalopó, i al principi de la pujada del port, a l´esquerra, hi ha un gran mas: l´Ull de Canals. Aquest mas funciona com a alberg i centre d´interpretació del Parc Natural. Des d´ací eixim ja caminant, per una pista senyalitzada com a Font de la Coveta.
Al cap d´uns 200 metres passem el barranc de la Penya Roja, i un rodal de pins cremat fa 2 anys i una casa de pedra reconstruïda. Seguim ara per bancals i el límit del bosc, amb alguns xalets a una i altra banda del camí.

Quan ja portarem mitja hora caminada, a la dreta hi ha un antic xalet, i a l´esquerra, unes fàbriques abandonades de borra, tot envoltat d´ailants. Baixem buscant el riu per la vora de les fàbriques, que ja el tenim a la vora, i passem un pont de ciment. A l´altra banda pugem fins arribar a uns bancals, i allí ens arriba per la dreta un camí que hi accedeix, però continuem davallant de nou cap al riu. Deixem una bassa a mà dreta, tota envoltada de malesa. Segurament hi haurà alguna fonteta amagada que l´ompli, però la gran quantitat d´esbarzers i canyes no ens la deixa veure. Allò, antigament serien bancals d´horta, però ara van reblint-se de joncs, esbarzers, xops i espinals. I quan arribem a vora riu, un bosquet d´avellaners asilvestrats ens ombreja la senda. Saltem un rierol, reblit de cua de cavall, i a l´altre costat hi ha una bassa plena. Damunt està la font de la Burrà, en un dels racons més humits i boscosos de Mariola, tot envoltat d´avellaners, carrasques, i alguns xops de grans dimensions. Al costat de la font hi ha el llavador, amb una contrabasseta. Per davant d´ella baixa un rierolet des de més amunt. Desfem camí fins tornar a les fàbriques de borra, i continuem el camí que portàvem. Ha pagat la pena la visita a la font de la Burrà. En menys de 10 minuts tornem a vora riu. Sota l´ombra del xopar hi ha altre grup de fàbriques enderrocades: la més coneguda és la fàbrica de Blanes, amb un gran fumeral. Passem a l´altra banda del riu per un pontet, i agafem el camí que puja per darrere les fàbriques. Compte, perquè el pati d´una d´elles conté una gran quantitat d´arnes, i si en eixe moment s´està extraient la mel, se´ns pot tirar al damunt un núvol d´abelles. A uns 100 metres, un altre mas solitari amb una carrasca monumental davant. És el mas de Galbis. Comptant el temps d´anada i tornada a la font de la Burrà, ací portarem una hora. També podem veure la seua font. Per a això, passem darrere el mas. Tots els bancals estan erms, la casa va enfonsant-se, i la senda cap a la font, al mig del barranquet, va quedant esborrada per l´herba. A l´arribar a ella, veurem la bassa buida, i la pèrgola de parres que l´ombrejava, mig assolada. La font només goteja, i sols arriba a omplir la pila, però no la bassa. La visita al mas i la font ens omplirà de melancolia, la sensació de l´abandonament, d´un temps que es va extingint com l´aigua de la font. Seguim des del mas pel camí principal. Ens haurem adonat que dalt del mas hi ha un llidoner d´unes proporcions gegants. Ara caminem a l´ombra d´un retall de bosc que es va salvar del foc: pins blancs, alguns pinastres i carrasques. El pinar ara està aclarit i netejat. En aquesta zona s´han realitzat recentment alguns treballs forestals. Girem a l´esquerra rodejant la lloma, i deixem a la dreta bancals que eren erms i s´han desbrossat. Si ens fixem, ara estan replantats amb espècies forestals i regats per degoteig: teixos, roures, carrasques, moixeres... Conforme pugem anem mirant enrere les vistes sobre la vall i l´alt de l´Eixarc, amb el mas homònim quasi al capdamunt, o més a l´esquerra, el de l´Escorial, molt a prop de la Font Freda. També, en una valleta, els masos de Guilella i els Combregants, el primer d´ells caracteritzat per una torreta amb remat afilat. Una finca senyorial. I més a prop la torreta del Vinalopó, que vigila tota la valleta. Arribem a un collat, i si ens atansem a l´esquerra veurem la valleta del mas de Galbis. Continuem el camí principal, i ara ja anem per una zona forestal en regeneració. El 4 de juliol de 1994, tot allò que abasta la vista i molt més va quedar arrasat pel foc. Un dels incendis de majors proporcions que ha patit el País Valencià, va cremar la pràctica totalitat de les serres de la Vall d´Albaida, i la de Mariola no es va escapar. Es calcula que la superficie total fou de 21.000 hectàrees. Ara, els pins arriben a superar els 4 metres d´alçada, i les carrasques rebrotades comencen a ocultar els troncs i branques carbonitzats. De seguida veurem a la part de baix una basseta reconstruïda i plena d´aigua. S´ompli de la font de la Malladeta, que la tenim a uns 100 metres més endavant, però ens haurem d´apartar del camí per una sendeta a l´esquerra. La tenim molt a prop, sota una gran carrasca que no s´arribà a cremar. Si la veiem des d´en front, destaca sobre la resta de la vegetació. La font té dos canonets de canya i una pila. Podríem seguir uns metres més pel camí que portàvem, ara desbrossat, i ens creuaríem amb una canaleta reconstruïda també recentment. Si volem buscar la font, no cal més que seguir-la aigües amunt, i a pocs metres trobarem la coveta amb el naixement enmig d´una espessor de malesa.

Retrocedim pel camí fins els bancals repoblats. Baixant, el primer camí que entre a l´esquerra l´hem de prendre. Com a referència tenim una petita caseta de pedra reconstruïda, per la que haurem de passar. Poc més avant seguim per una senda, ara ja per bancals erms, buscant el riu. Just en front hi ha el turó amb la torreta del Vinalopó, i en la seua base, el mas de les Torretes. Seguim la senda fins gairebé arribar al riu, però no el creuarem. En l´últim bancal se´ns travessa una sendeta més marcada, que seguirem a l´esquerra, i travessarem el riu una mica més amunt. Al passar-lo hi ha un replà amb tres fileres de pins pinyers. Eixim a un camí, que seguirem buscant el naixement del riu. De seguida veurem unes grans carrasques, algunes d´elles cremades totalment, i d´altres rebrotades, i dos roures també rebrotats. Aquests roures no són els típics del País Valencià (quercus faginea valentina), els distingirem per les seues fulles més grans i més verdes. Davall mateix hi ha un ullal: és la font dels Brulls, l´altre naixement del Vinalopó. Fins ací duem una hora i tres quarts. El més probable és trobar-lo sense aigua. No ha estat així el dia que vaig recórrer aquest itineraris, l´he pogut veure, no només ple, sinó a més a més, venint un bon doll d´aigua des de més amunt, tot i que la primavera ha estat poc generosa en pluja.
Per a la tornada seguirem el camí, passant sota el mas de les Torretes. Es tracta d´un grup de cases, algunes d´elles en ruïnes. Si volem pujar a la torreta del Vinalopó, una senda enlairada ix desde la vora dels masos, i en uns 10 minuts ens porta al capdamunt. En la foto es veu perfectament per on puja, a l´estar tot el turó cremat. A Mariola hi ha una xarxa de castells i talaies: el castell de Mariola, la torreta del Vinalopó, els castells de Banyeres i Cocentaina, les ruïnes del Castellar d´Alcoi, la torre de l´Alcúdia, a Agres... Per la vora del mas baixa un barranc, on creix un rodal de llidoners. Al final dels bancals de les Torretes ens hem de fixar en una senda que baixa a la dreta entre mig d´un bosquet de carrasques, també lliurades del foc, i de seguida desemboca en una esplanada. Aquest indret és un dels més coneguts de Mariola: la Font de la Coveta, el naixement oficial del Vinalopó. És l´únic que, ploga o seque, sempre porta aigua. I cal veure còm ha estat d´intens l´aprofitament del riu, perquè tan prompte naix, està represat per un antic assut, ara enderrocat. Fins fa poc, aquest assut estava totalment ocult sota la malesa, però el bosquet de salzes que l´ombreja s´ha aclarit i netejat, de tal manera que ara l´assut és ben visible.
Passem a altra esplanada farcida d´herba tendra. La senda continua fins a l´altra banda, i quan anem a entropessar amb una moleta rocosa, una senda esglaonada baixa i creua el riu per un pontet de pedres i barana de pedra. El bosquet és força interessant, es barreja la vegetació de ribera (xops, salzes, vimeteres, àlbers blancs, oms, esbarzers, joncs, rosers bords...), vegetació mediterrània (carrasques, freixos, aranyoners, lligaboscs, espinals...), i vegetació rupícola, amb alguns rodals de polipodis.

I arribem per la vora del riu a la fàbrica de Blanes de nou. Portem dues hores i quart. Però ens queda la darrera sorpresa de la ruta. El colofó a aquest recorregut sempre amb les envistes al riu. Una vegada eixim del bosc, a la dreta hi ha una baixada per un tos de roca. Accedim al riu passant per una passarel.la de ciment sobre una séquia. El riu es desploma per una série de ràpids i s´entolla a la vora d´un estret rocós. Travessem el riu per damunt d´unes pedres. Si baixa crescut, és fàcil que acabem ficant-hi els peus. A l´altra banda continua la senda, i a uns 100 metres, amb el soroll de l´aigua, endevinem que anem a veure un racó secret: el Toll Blau. Baixem per la vessant escalonada, i contemplem l´espectacle d´aquesta cascada escumosa que ompli el toll. Ens quedaríem hores i hores a la vora del Toll Blau, escoltant el so relaxant de l´aigua. Desfem camí, i tornem fins la passarel.la de ciment. Ara buscarem una sendeta que s´endinsa pel mig d´un xopar cremat, on cada vegada és més difícil prosseguir, perquè després de cremar-se han reviscolat els rebrotins i els esbarzers, mig tapant-la. Sempre anirem a la vora de la séquia. I en un punt on tornarem a sentir l´estèpit de la cascada del Toll Blau, ens acostarem a l´abisme, protegit per una carrasca. Des de dalt contemplarem de nou el Toll Blau i la seua cascada. Si alguna vegada hem tingut la sort de visitar el riu Cuervo, a la serrania de Conca, ens el recordarà força, només que amb dimensions molt més reduïdes. Els rajos d´aigua que es despenyen es divideixen en nombrosos filets i dolls entre verdes molses. Tornem de nou al camí, i encara des de dalt, entre els bancals d´avellaners i oliveres escoltarem cada vegada més llunyà el soroll del riu, amagat entre els densos xopars, i tornarem cap a l´Ull de Canals pensant quina serà la pròxima vegada que tornem al Vinalopó, on un bocí del nostre cor s´hi haurà quedat. El recorregut total es pot fer en unes tres hores i mitja, però sempre serà millor detindre´s a contemplar els diferents paisatges del riu i voltants, i esmerçar més temps.

PUJADA A LA FONT ROJA PELS CANALONS

2009-05-13T23:42:00.004+02:00

FONT ROJA

FOTOS: Maig 2005, Juny 2007, Juliol 2007, Novembre 2007 i Febrer 2009.

DIFICULTAT: Mitjana.

Des d´Alcoi, la millor pujada que hom pot fer a la Font Roja a peu, i la més completa, seria pel Paratge Natural Municipal dels Canalons i Racó de Sant Bonaventura. Si no és en temps de sequera, aquest barranc sempre porta aigua, i a l´estiu podem gaudir del bany en algun dels seus tolls. Aquest riu, fins fa relativament pocs anys, encara conservava poblacions de cranc de riu autòcton. I si les pluges han estat generoses, podem contemplar la bella cascada del Salt.

EIXIDA: Des del barri alcoià de Batoi. A l´extrem oest, per la vora d´una antiga font situada junt al bar "El Moreral", ix un camí que de seguida passa sota el pont de la via Alcoi - Alacant per la que mai no arribà a circular cap tren, només hi ha la plataforma. Al pont podem incorporar-nos a la via. Hi ha altre camí que va més acostat al riu, que passa sobre el Barxell, i molt a prop de la font del Quinzet, però les vistes des de la via són més gratificants. De seguida ens endinsem en el primer túnel, i després un viaducte des del qual tenim les millors vistes sobre el Salt, a la dreta, i sobre el fondal del riu Polop farcit de xops. En front, tota la boscosa ombria de la Font Roja, el bosc mediterrani millor conservat i estructurat de les comarques del sud. A l´altra banda, altre túnel més llarg, en el qual no veurem la llum del final fins ben endins, perquè va girant cap a l´esquerra. Després d´eixir d´ell, ve l´impressionant pont de les Set Llunes, molt freqüentat pels practicants del puenting, més de 50 metres d´alçada sobre el riu. Abans de travessar-lo deixem la via i ja prenem el camí que passa sota el pont, paralel al riu. Ja en el camí deixem un mas a la dreta i altre més gran a l´esquerra: el dels Perellons, i ja en zona més forestal, un altre a l´esquerra, mentre anem acostant-nos al riu. Una vegada anem a topetar amb ell, i la vall va estretint-se fins formar un embut, un molí emblanquinat, amb una fonteta sota un cobert. Ja som al Racó de Sant Bonaventura. Al xopar s´han instal.lat alguns bancs amb taules i panells informatius. A la part de dalt, altre molí en ruïnes, envoltat de rebrotins d´om. I al fons, les cascades i els tolls. Un joc d´aigua deliciós per als banyistes i per als aficionats a la fotografia. Fins ací haurem invertit uns 40 minuts. Per a continuar, perquè l´estret, al capdamunt ja queda totalment cobert d´aigua, cal buscar la senda des del xopar que per l´esquerra supera aquest pas, i descendeix de nou al riu més endavant. Ens endinsem en un congost ombrívol, tot de tolls, i ben provist de cobertura vegetal: predomina el pinar amb carrasques, però a vora riu abunda el salze, el xop, els canyars, el carritx, la boga... i a l´ombria, freixos, marfulls i espinals. Amb l´humitat del riu, els bardissars d´esbarzers i rosers bords completen bàsicament la vegetació. Passarem per un toll en el qual hi haurà que agafar-se d´un cable obrat en la roca, i de seguida, la font del Ranxeret o de la Canal. I uns centenars de metres més endavant, tornarem a creuar el riu i ens enlairarem per una paret de roca relliscosa on també uns cables ens ajudaran a passar. Els alcoians el coneixen amb el nom de "Pas de la mort". I veurem que si ens caem al toll, seria molt complicat eixir d´ell. Si ens fixem, probablement ataüllarem alguna tortuga. Una vegada superat l´obstacle, la vista sobre els tolls és magnífica, i a la part de baix escoltarem el so d´una cascada. Amb molt de compte ens hi podem acostar. A partir d´allí ja ve senda bona, i travessarem el riu de nou. Ara ja ens el deixem a la dreta, i anem pujant entre una vegetació selvàtica, on s´afigen les heures, i alguns cireres i nogueres asilvestrats. En un racó secret hi ha una fontiua amagada, i més amunt una balma fumada. Quan ja deixem definitivament el riu avall, una altra balma a la mateixa vora de la senda, des de la qual en baixa una altra en perpendicular al riu, marcada com a GR7, i que el travessa fins pujar al castell de Barxell. Nosaltres seguim el GR7 en sentit contrari, çò es, costera amunt. I arribem, després d´una pujada una mica feixuga, a la carretera de Llacunes, que uneix la pujada a la Font Roja amb la carretera Alcoi - Banyeres. Fins ací portem una hora i vint minuts. A la dreta deixem el mas del Gelat, prop del qual hi ha la font amb un enorme àlber blanc i alguns avellaners.

Creuem la carretera i seguim pujant, sempre entre pinar i carrasques. En un replà trobem primer el senyorial mas de Parrancà, ombrejat per enormes pins, i amb preciós jardí i pista de tennis. Seguim ascendint, i una mica més amunt, el mas de la Cardadora, amb una gran carrasca, un gros om sec i una fonteta que no sempre raja. I pujant per la vora d´uns bancals, eixim a la carretera de la Font Roja. Comencen a abundar els freixos i els aurons a la vora. La seguim ja fins al santuari, tot i que en alguns revolts, una sendeta escalonada ens lliura de rodar. Encara passarem per la font del Rossinyol, envoltada d´una selva de marfulls. Anys abans sempre seca, i ara, amb freqüència ens podem trobar que raja un filet d´aigua, o goteja. En febrer de 2009 sorprenia un bon doll. Més amunt, entre un bon rodal d´àlbers blancs i més marfulls està amagada la font dels Xops. Els bassals que forma l´aigua que es perd sempre estan enfangats pels senglars. I ja de seguida arribem a la zona d´acampada de la Font Roja, sota els cingles entre els quals les carrasques s´agafen a la terra. Dalt, l´antiga casa forestal, ara convertida en restaurant. Un ampli aparcament amb bon mirador, i al final, la glorieta de la font i el santuari. El gran edifici que abans fou hotel, ara és un magnífic centre d´informació del Parc Natural, amb sala d´audiovisuals, maquetes, panells explicatius... I a la part de dalt, els antics xalets, ara en ruïnes, on l´Ajuntament d´Alcoi s´entesta en construïr un hotel de luxe amb balneari per al complir els capritxos d´una èlit de senyorets sense escrúpols. L´indret ens agradarà per la seua variada vegetació, tot i que en gran part plantada: cedres, oms, heures pertot arreu, teixos, castanyers d´índies, arborcers, aurons, carrasques, bardissars de rosers, esbarzers, espinals, corners... i la Glorieta dels Paellers, amb bona cosa de bancs i taules per a poder gaudir d´un bon dinar a l´aire lliure i a l´ombra de carrasques pluricentenàries. Des d´ací podem fer una preciosa pujada al Menejador, o recórrer l´ombria fins al mas de Tetuan, però això ho veurem en una pròxima excursió. El temps total de la ruta pot superar les dues hores i mitja, aproximadament.

PUJADA AL BALCÓ D´ALACANT PEL BARRANC DE LA CREU

2009-05-10T23:21:00.009+02:00

MAIGMÓ

FOTOS: Gener 2006, Desembre 2006 i Abril 2009.

DIFICULTAT: Mitjana-alta.

Aquesta ruta recorre el barranc de la Creu, que baixa del Maigmó obert cap a llevant, ben farcit de pinar adult, amb la recompensa de les vastes panoràmiques del Cantal del Pixador, ja visitat a la ruta de la pujada al Maigmó. La tornada es fa pel barranc de Règil, paralel al de la Creu.

EIXIDA: Des de la Venta de l´Alt. En l´eixida de l´Autovia Central a l´altura de la gasolinera del Maigmó (eixida Agost i Urbanització), just al peu dels tallats del Cantal del Pixador, ens dirigim en un principi en direcció a Agost, però de seguida ens enfilem per la carretera de servei, antiga carretera Castalla-Alacant. Al punt quilomètric 15 està la Venta de l´Alt a la vora de la carretera. Just en front de la venta, a vora barranc, ix una pista costera amunt, que s´enlaira de seguida i passa per altre mas, a uns 100 metres: el mas de la Creu, amb un antic pouet al costat. Ací acaben els bancals d´ametlers, i ens endinsem en el pinar, on encara hi han alguns xalets en la falda de la serra. Aquesta pista circula per l´esquerra del barranc, i li ixen algunes filloles, segurament eren els carrers d´alguna urbanització projectada que mai no s´arribà a construir, sortosament, perquè l´indret conserva una bona densitat forestal.

Uns pocs centenars de metres més amunt, quan el camí ja toca el fons del barranc, acaba, i continua com a senda per la banda de solana, molt empinada. Al poc temps esdevé una pedrera amb fort pendent, i anem guanyant vistes cap a la vessant d´ombria, totalment coberta de pinar, excepte en alguns rodals que fa molts anys el foc va assolar, i que de nou van cobrint-se de bosc. Quan ja tenim a tir de pedra la carena, la senda acaba desapareixent, però serra a través la coronem sense cap dificultat, i al capdamunt eixim a un tallafocs, tot i que està envaït pel matollar. El seguirem fins davallar un collat que fa la carena, i on la senda està una mica més clara. Tornem a ascendir sempre per la divisòria d´aigües, a l´ombra dels pins i algunes motades de carrasca. És fàcil topetar amb algun arruí, una espècie de cabra salvatge procedent del nord d´Àfrica destinada a finques de caça, i que després d´escapar-se s´ha anat escampant per les serres diàniques. Quan fem cim sobre un turó rematat per unes petites penyes que a penes arriben a sobreixir del pinar, la senda dobla a l´esquerra, i poc després esdevé un caminet que desemboca en una pista. Si tirem a la dreta, en uns 3 minuts arribem al Balcó d´Alacant, havent emprat uns 40 minuts en l´ascensió. Però abans ens acostarem al Cantal del Pixador. Tot i que ja n´hem fet ressenya a la ruta del Maigmó i Cantal del Pixador, bé estaria completar aquest itinerari amb la pujada a aquest cim. A l´eixir a la pista, la seguirem costera amunt, cap a l´esquerra. Prompte arribem a un artiga oberta al mig del bosc, i que ara mateix resta erma, convertida en una praderia estacional. Si ens apartem a l´esquerra, darrere d´una gran carrasca, podem trobar un avenc, a uns 10 o 15 metres de la vora del bancal. Seguim el camí, i quan el bancal s´acaba, el camí es bifurca. Prenem el de la dreta, i continua com a senda entre carrasques fins passar a la banda de solana, des d´on tindrem ja vistes cap a l´Alacantí. La senda segueix més o menys planera, penjada sobre l´enlairada vessant, i en uns 200 metres arriba a un collat format entre la crestellera i un preciós contrafort rocós que anavem veient, en forma de penyassegat ple d´escletxes, on s´arrapen els pins. Si pugem al capdamunt, no només tindrem bones panoràmiques de la comarca de l´Alacantí i la mar, sinó també de l´alta muralla rocosa del Cantal del Pixador, d´una esborronadora caiguda en vertical sobre l´autovia i la gasolinera del Maigmó. Encara podem arribar a pujar al capdamunt del Cantal del Pixador, això sí, amb molta precaució. En molt poc espai hem pujat des dels 660 metres d´altitud de la Venta de l´Alt als 1074, més de 400 metres de desnivell en uns 900 en horitzontal en línia recta.

Tornarem sobre les nostres passes fins al Balcó d´Alacant. Des d´ací podríem pujar al cim del Maigmó, en mitja hora més o menys, per la senda que ix des de la mateixa àrea recreativa. Ens podem quedar una bona estona contemplant els paisatges àrids de l´Alacantí, amb la ciutat d´Alacant al fons, les seues muntanyes més immediates: el Benacantil, coronat pel castell de Santa Bàrbera, i la serra Grossa, i la resta de serres aspres i desdenyoses de la resta de la comarca: el Ventós, just en front, les Escobelles, Fontcalent, la serra Mitjana... I també el pantà de Tibi, enfonsat a la vora dels crestalls del Mos del Bou.

La baixada la farem per altre barranc. Des del Balcó d´Alacant baixa un camí, i seguint-lo, deixarem una coma de bancals erms a la dreta, que ja van omplint-se de pinatells. El camí mena a una petita caseta, però abans d´arribar-hi, el deixem per una senda que s´embosca definitivament, i en poc més de 5 minuts arriba a altra zona de bancals, amb alguns cirerers i nogueres. Davall hi ha un gran mas, com un conjunt de cases. Però quan pareix que aniguem a parar a elles, girem gairebé 180 graus, i poc després desemboquem en un camí pla. Si el seguírem a l´esquerra passaríem per la vora dels masos, però el camí és particular. Continuem a la dreta, i als pocs metres una senda a l´esquerra ens porta al barranc. La baixada és forta, pel mig del bosc, i en poc més de 5 minuts ens situem davall del mas de Règil. Hi ha un altre camí que comunica la pista de dalt amb aquest altre camí, però és particular i no podem fer-ne ús, només és per a accedir al mas i als seus bancals escalonats. Des del camí al qual hem arribat, només cal anar deixant-nos caure, sempre entre un pinar recentement netejat i aclarit. Uns 500 metres més avall passem per uns vells bancalets d´oliveres erms des de fa temps, i si ens hi fixem, hi ha una petita cova. D´ací a la carretera només resten menys de 10 minuts. Arribaríem al quilòmetre 14, sota el mas de l´Alcotxa, i hauríem de recórrer un quilòmetre d´asfalt, cosa que ens portaria entre 10 i 15 minuts, depenent del ritme que duguem. El recorregut total, comptant l´aproximació al Cantal del Pixador, es pot realitzar en una hora i tres quarts.

ELS AVENCS DEL PARTAGAT

2009-05-01T23:48:00.012+02:00

AITANA

FOTOS: Maig 2007 i Maig 2009.

DIFICULTAT: Mitjana-alta.

La serra d´Aitana és la més alta de les comarques del sud del País Valencià, i una de les més extenses, amb unes 20.000 hectàrees. Presenta una morfologia esquerpa, caòtica, tota de penyassegats, runars, barrancs impossibles, però també alberga valletes delicioses, altiplans desèrtics i alguns bosquets interessants, tot i que el foc, una vegada darrere l´altra ha anat eliminant la major part de la vegetació que tenia. En aquesta ruta visitarem un dels indrets més corprenents de tota l´Aitana: els avencs del Partagat.

EIXIDA: Des de Benifato hi ha una enlairaida carretera que puja a la font del Partagat, que ix des del mateix entrador del poble. Podem deixar el cotxe en les immediacions de la font, però a mitjan pujada no podem deixar de visitar la font dels Xorrets. És la que abasteix el poble de Benifato. Quan pujarem per la carretera i ens trobem ja davant els primers penyassegats (una gran paret vermellosa plena de cavitats), a la dreta ix un camí asfaltat, més estret. A l´arribar a un pontet sota el qual salta un alegre rierol, agafem el caminet riu amunt, i després de doblar a l´esquerra, sota el tallat rocós, un joc de xorros i filets d´aigua brollen des de les fenedures de la paret, entre falzies i heures. Llàstima que la caseta de captació d´aigua trenque l´harmonia bucòlica del racó.

Llavors ja ens situem a la font de Partagat, des d´on començarem a caminar. Tres grossos dolls com el braç formen un rierol canalitzat per una escalonada séquia. L´aigua ve de més amunt, i alimenta un preciós bosquet d´àlbers blancs. Allí tenim àrea recreativa, casa forestal i paellers, a hores d´ara precintats. Al fons, la grandiositat de la Penya Alta, a la que pujarem, i una succesió de pedreres i runars. Encetem el recorregut pel camí que ix a l´esquerra de la font, i que puja per bancals d´ametlers, pomeres, i algunes nogueres, i un teix en una vessant. Prompte es desdobla, i, ben senyalitzat com a PR, tirem per la dreta, buscant el suggeridor Sender Botànic del Passet de la Rabosa. Tan prompte s´acaben els bancals, per la vora del camí corre un bon doll d´aigua, que s´amaga entre els espinals i els rosers bords. S´acaba el camí, i pujant senda amunt trobem el naixement, enmig dels bardissars. La vegetació no passa de ser arbustiva, abunden aquestes dues espécies esmentades, algun freix o auró aïllats, argelagues, coscolles, lligaboscs, i algun que altre pi. La senda puja progressivament, i de sobte apareix a l´esquerra un gran runar d´enormes roques solsides des del més alt de la muntanya. Passem a un collat, des del qual ix una senda avall que menaria al mas dels Clavillons (en un futur posaré la ruta Fonts de l´Arbre i de la Forata). Però seguim pujant fort. Entre mig d´un joncar corre altra font. En alguns trams salta pel mig de la senda, enfangnat-la. Ens serà difícil trobar el naixement, perquè està totalment reblit de malesa. Continuem avançant sempre a la dreta, guanyant alçària. Més amunt eixim a un barranquet amb bancals, amb algun petit hortet, i un mas a l´altra banda. Tornem a sentir el soroll de l´aigua, i al pujar una petita costera, això sí, empinada, trobem el bassó i la font de l´Anouer, arbre que ombreja aquest agradable replanell. Però ara torna a enlairar-se la senda, fins eixir, poc mes d´un centenar de metres més amunt, a un camí més ample. Fins a la font podem portar poc més de mitja hora.

El camí segueix costera amunt, i ens portaria a la font de la Forata. Però al passar una fillola que ix a la dreta i mena al mas que veiem, un mas que fa uns anys estava enderrocat, però ha estat reconstruït, seguim una mica més, i ara trencarem a l´esquerra per altre camí. La vegetació està dominada per praderies de sàlvia, camamilla, coixí de monja, alguns exemplars de matapoll de muntanya, i molts espinals, o arços blancs. Cal veure còm per aquestes altituds -ja anirem per sobre dels 1.300 metres- la primavera està molt endarrerida. La major part d´arbres de fulla caduca (aurons, corners, moixeres, freixos...) encara resten nus, o estan començant a despertar, els espinals no han començat a florir, quan durant la pujada per carretera els veiem totalment engal.lanats amb les seues delicades flors blanques. A l´arribar a unes roques que formen uns petits avencs, i uns bancals de sembrat, el camí acaba, i seguim per una senda que puja per una vessant pedregosa. Des d´ací es veu tot el perfil de les descomunals cingleres de l´Aitana, avuí envoltades de boira. I endevinem per on hem de pujar: el Pas de la Rabosa. La senda ens porta seguits allí, i s´ajunta amb altra que ve des de la font de la Forata. Ja som al mateix peu dels cingles, i alguns panells ens expliquen les espécies vegetals que ací viuen: la moixera, l´auró, el corner, el púdol... i un preciós teix penjat entre els runars. Anem ascendint camí del teix, per un fort pendent entre roques. No ens costarà pujar, d´una banda per ser una senda molt usada, i d´altra per estar senyalitzada com a PR. Veiem per les escletxes de les parets còm arrelen les moixeres, i en les parts més llises, alguns exemplars de la rara corona de rei (saxifraga longifolia). Si venim entre el 10 i el 15 de juny, algunes d´elles les podrem observar florides. Des del teix ens endinsarem per un estret entre les roques, i ens tocarà grimpar una mica. Si mirem enrere veurem la penya de la Forata, un contrafort de les cingleres amb un forat redó, el qual dóna nom a la font que hi ha a l´altra banda, la més alta de la província. Però eixirem al capdamunt del Pas de la Rabosa. Serà ací quan ens trobem la major sorpesa. Només passar l´últim estret, se´ns apareix al davant el primer dels avencs del Partagat. Una allargada i ampla escletxa a la dreta, a la qual podrem davallar a peu pla. Ja allí es veuen algunes cavitats més profundes. Però no és aquesta la principal. Seguim pel PR marcat, i una mica més endavant, i a l´esquerra, estan les altres dues, comunicades per un estret. La de dalt és tan fonda, que no només no veurem el fons, sinó que si tirem una pedra no arribarem a sentir el soroll de la caiguda. També ací creixen algunes corones de rei. La de baix és més ampla i menys profunda, i està farcida de vegetació: heures, moixeres, espinals... Ens passaríem una bona estona recorrent l´indret, atansant-nos a les vores, sempre amb molt de compte, això sí, i farem un munt de fotos. Fins ací portem una hora i quart. Si volem pujar al cim de l´Aitana, ens quedarem amb les ganes, puix des de baix ja veiem que la part més alta de la cresta estava ocupada (en tots els sentits de la paraula) per unes instal.lacions militars (radars, antenes...) destinades al control de l´aviació civil. El piló del vèrtex geodèsic es troba dins la base militar. De totes formes hi ha un segon cim amb uns pocs metres menys fora de la base. Des del replanell que hi ha al fons del collat ix una senda que hi puja per la carena, i podrem tardar-ne uns 20 minuts.

Per a continuar el recorregut, si el volem fer circular, la senda és clara. Puja gairebé per la carena, i en uns pocs centenars de metres coronarem la Penya Alta (1.505 metres d´altitud), el segon cim de l´Aitana. Forma un penyassegat totalment vertical, amb més de 200 metres de caiguda, ja la veiem des de la font del Partagat. Avuí no impressionava la vista, al estar totalment coberta de boira. I a partir d´ací, ja tot és baixar, sempre entre motades de carrasca arbustiva, savines, molt de coixí de monja, i bàlec, molt escàs al sud del País Valencià. En maig es cobreix de petites flors grogues, a hores d´ara la majoria d´ells no havien florit. Aquest coixí és molt més comú a Sierra Nevada, Gredos, el Pirineu o la Serralada Cantàbrica. També veurem florida la porrassa, molt abundant per aquesta carena. De quan en quant, la senda ens oferirà alguna vista sobre les pedreres i els estimballs de l´ombria, la vall de Guadalest, el seu pantà ple a vessar, i la barrera muntanyosa de la Serrella i la Xortà, amb el collat que deixa pas entre Beniardà i Castells de Serrella, a l´altra banda. Més lluny, altres serres: l´esmolada Bèrnia amb el Penyal d´Ifac al final, el Montgó, el Carrascar de Parcent, i a ponent, Mariola. I cap a la solana, les vistes cap a l´imponent Puig Campana, el Sanxet, el Ponoig, i més lluny el Cabeçó de l´Or i la serra d´Orxeta. Al fons, la mar i els edificis de la Vila Joiosa, i a terres baixes, el pantà d´Amadòrio, totalment ple. I davallant, eixim a una pista que ve des del barranc de Tagarina, transpon el collat, i s´aboca ja cap a Benifato. Seguim aquesta direcció, i ens sorprendrà un bosc quasi totalment pur de vegetació caducifolia, on predominen l´auró i el freix. De quan en quan l´ennegreixen les carrasques i algun teix aïllat. Els espinals, les moixeres i els corners, també caducifolis, completen aquest ecosistema. És considerat com el bosc d´aurons més extens del País Valencià, i ocupa sempre pedreres i runars. Un d´ells, el més vell del bosc, està acompanyat per un panell descriptiu: l´auró del Partagat.

Ja més avall ix una senda a l´esquerra que en uns 200 metres ens condueix a un pou de neu, sense coberta. Els voltants han estat repoblats, majoritàriament per moixeres i aurons. D´ací a la font del Partagat ens resten poc més de 10 minuts, tot costera avall.

El total del recorregut es pot completar en poc menys de 3 hores, però sempre paga la pena invertir una mica més de temps i contemplar les meravelles florístiques, naturals, geològiques o etnològiques de l´Aitana, així com l´ampli ventall de panoràmiques cap a totes bandes, i si els núvols ho permeten, cas que no s´ha donat avuí, emportar-nos a casa un grapat de bones fotos.

OMBRIA I TEIXERA D´AGRES

2009-04-28T23:12:00.010+02:00

SERRA DE MARIOLA

FOTOS: Març 2006, Maig 2006, Octubre 2007 i Octubre 2008.

DIFICULTAT: Mitjana.

Coneixerem un dels sectors forestals més ben conservats de la serra de Mariola, entre Agres i Muro, i el seu tresor botànic més preat: la Teixera d´Agres.

EIXIDA: Llavador d´Agres, situat al final del poble, just davall del convent. Des del mateix llavador naix un camí asfaltat que recorre el peu de la serra, fent de límit, de vegades, entre els bancals d´oliveres, nogueres, cirerers i ametlers, i el bosc. A penes 200 metres després del llavador, si fa pocs dies ha caigut alguna pluja torrencial, veurem un espectacular salt d´aigua, anomenat la Jordana, que es despenya per l´ombria i salta de riba en riba entre una selva d´heures, esbarzers i nogueres. Uns 10 minuts després, al passar sota un mas, si mirem enrere, al capdamunt d´un penyassegat podem veure la cova dels Pilars, d´on es despenja un grapat de lianes enfiladisses. Seguim pel camí, i a la mitja hora des del poble poc amunt o avall, i després de passar per altres barranquets que poden portar també aigua, topetem amb la Mola d´Agres, a partir de la qual el camí asfaltat regira costera avall i torna enrere. D´ací agafem un altre camí que passa pel collat, i de seguida es desdobla. Podem pujar al capdamunt de la Mola, on un cartell ens anuncia la presència d´un poblat de l´edat del Bronze. Està excavat, i des d´ell tindrem les millors vistes sobre la Valleta d´Agres, la Covalta, el Benicadell i l´ombria de Mariola.

Tornem al camí, i prenem el de la dreta, que passa sota un gran despreniment. Poc després està la font de l´Alficosset, amb una petita bassa i una caseta enderrocada. Baixem a la senda principal, que va costera avall i s´endinsa en el bosc, sota la penya Peons. Aquesta senda recorre tota l´ombria, reblida de pinars, carrasques, alguns freixos aïllats, i molta bardissa d´esbarzers, rosers bords, esparregueres, i heures i lligabosc que s´enfilen pels troncs i les roques. Passem diversos barrancs, i al cap d´uns 20 minuts des de la font, la senda comença a pujar, de forma suau. I uns 20 minuts després arriba un moment, ja amb les penyes del Frare de Muro a la vista, més avall, en què comença a desdibuixar-se i es desdobla. En cas de dubte sempre anirem per la més enlairada, puix hem de coronar una roca que veiem a la dreta. Al final ho farem quasi camp a través, però no ens costarà. Al transpondre-la, eixirem a una pista. Si no ens hem desviat massa durant la curta pujada, no caldrà arribar-hi, perquè hi ha una bifurcació en la qual dues rajoletes ens indiquen la direcció: per la que hem vingut, cap a Agres, i a la dreta, cap al Refugi i les Caves. Si acabem eixint a la pista, ja amb vistes a la Plana de Muro, trobarem paletes de fusta que també ens indicaràn l´entrador de la senda. La seguim, al principi per pinar, pujant a poc a poc, però ens trobarem un primer turó que ens farà pensar que ja s´ha acabat el camí planer. És cert que ja ens toca pujar costera, per una solana de coscollar, pinatells joves i carrasques, però passarem a l´ombria i sortejarem el primer obstacle. Ara el bosc es fa més dens, amb més presència de carrasques, i molts pins tombats per la nevada de 1997. Quan ja anem deixant enrere aquest primer alt, veurem que un gros pi caigut barra el pas. Atenció, perquè ací hem de veure una senda empinada que ix immediatament abans del pi, i que puja a un collat, vora un rodal de freixos. Al capdamunt tornem a tindre vistes del barranc de la Quebrantà, i haurem de burlar un segon pujol: el Cerincal. Ara ho farem per la solana, sota la paret rocosa que ens vigila el nostre caminar. Al passar-la, la pujada comença a fer-se feixuga, per una zona cremada que s´ha omplit d´estepar.

Coronem un altre collat, i atanyem, desafiant, l´esmolat Montagut, que ja supera els 1200 metres. Aquest el voregem per l´ombria, i comencem a veure vegetació de fulla caduca: corneres, aurons, moixeres, espinals... que a finals d´abril, alguns d´ells encara no han tret fulla. El clima ací és més fred. Ho evidencia la presència de coixí de monja i sàlvia, espècies adaptades al clima de mitja muntanya, i savines que resisteixen vents, neus, sol i sequera. Passem per uns runars, sota els quals es veu clarament el límit que alcançà el foc, perquè a partir d´ell el pinar torna a ser dens.

Al passar el Montagut tenim dues opcions: si agafem un corriol que puja molt fort a l´esquerra, buscarem un collat que ens mena al cim del Comptador. Si seguim rectes per un tram una mica confús, arribarem a la Teixera. Aquesta segona opció és la que anem a prendre, puix en la propera Ruta de les Caves ja visitarem el Comptador. Ja en els crestalls del Montagut hi ha algun que altre teix. Però serà quan entrem al barranc de la Teixera quan veurem el que ha quedat d´un antic bosc de teixos. Deia Antoni Calero Picó a la Guia Excursionista de Mariola que era un indret màgic, envoltat per boira i silenci. El teix no és un arbre que acostuma a formar boscs, sinó que es presenta solitari, aïllat, i aquest fou un exemple de bosc, en el que vivia barrejat amb aurons, un d´ells considerat el més gran de la província d´Alacant, de corners, moixeres, espinals i rosers bords. Malauradament, un gran incendi que en 1980 arrasà la part alta de Mariola (el Montcabrer, el Comptador, l´Alberri...), amb un total de 950 hectàrees, va delmar la Teixera. Segons els panells informatius de la microrreserva de flora, d´adults n´han sobreviscut 33 exemplars. PREGUE I AGRAÏSC ALS LECTORS D´AQUEST BLOG QUE SI DISPOSEN D´ALGUNA FOTO DE LA TEIXERA ABANS DE 1980, ME LA FACEN ARRIBAR AL MEU CORREU ELECTRÒNIC: josepbloc@yahoo.es.

Des del final de la Teixera comença un camí que puja fins al següent barranc, ja davall la caseta de vigilància forestal del Comptador, i que s´endinsa en un pinar on hi trobem alguns pinastres d´un verd més intens i ramulla més llarga, alguns aranyoners, florits a principis d´abril, i amb el seu fruit morat, de tast dolç i alhora aspre, a finals d´estiu. L´aranyó és usat a Mariola per a l´elaboració de patxaran. Se´ns travessa la senda que baixa des del Refugi Montcabrer, i ací trencarem a la dreta, senda avall sota pinars, que conforme aniguem davallan esdevindran més densos, i en mitja hora ja serem al Convent i castell d´Agres. D´ací al llavador, una breu baixada per un camí escalonat a l´entrar al poble. El temps total esmerçat en tot el recorregut pot arribar a les 3 hores.

PUJADA A LA REPLANA DEL CARRASCAR PEL BARRANC DE L´ESCURINA

2009-04-03T19:51:00.010+02:00

SERRA DE L´ARGUENYA

FOTOS: Març 2009, Febrer 2007 i Abril 2005

DIFICULTAT: Mitjana-alta.

Els barrancs de les serres de l´Arguenya, Maigmó i Sit que donen a la vessant del Vinalopó sempre tenen el seu encant: salts, estrets, racons encara humits, ombrívols, on s´acantonen algunes espècies escasses, com ací veurem, i cingleres, sovint amb coves o balmes. Entre tots formen una xarxa laberíntica per la que és ben agradable perdre´s.

EIXIDA: Des de l´autovia Alacant - Albacete, si pugem des d´Alacant, ens saltarem les dues eixides de Petrer, i al passar el centre comercial Carrefour, en la següent, senyalitzada com a "Elda - Hospital", eixirem a la dreta, i continuarem camí d´un polígon industrial, sempre seguint les senyals de la Diputació d´Alacant cap a l´Avaiol. A la dreta, pel barranc que ve de Caprala, durant uns instants, ens cridarà l´atenció l´Arenal de l´Almortxó, declarat Paratge Natural Municipal per l´Ajuntament de Petrer. Travessarem tot el polígon, i a l´extrem, tornarem a veure la senyal de l´Avaiol, i també la de Caprala. Ens enfilem per aquest camí asfaltat, que passa per alguns xalets i masos, bancals d´oliveres, ametlers i vinya, molts d´ells erms, la qual cosa ens donarà un aspecte subdesèrtic, remarcat per algunes llomes d´espart, i la presència de la serra de l´Arguenya, a la que ens aproximem a poc a poc, per la seua cara més eixuta. Però passem un altet, i s´obri la valleta de Caprala, on el pinar comença a guanyar terreny, i la silueta de l´Alt de Peret, ben protegit per cingleres per totes les seues cares. I arribem entre pinars esforçats a Caprala, un caseriu envoltat de xalets, i alguna casa rural. Davall hi ha un pontet, i per allí baixa el barranc de l´Escurina. En el pont podem deixar el cotxe.

Just en el pinar que hi ha al mig del barranc, si la busquem entre un munt d´esbarzers, hi ha una fontiua, però és prou incòmode beure-hi. Poc més avant en tindrem l´oportunitat. Ara ja seguim a peu pel camí asfaltat, entre pinars i alguns xalets, seguint el barranc amunt. A uns deu minuts arribem a la junta dels barrancs de l´Escurina i de Peret, on acaba l´asfalt. A l´esquerra pressentim la proximitat de l´aigua, perquè al fons del barranc hi han alguns joncars, i fang, o fins i tot algun regall d´aigua que s´escapa. Allí està la font de l´Escurina, amb el canó tapat amb un tap de suro. Una enlairada senda ens trau del barranc, i passa per la vora de l´alcavó, vallat. El barranc resta a la dreta, i prompte veiem el seu aspecte salvatge de cingleres i salts. Deixem enrere una casa en ruïnes, i al pujar una mica més, a l´altra banda del barranc apareix la Cova Negra, amb un gran pi sec tombat al davant, i unes savines que camuflen una mica l´entrada. Si hi volem anar, hi han dues opcions: des de la mateixa font, en comptes d´agafar la senda per l´esquerra del barranc, hauríem pres la que puja per la dreta, tocant les tanques del xalet que fa cantó. L´altra és que una vegada passat el tallat que es forma sobre el barranc i ens aproximem a la llera del barranc, baixar-hi, i per un corriolet, accedir a la cova.

Continuant per la senda, que de vegades, degut a la naturalesa rocosa d´aquesta solana, es mimetitza amb la roca, passarem per un refugi de pastors enderrocat, i de seguida, sota un cingle rogenc. Fixem-nos, perquè ara continuarem per la senda per veure la cova de l´Aigua, que només resta a 5 minuts, però desfarem camí fins al cingle. Per pujar a la cova continuem la senda, que ara s´endinsa per una fillola del barranc principal, i entre mig d´una selva d´esbarzeres, figueres, rosers bords, i una enorme noguerola, s´amaga aquesta cavitat. Treparem un poc, amb compte de no relliscar, i ens cridarà l´atenció una pila picada a la mateixa roca, amb una petita séquia que drena el curt corrent d´aigua. Ja dins, des de diverses parts de la cova va brollant l´aigua, que s´ajunta fins canalitzar-se per un tubet, on podrem beure. Fins la cova portem al voltant de 30 minuts, si no ens hem desviat a la Cova Negra.

Tornem al cingle rogenc pel qual havíem passat al pujar, i des d´ací, ja quasi sense senda, baixarem al llit del barranc, i serà per on anem a seguir. El nostre camí per dins, al principi serà fàcil, i ben ombrejat pels pins, emmarcat per altes cingleres àrides, entre les que encara podem clissar alguna cova. De quan en quan, si hi ha algun pas un poc difícil, bé per l´estretor, bé per la presència d´argelagues que complicarien el recorregut, ens ix alguna sendeta a una banda o a altra. A uns 15 minuts des que ens hem ficat al barranc, a l´esquerra veurem una coveta oberta en la terra, amb diversos compartiments interiors. En el seu temps estaria habitada, i a més a més, disposa de pesebres per a les mules. Just davall la coveta hi ha un toll, normalment buid, però la poqueta aigua que hi va sumant afavoreix el creixement de falzies. I una mica més avant, algunes plantetes de poliol, molt escàs en aquest massís. També el podrem trobar als barrancs del Negre i del Puntal, dins del terme de Castalla. Les carrasques, ginebres i savines són les restes de la vegetació original. A la dreta s´alça l´Alt de Peret, amb cingleres i ombries de pinar.

Arribem a un punt on el barranc es desdobla. Ens fixarem en que per dalt passa una línia d´alta tensió. Ací tirem pel de l´esquerra, ara barranc de Saix, que té més recorregut, puix el de la dreta baixa des del Pla dels Molars. El primer que trobarem és una succesió de salts, que superarem trepant per on millor ens parega, ja que no tenen cap dificultat, però ens haurem d´eixir del barranc. Passat l´últim, ens trobarem una desagradable sorpresa: tots els pins de la vora del barranc han estat tallats, i la vegetació arrabassada. Estem just davall de la conducció elèctrica i el tallafocs passa pel barranc de Saix. Però de seguida continuem per un pinar més dens i amb bona presència de ginebre i carrasca. El llit del barranc ara queda reduït a un regallador, i el terreny deixa de ser rocós, passant ara a ser totalment forestal. Endevinem ja el final. I fixem-nos bé, perquè a uns 10 minuts o poc més d´haver passat el tallafocs, una senda ens trau del llit del barranc i esdevé un camí de carro. A uns 5 minuts més s´ajunta amb altre que ve per l´esquerra des d´un collat. El camí que segueix a la dreta ja és més bo, i puja suaument. A uns 600 o 700 metres coronem altre colladet, i apareix davant nosaltres una valleta d´ametlers: la finca de les Fermoses. Però a l´esquerra ens ix un camí que busca la carena de la serra, i serà pel que anem a seguir. Puja fort des del principi, amb molta pedra solta, per la solana. Sempre tindrem present la línia d´alta tensió. Quan arribem al capdamunt de la crestellera hi ha una pujada en la que podrem observar alguns fòssils, com si foren ossos. Probablement es tracte de branques fossilitzades. A la dreta tindrem cada vegada millors vistes de les Fermoses amb la Lloma Llarga tancant la foieta, i a l´esquerra, sobre l´Alt Vinalopó, Peñarrubia i la serra del Frare. A l´arribar a la penya del Queixal (1193 metres), passarem de nou sota la línia d´alta tensió, i la deixarem enrere definitivament, per a encarar la pujada final a la Replana del Carrascar. Des d´aquest collat ens resten uns 15 minuts més, però prendrem una sendeta que cresteja pel mig del pinar, deixant a la dreta el camí que portàvem. La senda ens porta al mateix vèrtex geodèsic, amb 1228 metres d´altitud.

EL BARRANC DE LA CARRASCA

2009-03-22T22:31:00.009+01:00

SERRA D´ENGUERA

FOTOS: Març 2009.

DIFICULTAT: Mitjana-baixa.

La serra d´Enguera forma part de l´extrem sud de l´extens Massís del Caroig, la superfície muntanyosa més extensa del País Valencià, repartida entre les comarques de la Vall d´Aiora, la Costera i la Canal de Navarrés. Fins i tot, les últimes estribacions entren en el terme manxec d´Almansa. És una de les serralades més castigades pel foc, de fet, l´incendi més devastador que s´ha produït al País Valencià va arrasar, durant 5 dies, unes 44.000 hectàrees entre Enguera i Aiora l´any 1979, i 30 anys després, extensos sectors afectats per aquest incendi no s´acaben de poblar de vegetació. El barranc de la Carrasca, ben al contrari, està farcit d´una vegetació ben variada i frondosa.

EIXIDA: Des de la població d´Enguera agafarem la carretera en direcció a la pedania de Benali, passant per diverses rambles, entre tarongers, hortes, ametlers i oliveres. Conforme anem ascendint, el bosc va guanyant terreny als cultius, i a partir del quilòmetre 10 ja és un pinar continuat. Al passar el quilòmetre 16, ja arribant a Benali, abans d´un revolt ix un camí a l´esquerra, un un replà agrícola. A l´entrador hi ha un panell de fusta amb una petita teuladeta. Des d´ací ix el camí que anem a recórrer. El grup ecologista local ADENE ha recuperat i senyalitzat aquesta senda com a Sender Local. Només caldrà seguir les marques blanques i verdes. Gràcies al treball d´aquest grup sempre anirem segurs de no extraviar-nos.

Entrem pel camí, que fa de fita entre el bosc i els bancals de sembrats i ametlers erms. Passem per la vora d´una conillera, una construcció massisa de pedra seca en forma cilíndrica. Als 5 minuts tenim a la dreta una bassa, que deixa brollar un correntet que entolla el bancal i el mateix camí. Dalt de la bassa hi ha una font en mig d´un rodal de xops. Una vegada passada la bassa seguirem una sendeta a l´esquerra que davalla al barranc envoltat d´un espès matollar de llentiscles, coscolles i romanins impenetrable, i pins dispersos. Quan ens acostem al barranc i ja el tenim a la vista, una paleta de fusta ens indica la davallada per un pas estret entre parets de roca, anomenat el "Pasadizo". Entre mig de les roques abunden les esparregueres i el rusc.

A l´eixir del Pasadizo caminarem per una cornisa de roca sobre el mateix barranc, i si les pluges acompanyen, saltarem un petit rierol que des d´aquest pas es despenya cingle avall. La senda dóna una volta de 180 graus a la dreta i s´enfila entre margallons, esparregueres i ruscs per a passar per davall d´una preciosa balma. Si el rierol que hem saltat abans porta aigua, ara veurem la cascada que forma per davant d´aquesta cavitat. La humitat del rierol afavoreix una espessa bardissa d´esbarzers que reblix una gran figuera. Fins a la balma portarem un quart d´hora. Encara baixarem un poc més, fins a un replà rocós, i passarem al barranc principal, que ve de la dreta. Aquest també pot portar aigua. La podem escoltar despenyar-se entre mig d´una selvàtica vegetació entre la que també està present el marfull, de preciosos raïms de flors blanques i brillants fulles de verd fosc, molt abundant a serres com la de la Font Roja. Ara destreparem un saltet, amb molt de compte de no lliscar, perquè tot i que el rierol no porte aigua, sempre hi sol sumar un degotall. Una vegada baixat aquest tram trobarem una sendeta per l´ombria, que anirà planejant, enlairant-se sobre la llera del barranc. Al fons es forma una cascada més gran, de la que sentirem el soroll de l´aigua, però no la podrem veure, al estar oculta darrere la cornisa per la que anem a seguir. Tota l´ombria presenta una vegetació frondosa, un dens pinar amb carrasques on abunden les esparregures. Al mes de març és garantia de poder emportar-nos a casa un bon manoll de saborosos esparrecs boscans ben tendres. El rusc també és força abundant, i encara apareixeran alguns exemplars aïllats de roures gal.lers i d´arborcers. A aquest barranc penyascós, les cabres salvatges li tenen gran afecció. El Massís del Caroig és una de les millors poblacions de cabra salvatge de tota la península. La zona nord -la Mola de Cortes- està declarada com a Reserva Nacional de Caça. Davall la senda veurem un enorme pi pinastre, de llargues i brillants acícules.

Al cap d´uns 10 minuts per aquesta cornisa, ja amb el barranc ben avall, passem per la vora d´una penya separada per una escletxa de la resta del cingle. A partir d´ací, el sender puja de forma decidida i corona un altet, des d´on ja s´albira una ampla vall, i passem a la solana. Aquesta és la vall del barranc de las Higuerazas. L´ombria d´aquesta vall es recupera del foc, i la capçalera i la solana són un continuat pinar. Una superfície totalment despoblada, més freqüentada pels porcs senglars i les perdius que per l´home. Avançarem sempre per damunt d´altra cornisa, entre pins dispersos i bona cosa de margallons, coscolles, romanins i llentiscles. La naturalesa estratificada de la serra afavoreix aquest tipus de cingleres, amb balmes i cornises per tots els barrancs.

Al cap d´un quart d´hora per la solana arribem a un punt el el qual veiem, un poc més amunt, un poste amb paletes senyalitzant el Sender Local i la seua coincidència amb el GR-7. Pugem per unes terres molt trepitjades pel ramat. A l´esquerra hi ha altra gran balma, segurament aprofitada per a ús ramader, perquè té un gran gruix de fem en tota la seua superfície. Ens hi podem atansar, però l´olor és prou desagradable. Des d´ací, al fons de la vall, albirem el mas de la Guarañonera, amb una torreta afegida a la part de darrere. Per un pas que es ramifica costera amunt hem d´arribar al capdamunt de la solana. Sempre seguirem les marques del Sender Local, i al final doblem a l´esquerra fins pujar a un mas en ruïnes: la casa de Pepe Rafael. Els voltants del mas presenten un coscollar destrossat pel pas del ramat, amb alguna carrasqueta secallosa. Ara ja ve camí planer, i en un quart d´hora, i després de travessar la part alta del barranc de la Carrasca, ara només un regallador de roca, arribarem al punt on teníem els cotxes. El recorregut total de la ruta es pot fer en poc més d´una hora.

EL PENYÓ DE VALLADA

2009-03-16T22:31:00.004+01:00

SERRA GROSSA

FOTOS: Novembre 2007.

DIFICULTAT: Mitjana.
La serra Grossa delimita les comarques de la Vall d´Albaida i la Costera. Té una llargària d´uns 30 quilòmetres, i alguns passos espectaculars com el del riu Albaida, que s´obri pas entre les entranyes de la serra per paratges riparis ben conservats. En aquesta ruta recorrerem un sector dels més interessants de la seua cara nord.

EIXIDA: Àrea recreativa de les Ermites, a un quilòmetre de Vallada (la Costera). Les dues ermites (de Sant Sebastià i del Sant Crist), estan juntes, en un paratge de pinar supervivent, i a la vora d´un rierol del que ara anirem coneixent més detalls. Els voltants de les ermites estan ajardinats amb bon gust i perfectament acurats. A l´ermita de Sant Sebastià, a més, hi ha menjador. A l´àrea recreativa disposem de refugis de fusta i de zona d´acampada, així com d´una piscina que s´ompli del mateix rierol d´aigua salada.

Travessarem el rierol per un pontet penjant de fusta, i pujarem per les terrasses de l´àrea recreativa, entre els pins dispersos, llentiscles i coscolles. De seguida ens enfilem per la senda que torna a buscar el riu.

Prompte hi arribem, i seguirem riu amunt. Veurem el senyal que deixa el salitre de l´aigua. De sobte, quan el creuem i passem a la banda esquerra, desapareix l´aigua. Més endavant el tornarem a creuar, però ja com a simple barranc. Les terres per les que pugem són d´algeps, molt erosionades, de colors rogencs, i presenten una vegetació escassa, no només per la naturalesa de la roca, que no permet espécies massa desenvolupades, sinó també pel foc que el 1994 va devastar la major part de la serra. A la dreta s´alça desafiant el Penyó de Vallada, però estem convençuts de que el pujarem. Té una alçària de 647 metres, però l´aparença vertical de les parets i frares de l´ombria el fan semblar inexpugnable.

A poc a poc, la senda es fa feixuga, i segueix el recorregut del barranc apegat a les vessants del penyó. Però quan pareix que ja es veu el final de la pujada, arribem a un punt únic. Es tracta d´un avenc, d´uns 4 metres de profunditat, per dins del qual discorre un rierol. És el riu salat pel que havíem començat, però ara ací és d´aigua dolça. Es diu el Túnel del Sumidor. Brolla l´aigua dolça, subterrània, però pel seu recorregut per terres algepsoses, l´aigua esdevé salada, i així naix al bell mig del barranc. Aquesta és la cavitat en algeps més important del món. Té un recorregut subterrani de 1300 metres, amb un descens de més de 200 en vertical.

A partir d´ací, fins on haurem trigat mitja hora, ja queda poc que pujar. Al capdamunt del barranc eixim a un pla, per on passa una pista. D´ací ja es veu l´Alt de la Creu, la major altitud de la serra Grossa, amb 900 metres. Seguirem la pista a la dreta, però de seguida ens endinsem per una sendeta que veiem que mena al cim del Penyó de Vallada. Encara per la part sud mostra un remat rocós, però el superem fàcilment, només trepant algun petit pas. De seguida el coronem i veiem una espectacular panoràmica cap a la Costera i la serra d´Enguera, extrem sud del massís del Caroig. Fins al cim del Penyó portem poc menys d´una hora.

Al baixar del Penyó, una senda que en la última pujada hem deixat a l´esquerra, la seguirem, per a completar el recorregut circular al voltant del Penyó. Va planejant, deixant a la dreta un dels barrancs que vessen cap a Vallada. En un moment trobem una senda que davalla seguint el barranc, però la deixarem per a després. Ara anem a pujar al castell de Vallada, d´una manera molt suau. La vegetació és de coscollar amb pinatells nascuts entre les cendres. En alguns rodals ja comencen a formar bosquets.

Des del castell tenim millors vistes encara sobre la serra Grossa, sobre la Costera, amb la vista immediata de Vallada, i més enllà, en un contrafort de la serra d´Enguera, Montesa amb les ruïnes del seu castell templer, enderrocat al segle XVIII per un terratrèmol. A l´esquerra, apegat a l´ombria, Moixent, i com una llarga muralla en front, la serra d´Enguera, trencada en diverses parts per barrancs encanyonats, que ens faran goleta de recorrer els seus viaranys. Dins del castell, totalment enrunat, hi han algunes taules de fusta i bancs. Tota aquesta part de la serra està deforestada pel foc. Fins ací portem una hora i 20 minuts.

Retrocedim fins a l´altra banda del barranc, i agafem, ara sí, la sendeta que davallava per l´ombria. Alguns rodals de freixos entre el pinar reviscolat evidencien un estat avançat de recuperació forestal. A l´esquerra, el puig sobre el que s´assenta el castell presenta uns tallats de roca vistosos. I més avall, si deixem un instant la senda i ens acostem a un espoló rocós a l´esquerra, encara tindrem un millor mirador a mitjan vessant sobre l´imminent rierol d´aigua salada, i en front, seguint la línia de la serra Grossa, l´altiu Tossal, amb 724 metres.

Tornem al nostre camí, i ja fem el descens definitiu al rierol, eixint a la senda per la que anàvem pujant. En 10 minuts tornem a les Ermites. El total de la ruta es fa en dues hores.

EL MAIGMÓ I EL CANTAL DEL PIXADOR

2009-03-12T23:50:00.009+01:00

SERRA DEL MAIGMÓ

FOTOS: Desembre 2006 i març 2009.

DIFICULTAT: Alta.

La serra del Maigmó és el pulmó verd de les comarques del Sud. Protegida, juntament amb les serres de l´Arguenya, el Zit, el Cavall i Castalla com a Paisatge Protegit, entre totes sumen gairebé 16.000 hectàrees. La cara sud del Maigmó se´ns mostra, venint d´Alacant, com una altiva piràmide, i el Cantal del Pixador, a llevant, com una muralla rocosa, vertical, inexpugnable. Però quan passem a la Foia de Castalla i mirem la serra del Maigmó per la seua cara nord, ens trobarem amb els millors pinars de les comarques meridionals, un reducte de milers d´hectàrees perfectament conservat, que ens convidarà a recorrer els seus viaranys.

EIXIDA: Des de l´encreuament de l´autovia central on ix la carretera d´Agost, ja en les immediacions del Maigmó, aprofitarem l´eixida per a ficar-nos per la via de servei, que quasi coincideix amb la carretera vella de Castalla a Alacant. Una vegada entrem en la Foia de Castalla, a uns 3 quilòmetres o poc més des d´on havíem pres aquesta carretera, a mà esquerra entra una pista asfaltada amb el rètol "Parque Natural del Maigmó". En realitat, el Maigmó encara no gaudeix d´aquesta protecció, tot i que en seria ben mereixedor. Pugem per aquesta carretereta, i a 2 quilòmetres, després de passar pel refugi de la Melonera, hi ha una bifurcació. Sempre seguirem la direcció al Balcó d´Alacant. La carretera serpenteja entre els pinars amb fort pendent. A poc més d´un quilòmetre de la bifurcació ix una pista a la dreta cap al collat de la Xau, amb una barrera per a impedir el pas de vehicles motoritzats. Ací deixarem el cotxe i començarem a gaudir plenament de la natura com millor es pot fer: a peu.

Si retrocedim uns pocs metres de carretera fins al revolt anterior, on hi ha una paleta de PR emborronada, baixem una mica per un camí a la banda de baix, i a un centenar de metres, si arriba, hi ha el pou de neu del Maigmó, amb la coberta ensorrada. El seu fons està reblit de rosers bords i falgueres.

Encara caminarem uns 200 metres per la carretera, meravellant-nos, no només de la frondositat dels pinars i carrascars, sinó també de les vistes cap a la Foia de Castalla. Immediatament damunt tenim els espadats del Maigmó, aparentment inaccesibles. Però ves per on, que anem a pujar-hi per on sembla impossible. A la dreta hi ha un talús construït amb grans blocs de pedra, que va quedant envaït pels esbarzers. Pugem el talús i mou una sendeta, que prompte passa perla vora d´unes roques on creixen a plaer les heures, a l´ombra d´un carrascaret selvàtic. Però encara més estrany és veure un bon rodal de falgueres, i matollades de rusc o galzeran, molt escasses a les serres de la Foia de Castalla. A més a més, aquest racó ha sigut repoblat fa poc amb alguns exemplars d´aurons. I l´arbre més curiós: un gran corner, a la mateixa vora de la senda. És l´unic que he pogut observar jo a la serra del Maigmó. De seguida, la senda agafa pendent, i es transforma en una pedrera que munta entre dos panys de roca, encaixonada. Va traçant algunes curtes zigues-zagues, però és tal l´energia amb la que s´enlaira, que ens esborrona. Al cap d´uns 5 minuts de pujada, un bloc de roca ens barra el pas, a més d´un pi recentment caigut, segurament collit pel vent. Si no fos perquè ja us assegure jo que es pot seguir, dubtaríem en continuar pujant, no siga cosa que hagem de tornar pel mateix lloc, ja que la baixada seria vertiginosa. Però una vegada trepat aquest pas, al poc temps comença a suavitzar-se la costera, no massa tampoc. I penetra en un secret rodal de carrasques, que creixen tan juntes que no deixen passar els rajos de sol, ni a penes podríem travessar-lo per altre lloc que per la senda. Més amunt, comencen a obrir-se clarianes, hi ha algun rodal de pins, i abunden els coixins de monja, el timó mascle, i el timó comú. A l´esquerra ens deixem un crestall de roca com si fóra un castell, amb un petit abric de roca. I coronem un collat, on se´ns creua una senda principal. És la que puja des del Balcó d´Alacant, per la que després baixarem. Fins al collat haurem esmerçat uns 20 minuts, tot i que si hem pujat amb por o inseguretat, probablement podem tardar més. Si és cap de setmana i fa bon oratge, ens trobarem desenes d´excursionistes. Seguim pujant i ja albirem el cim. Passem prop d´un pi rabassut, i poc més endavant, un altre pi tipus "bonsai", de grossa soca, però alçada xicoteta i molt ramificat. El seu cop és redó, apretat. Fixem-nos en aquest pi, que està a la voreta esquerra de la senda, perquè ens servirà de referència. A pocs metres, a la dreta a penes la veurem, perquè al principi és confusa, una sendeta que ens farà d´alternativa per a pujar. Si l´agafem, ens podrem acostar a la mateixa cresta, i llavors contemplarem la continuació de la serra del Maigmó: el Maigmonet, les Antenes del Maigmó, l´Alt de Guisop, i a la dreta, l´altiplà de Planisses, escenari de les novel.les de l´escriptor castellut Enric Valor "Temps de batuda" i "Enllà de l´horitzó". I davall de nosaltres, una superfície inclinada de carrascar pur. Conforme pugem, buscant la cresta, la senda es fa més visible. El panorama roquís és força vistós, i fins i tot passem per un petit avenc, una escletxa entre els grans blocs de roca calissa. Només al final ens tocarà grimpar una mica, i ja som al capdamunt. Tenim el piló del vèrtex geodèsic a tir de pedra. Però haurem de pegar un curt bot per a poder-lo tocar. Si tenim vertigen, ens ho pensarem dues vegades abans de botar, perquè a dreta i esquerra hi han sengles precipicis. Fins al piló del cim portarem uns 40 minuts. Des del cim tenim grans vistes: al nord, la Foia de Castalla. A l´est, la serralada que comença amb la Penya Migjorn i la Carrasqueta, i continua amb el Cabeçó de l´Or, el Puig Campana, els Plans, l´Aitana, la Serrella... totes elles visibles des del Maigmó. A ponent, la fondalada del mas de la Foradada, i les serres de Petrer: els Rasos de Catí, el Zit, la penya Foradada, i ja més lluny, serres murcianes, com la Pila, Espuña, Ricote... Però la vista cap a la mar és la que ens cridarà més l´atenció. Si fa vent, Alacant i la seua conurbació, envoltada per terres desèrtiques, està a tir de pedra. El Benacantil amb el castell de Santa Bàrbera seran petits mugronets insignificants davant la superioritat del Maigmó.

Baixarem ara per la senda més coneguda i trepitjada. Descendim uns 3 o 4 escalons picats a la roca, i de seguida, per un tram de pedra solta ens endinsem en un petit carrascar. A l´eixir del bosquetó, la baixada és ràpida i relliscosa, fàcilment peguem amb els ossos a terra. I tornarem a passar pel pi bonsai, per la vora d´un exemplar d´arborcer, pel collat on havíem eixit al pujar, i ens precipitarem per una costera llarga fins al Balcó d´Alacant. Allí mor la carretera per la que veníem amb el cotxe. Duem poc més d´una hora. Una petita àrea recreativa amb taules, i una construcció amb balcó inclòs, poc integrada amb el paisatge, més aviat per al consum dels diumengers. I ara, la segona part, més curta, serà la pujada al Cantal del Pixador. Des de la mateixa àrea recreativa, cap a llevant puja una pista entre mig d´un pinar dens. En uns 5 minuts eixim a una coma, segurament erma o en guaret, com no siga que s´haja sembrat pels caçadors. Podem buscar un avenc, a l´altra banda del bancal. No està a més de 20 metres bosc endins. Us anime a que la trobeu. Com a pista, us deixe la penúltima foto. Al final del bancal s´acaba el camí, i és d´on ix la senda que passa a la solana i ens porta a la vora del Cantal del Pixador (uns 8 - 10 minuts més). I de sobte veiem les parets de la cara sud caient sobre la gasolinera del Maigmó, uns 500 metres de desnivell, gran part d´ells verticals. Encara podem seguir la cresta i pujar al cim. Allí comprovarem la gran diferència entre l´àrida solana i els boscos impenetrables de l´ombria, sobre el barranc de la Creu.

Tornem per on hem vingut, i des del Balcó d´Alacant només ens resta tornar a pleret per la carretera, sempre ben ombrejada pels pins. Dues hores, poc amunt o avall, és el que dura aquesta ruta.

SERRA BÈRNIA. EL FORAT, EL FORT I LA PUJADA AL CIM.

2009-03-09T23:33:00.009+01:00

SERRA BÈRNIA.

FOTOS: Març 2009.

DIFICULTAT: Mitjana-alta.

La serra Bèrnia és la que separa la Marina Alta de la Baixa. És una de les serres litorals més enlairades de tot el País Valencià, amb 1129 metres sobre el nivell del mar a escassos 6 quilòmetres de la platja d´Altea. Degut als repetits incendis, la seua cobertura vegetal es veu reduïda a matollar, sobretot d´argelaga, coscolla, llentiscle i margalló, només en rodals concrets encara sobreviu algun pinar, però la seua flora és força interessant. Altra agressió important que ha sofert Bèrnia, sobretot al terme d´Altea, és el de les urbanitzacions. No només xalets, sinó torres d´edificis de dimensions bestials escalen la solana, per la zona del Mascarat, fins a extrems abusius, arribant prop de la cota 400.

La primera impressió que ens donarà la serra Bèrnia quan ens aproximem des d´Altea, veient-la per la solana, és d´una allargada muralla inaccesible. És cert que la pujada al cim és una de les més difícils del País Valencià, però amb compte i paciència, qualsevol persona que estiga avesada a la muntanya la podrà fer. I si no, almenys el recorregut circular que passa pel Forat de Bèrnia i pel Fort, ja paga la pena el viatge.

EIXIDA: Cases de Bèrnia (terme de Xaló). Tant des de Benissa com des de Xaló es pot accedir per sengles carreteres asfaltades, estretes i amb molt revolt. Les dues carreteres s´ajunten a pocs metres dels masos de Bèrnia. En un d´ells hi ha un restaurant on es menja molt bé, qualsevol diumenge estarà de gom a gom. Des d´ell hi ha una esplèndida vista de tota l´ombria de la serra Bèrnia, i de la barrancada que vessa cap a Benissa i Calp. Encara sobreviu un rodal de pinar adult, que ombreja els voltants dels masos.

Des del mateix restaurant encara continua el camí asfaltat en direcció a la font de Bèrnia. Haurem deixat el cotxe al mateix restaurant, i de seguida trobem un indicador que ens mena cap al Forat, i ens diu que hi ha una hora de camí.

Passem pel mas de la Concepció, emblanquinat. Poc després acaba l´asfalt, i el camí encara planeja, aproximant-se a la serra entre bancals d´ametlers. La font està a uns 15 minuts de l´eixida. Raja un bon doll d´aigua fresca al peu d´una penya per la que s´emparra l´heura. Al davant hi ha una esplanada on s´han plantat diversos arbres. A partir de la font ja continua senda, que va pujant entre matollars. A poc que pugem podem comprovar còm conviuen, en aquesta verda ombria, espècies termomediterrànies com el margalló i el llentiscle, amb altres espècies pròpies de boscs subhumits més interiors, com l´auró, i a més, tan a la vora de la mar. Ens situem ja per damunt dels 800 metres, però la serra Bèrnia, amb el seu relleu característic, fa de pantalla que recull les boires i les pluges provinents de la Mediterrània, i priva d´aquest clima més humit a la banda de solana.

Anem acostant-nos a la cinglera que va de punta a punta de la serra, i les vistes cap a les planures de la Marina Alta s´amplien: Benissa, Teulada, el Montgò... i en dies molt clars, l´illa d´Eivissa se´ns mostra en la llunyania de l´horitzó marí.

Quan ja topetem amb les parets verticals de Bèrnia, a la dreta veurem una cova. Si volem, podem entrar-hi. Les heures i els esbarzers formen una selva arbustiva. Però aquest encara no és el Forat de Bèrnia, aquesta cova no té eixida. Anirem distingint alguns aurons, probablement els més pròxims a la costa de tot el País Valencià. Una mica més amunt, continuant la senda, sí que arribem al Forat. Una cavitat que travessa la cresta de Bèrnia. Fins al Forat, probablement podem haver tardat una hora, com indicava la senyalització. En realitat es pot fer amb prou menys temps, però cal anar prestant atenció als detalls de la ruta, les plantes, les formes de la cresta, les vistes... Ens haurem d´ajupir per a passar a l´altra banda, però no té cap complicació, només 20 metres aproximadament separen ambdues vessants. I de sobte, a l´eixida del curt túnel, ens apareix tota la planura d´Altea, a una profunditat vertiginosa! La badia de l´Albir, i la barrera muntanyosa de la serra Gelada, molt avall, com una série de llometes que s´avancen sobre la mar. La gran muralla de formigó de Benidorm, un cúmul de gratacels que competeixen en alçada amb la serra Gelada, i la costa continua... A la dreta, el massís de l´Aitana, serres verticals com el Ponoig i el Sanxet, l´imponent Puig Campana, les cingleres del Comptador, i per damunt de tot, els radars i les antenes del cim de l´Aitana, sostre de les comarques del sud, amb 1558 metres. Un panorama muntanyenc que ens convida a endinsar-nos-hi. I entre mig, tota la planura aluvial del riu Algar, coberta, en part per pinars, en part per urbanitzacions, i també per superfícies plastificades dedicades al conreu d´hortalitzes o de nesprers.

La senda continua ja per la solana, entre alguns blocs de roca. Una mica més avall hi ha algun rodalet de pins. Mentre anem caminant, no deixem d´impressionar-nos amb el gran desnivell de la serra respecte de la plana litoral, ni tampoc amb la immediata cresta, de vegades serrada, de Bèrnia.

La senda va fent pujades i baixades consecutives, per anar solucionant les torrenteres que davallen des dels cims. Fins i tot hi ha algun pas que sembla complicar-se, però és un sender tan trepitjat que no ens podem perdre de cap manera.

I quan ja estem arribant a l´altra punta de la serra, ja havent passat per davall del cim, ens sorprendran unes ruïnes curioses. Dues séries d´arcs de pedra, amb algunes restes de muralla. És el Fort de Bèrnia, construït al segle XVI, destinat a la vigilància de la costa contra els pirates. Però fou utilitzat per poc temps, després fou enderrocat. Fins al Fort portarem 1 hora i 45 minuts. Si volem beure, just davall del Fort hi ha una fonteta.

Des de darrere mateix del Fort mou la senda d´accés al cim, entre espessors d´argelagues sobre antics bancals. Al final dels bancals, ja ho véiem des de baix, ens n´hem de pujar per una pedrera empinada, buscant un racó al mateix peu dels cingles. I és per on superarem aquesta complicació. Al capdamunt de la pedrera ja segueix senda quasi planera, per a rematar l´ascens a la cresta per un tram de roca que haurem de trepar una mica. Ja dalt, de nou vistes al nord. Si mirem just davall, d´immediat, molt per sota, passa el camí per on completarem la volta. Més a la dreta hi han unes pedreres llises, entre les que s´obri un pou de neu, a l´abric de la cinglera, i més resguardats encara, un parell de teixos. Igual que en el cas dels aurons, no crec que hi haja cap altre indret del País Valencià on puguen créixer tan a prop de la mar. Ara seguirem per la cresta, i un poquet més amunt, una roca més alta ens obstaculitza el pas. Sort que algú ha pensat en nosaltres i ens ha col.locat una cadena per a que hom s´ajude per a superar aquest escaló. Després, només cal buscar els passos, en algun cas hem de baixar algun clot i seguir pujant entre les penyes, passar successivament a la banda de solana i d´ombria, i quan ja el piló del cim és a la nostra vista, pujar sense cap complicació per a poder tocar-lo. Des del cim albirem ambdues vessants, i la continuació de la cresta, descendent, fins afonar-se a la mar al morro de Toix. Un poc separat de la línia de cims, a l´esquerra, veiem petit el Penyal d´Ifac. Fins al cim ja dependrà de còm hagem pujat la pedrera, però des del Fort al cim es pot pujar en poc més de mitja hora.

Tornem al Fort per on hem pujat. És un plaer deixar-nos caure per la pedrera, que ens arrastra suaument subjectant-nos els peus per a que no caiguem. Des del Fort trasponem un collat, després del qual s´obri una preciosa barrancada que ja hauríem endevinat des del principi de la cresta que acabem de davallar. Aquesta torrentera, tota feta de cingles i pedreres, vessa cap a la capçalera del riu Algar. Al fons divisem els petits poblets moriscs de Bolulla i Tàrbena, el cim esmolat de la Xortà, i l´allargada carena del Carrascar de Parcent, els precipicis rogencs del Pas Tancat, i el fons del barranc, cobert de pinars, que alimenta l´inigualable naixement del riu Algar. Passem altre collat, des del qual tenim a poc més de 100 metres, quasi sense have de pujar gaire el Penyó de l´Orenga, i a continuació la crestuda serra del Ferrer. I ara, ja per camí -hi ha també una sendeta que fa de drecera-, costera avall entre llentiscles, argelagues, coscolles, algun rodal de carrasca, pinatells i margallons, fins arribar als primers bancals d´ametlers i vinyes, i de seguida als masos de Bèrnia. El temps esmerçat en tota la ruta s´aproxima a les 3 hores.